Pot haver-hi la temptació de pensar que el secret de l’èxit de la primera temporada de The Last of Us era que, en el fons, el videojoc que la inspirava ja portava una gran sèrie a dins. És a dir, que al final el repte era saber respectar les idees i la idiosincràsia de la seva font d’inspiració, i el repartiment i la tècnica feien la resta. Però és just tot al contrari: precisament pel substrat dramàtic i la connexió emocional que establia el videojoc, la sèrie era un repte descomunal del qual els seus responsables en sortien més que airosos. De fet, la sèrie era encara millor quan s’allunyava de la pauta marcada pel joc i es dedicava a explorar les possibilitats del seu imaginari buscant una personalitat pròpia. El tan comentat (i extraordinari) tercer episodi n’és un clar exemple.
Tot és una qüestió de matisos
La segona temporada encara ho té més difícil. Sense entrar en més detalls dels necessaris, The Last of Us part II no només és un dels millors videojocs que s’han fet mai, sinó que introduïa com a mínim dues variants que el converteixen en una adaptació molt temerària. Primer, un devastador gir argumental durant el primer acte que subvertia el nucli dramàtic de la primera entrega. Segon, un canvi (inesperat) de punt de vista que t’abocava a mantenir un intens i colpidor debat sobre la moralitat del mateix jugador. Com adaptar idees tan pròpies del videojoc a una sèrie? Aquest és i serà el desafiament a partir d’ara. I si bé la segona temporada de la sèrie introdueix unes quantes novetats, sobretot pel que respecta a les tensions dels personatges i els seus respectius traumes, el seu primer episodi deixa ben clar que els seus responsables aconsegueixen, un cop més, deixar-nos amb el cor encongit.
Els matisos són, justament, el que fa de The Last of Us una de les millors sèries en emissió
El retorn de The Last of Us dona moltes pistes dels dos registres que tindrà aquesta temporada. El més intimista està clarament orientat a expandir els conflictes dramàtics del videojoc i encerta de ple en la forma i el fons: com passava a la primera temporada, vola especialment alt quan busca (i troba) unes formes pròpies per aprofundir en els personatges. El registre més terrorífic continua sent una excel·lent posada al dia dels relats distòpics i encara treu més profit a la posada en escena dels infectats. Només cal veure, en aquest sentit, com hi conviuen les necessàries revelacions sobre l’imaginari de la sèrie i aquesta sensació, tan corprenedora, de la imminència d’una tragèdia. Per descomptat que qui hagi jugat al videojoc va un pas per davant de la trama, però Craig Mazin i el seu equip ho treballen amb prou intel·ligència perquè la sèrie capti l’atenció d’informats i desinformats amb la mateixa intensitat. Tot això no seria possible sense les grans interpretacions de Bella Ramsey i Pedro Pascal, que ja tenen molt agafada la mesura als seus papers, i sobretot de Kaitlyn Dever. Interpretar Abby era un regal enverinat que l’actriu afronta amb la seva convicció habitual. La tercera temporada ja ha estat anunciada i és una molt bona notícia perquè el segon videojoc mereixia una adaptació que inclogués els nombrosos matisos de la història. Al capdavall, els matisos són, justament, el que fa de The Last of Us una de les millors sèries en emissió.