M'he mudat moltes vegades: quan estudiava, amb les meves amigues de la universitat, amb personatges desconeguts quan vaig currar en una cadena de Barcelona servint cafès i trossets de pastís, una altra vegada quan vaig tornar a la casa familiar perquè no tenia feina. Però aquest cap de setmana me n'he anat de veritat, amb les meves rampoines d'Ikea, la meva tele i, sobretot, el meu sofà. No parlem gaire de la importància que té tenir un sofà propi a l'estil Virginia Woolf i de la satisfacció de poder asseure-s'hi sabent que el teu cul reposa sobre un objecte molt teu que pots tacar sense preocupar-te que no et tornin la fiança. Avui dia, qui té un sofà té un imperi. M'he comprat un sofà pel qual sento que m'he hipotecat per primera vegada a la vida, perquè en aquesta societat superficial la diferència entre tenir-lo em fa saltar de paràsit social a subjecte amb estatus. I ara soc, oficialment, una senyora: fins i tot he arribat a aquest punt en què la meva màxima prioritat és que les paelles no se m'enganxin.

El primer sofà que he pogut comprar-me amb els meus diners no és un trasto qualsevol. Ja que ho faig, ho faig bé, em vaig dir en posar un peu a la botiga de sofàs, un submón apassionant en el qual descobreixes que existeix tot un univers de sofàs preparat per captar totes les ànimes esgarriades amb síndrome de l'impostor que busquen desesperadament el seu tron. Encara que també és cert que soc una paia amb sort: tinc un sofà perquè tinc una parella amb què el pago. És el nostre sofà, bàsicament perquè vivim junts, però també, ja posats, perquè jo sola no podria haver-me'l pagat. Així que quasi tinc un sofà que no m'ha arribat i que encara no he (hem) pagat: vam donar una entrada dels estalvis i ara tenim uns mesos per davant de cobrament domiciliat a final de mes, com la hipoteca d'una casa, però per una superfície de 2 metres quadrats i sense possibilitat de desgravar. Però aquí estic jo, orgullosa i contenta com un gínjol perquè soc propietària d'un sofà.

No sorprendré ningú si dic que la vida que m'havia imaginat amb 30 (+1) quan era preuniversitària és bastant diferent de la que tinc. Jo creia que als 20 i pocs ja tindria un penco fix per vocació i ben pagat que em permetria comprar-me moltes sabates, visitar molts restaurants i conèixer més països sense patir estrès econòmic. Sempre vaig somiar poder comprar-me un pis reformat d'aquests insultants que surten a les sèries de Netflix, potser casar-me amb un amor romàntic —culpa de Disney, de Titanic, de les pel·lis nadalenques, de les putes cançons d'Alejandro Sanz— i tenir temps per fer coses que m'omplissin, anar a classes de cant, contribuir activament en alguna causa que considerés justa, sentir-me útil per a la societat i, per descomptat, tenir un bon sofà. Vist això, ara que no tinc projecte matrimonial ni maternal, ni una carrera professional estrictament estable, haver-me hipotecat per un sofà és el més semblant a l'edat adulta que estic experimentant. Com si els sofàs fossin un privilegi de moda per tenir noquejat el precariat.

Romantitzar les engrunes em sembla un altre argument de distracció per colar-nos que, com que no estem tan malament i sempre podríem estar pitjor, no val la pena obrir la boca

Però encara que les meves expectatives de vida s'hagin vist truncades per les crisis que m'han tocat viure —i que les van desencadenar persones i polítiques de merda quan jo no era ni un projecte d'embrió—, es veu que tampoc no tinc dret a queixa. Soc a uns llimbs en què amb 31 anys diuen que no soc jove, però tampoc gran. Visc en aquest impàs horrible que em fa desaparèixer de les estadístiques, de les xifres oficials i dels debats socials: soc massa precària perquè em comptabilitzin com a adulta i tinc massa experiència perquè em deixin ser jove. Se suposa que amb més de 30 anys ja m'hauria d'haver llaurat una estabilitat econòmica però la realitat és que no em puc operar per deixar de ser una miop de 6 diòptries sense demanar als meus pares que em donin un cop de mà. Alguns, a sobre, diran que tampoc no puc queixar-me per això, perquè tinc sort de poder comptar amb aquest suport en cas de necessitat. No és que no em senti afortunada i agraïda veient els temps que corren; sé i soc conscient que cada vegada més gent no té sostre i menjar, i que jo no compto entre ells. Però romantitzar les engrunes em sembla un altre argument de distracció per colar-nos que, com que no estem tan malament i sempre podríem estar pitjor, no val la pena obrir la boca. Per què, si ja tenim un sofà.