Roland Emmerich sempre ha estat millor director del que s’ha dit. De fet, és un autor en tota regla que ha fet de l’explotació d’idees alienes un estil propi, i és indubtable que la seva obra té uns trets molt característics. El primer de tots ells, la voluntat de mostrar la destrucció del món, sempre executada amb un entusiasme contagiós, i també notable certa capacitat de fer sàtira política, especialment palesa a les seves pel·lícules de catàstrofes del nou mil·lenni. Però també és un cineasta amb tendència a sublimar el ridícul, a creure’s Spielberg pel sol fet d’imitar-lo, a abusar tant de determinats clixés que arriba a fer riure sense pretendre-ho. Un bon exemple de tot això és Stargate. Una gran idea, grans actors, gran disseny de producció, grans escenes d’acció, però un tuf reaccionari, i una dramatúrgia pueril, que t’acaba creant una contradicció permanent. El mateix val per Independence Day i la seva delirant seqüela, o per Moonfall, el seu fracàs més estrepitós, tot i que és més divertida del que es va dir.
La comèdia de l'estiu
A Those about to die, la seva sèrie per a Amazon, sembla que es proposi fer una síntesi del pèplum, un gènere que claríssimament li encanta. Hi ha picades d’ullet a gairebé tots els seus títols emblemàtics, des de Ben-Hur fins a Gladiator, passant per La caiguda de l’imperi Romà. Però, com passa amb els seus pitjors treballs, voler socialitzar els teus gustos no et converteix necessàriament en el més adequat per narrar-los, i la sèrie s’acaba convertint en la gran comèdia involuntària d’aquest estiu.
Aquest despropòsit busca, per resumir-ho, mostrar l’imperi romà des de totes les perspectives possibles i a tots els racons imaginables. Hi ha intrigues palatines, rivalitats successòries, esclaus que esdevenen gladiadors, conspiracions classistes, curses de quadrigues, batalles a càmera lenta i amors impossibles. Vol ser provocadora en la violència i explícita en el sexe, i també pretén que cada frase pronunciada ressoni com un tro. Però Emmerich, també eventual director de la sèrie, i el seu equip cometen un error cabdal, que és prendre-se-la seriosament. Those about to die és un monument a la vergonya aliena per culpa del seu CGI (imatges creades digitalment), tan omnipresent com esgotador; pels seus diàlegs, plens de subratllats i de discursos impropis de qui els pronuncia; pels seus intèrprets, tots terribles i comportant-se com si l’acció passés uns quants anys després (ni Anthony Hopkins se salva, ja que va amb el pilot automàtic); i per la seva banda sonora, tan ampul·losa i impersonal que sembla de llibreria.
Roland Emmerich corre el risc de convertir-se en un director de saldo que, incapaç de mantenir-se a Hollywood, es dedica a replicar sense gràcia les seves fites comercials
Se li pot reconèixer l’intent de construir una narrativa coral i ambiciosa, i també la solvència d’algunes escenes d’acció. Però està mal explicada (aquesta veu en off que desapareix per art de màgia), els moments més dramàtics ratllen el ridícul i els seus deu episodis d’una hora es fan eterns. Emmerich, si no vigila, acabarà convertit en allò que semblava als seus inicis, abans de fer el gran salt: un director de saldo que, incapaç de mantenir-se a Hollywood, es dedica a replicar sense gràcia les seves fites comercials.