He de reconèixer que Tete Montoliu sempre m’ha estat difícil com a músic, més enllà del seu caràcter personal. Però és innegable que en l’àmbit jazzístic és un d’aquests factòtums que qualsevol país voldria per a ell. És més, si Tete Montoliu, a qui ahir el Festival de Jazz de Barcelona va retre homenatge a en el 25è aniversari de la seva mort, fos americà, molts de nosaltres, els europeus i ja no diguem els catalans, el tindríem en un santuari i ens ompliríem la boca de quin va ser el darrer concert que el vàrem escoltar, amb qui va tocar, quines cançons són estàndard referents, quins vinils ens va signar, etc.
El pianista que va néixer amb el jazz dins
Vaig veure en directe Tete Montoliu diverses vegades amb una conjunció molt diferent, amb diversos músics i formats, escenaris, i sobretot amb un inconvenient per part meva: excés de joventut. Amb el pas del temps he anat variant, mutant i aprenent a escoltar les tecles, el discurs i l’aposta del “noi de l’Eixample”. Dels diferents moments que vaig veure en directe a Tete Montoliu, en recordo tres de prou imponents, dues ocasions en format de quartet i acompanyat per Jesse Davis i Joe Henderson en cadascun, i el darrer l’any noranta-set, en trio, la que acabaria per ser la seva darrera actuació i on fruit d’aquell concert es va editar el disc Per sempre Tete (Discmedi, 1997).
Tete Montoliu, cec de naixement, va fer els primers passos musicals a casa seva, on tenien un harmònium, que vindria a ser com un orgue, un instrument de vent però sense tubs. Fruit d’això, als quatre anys ja tocava el piano. El seu pare tocava a la banda municipal i la seva mare tenia una discoteca de vinils a casa bastant important, des d’on a Tete Montoliu li agradava molt escoltar a Fats Waller i Duke Elligton. Sempre li agradava dir que havia nascut amb la música del jazz dins. Sempre va admetre que tenia pocs referents musicals que toquessin el piano, argumentava que escoltava molts saxos i trompetistes diferents, però va acabar reconeixent que existia un pianista per sobre de tots: Art Tatum.
Agafat del braç del Valentí Grau a Terrassa, d’algun altre músic o organitzador de concerts, Tete Montoliu pujava a l’escenari amb les sempre omnipresents ulleres fosques, americana, mocador al coll i un somriure que li circulava d’orella a orella. Certament, xerrava i comentava bastant les seves interpretacions i explicava alguna anècdota que altra, tot i que sempre va confessar que no li agradava gaire aquest paper d’speaker.
Si revisem una mica per sobre, no només per la magnitud de músics, sinó per la qualitat d’aquests, tenir un personatge com Tete Montoliu ens hauria de fer reflexionar com a societat. Tete Montoliu no va ser només una figura referent del jazz al país, va ser i hauria de ser molt més que això. Se’ns acostuma a molt bé, fer això: obviar l’important i fer fum del soroll.
Tocar escoltant el Barça
Tete Montoliu va acompanyar —o bé van acompanyar-lo a ell— durant diferents períodes a músics com Ben Webster, Dexter Gordon, Chick Corea, Lou Donaldson, Chet Baker, Lionel Hampton, Bill Evans, Sonny Stitt, Art Blakey sol i amb els seus Jazz Messengers, Ron Carter, Elvin Jones, Albert “Tothie” Heat, Keith Jarret, Billy Higgins…
Ben Webster, quan parlava d’ell, comentava que tenia més swing que qualsevol pianista europeu
Ben Webster, quan parlava d’ell, comentava que tenia més swing que qualsevol pianista europeu. Dexter Gordon, qui va ser juntament amb Don Byas— músic referent i pare musical, el presentava com aquell senyor de Catalunya. De tots també és coneguda la seva afició al futbol i al F.C. Barcelona, i que moltes vegades era capaç de sortir a tocar amb un auricular a l’orella i una mini radio a la butxaca, des d’on escoltava els partits en directe.
Existeixen varietat d’anècdotes que acompanyen una persona com Tete Montoliu. Va fer, en només set anys, solfeig i instrument, formació que triga per normal deu anys. Organitzava jams d’amagat en aules diferents que quedaven apartades i tenien sempre una persona vigilant perquè no els descobrissin. Va regalar un piano a la Jazz Cava de Terrassa, que actualment es conserva a la seu dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa i que durant anys va ser el piano titular de la cava.
Vicenç Montoliu i Massana, àlies Tete Montoliu, no va ser reconegut pràcticament mai com un personatge i músic fàcil, més aviat al contrari: de caràcter taxatiu, presumptuós, conservador, categòric, eixut
Vicenç Montoliu i Massana, àlies Tete Montoliu, no va ser reconegut pràcticament mai com un personatge i músic fàcil, més aviat al contrari: de caràcter taxatiu, presumptuós, conservador, categòric, eixut. Hi va contribuir l’àuria que desprenia la imatge d’un Tete geni. Defensava i s’expressava sobretot amb sinceritat sobre conceptes difícils i poc mediàtics, com per exemple la seva opinió sobre el rock o sobre la definició del que era un jazzman. Entenia que al nostre país no existia cap jazman, però sí molts bons músics, aquells que llegien molt bé la música.
La seva sinceritat anava tan lluny que explicava que totes les cantants eren boges. D’aquesta anècdota en podria parlar amb propietat la cantant flamenca Mayte Martín, amb qui van enregistrar i fer girar el treball Free Boleros (K Industria, 1996). Ella sempre ha reconegut que Tete era com ella: muy cabezota.
Aparença blanca, ànima negra
Tete Montoliu és, era i serà un monstre del jazz, d’aparença blanca però d’ànima negra. Tocava el piano i llegia el jazz amb una exquisida creativitat, catalitzador d’harmonies excepcionals i de ràpida tècnica. Era enèrgic i quasi violent expandint cascades de notes que podien transformar-se en compassos sensibles i rics.
Tocava el piano i llegia el jazz amb una exquisida creativitat, catalitzador d’harmonies excepcionals i de ràpida tècnica
Va recórrer el món sencer amb el seu jazz. Defensor de la seva catalanitat i el Barça, va passar períodes als Estats Units, al Japó, per tota Europa, Bèlgica, Holanda, França i l’antiga Iugoslàvia. Va tocar amb tots els millors músics de jazz i d’altres àmbits —com el seu amic Joan Manuel Serrat—, i amb tots els referents i grans clubs i caves de jazz.
El jazz de Tete batega en llocs inhòspits a qui l’escolta per primer cop
La figura immensa de Tete Montoliu de vegades queda tapada pel seu caràcter i per la dificultat inicial que comporta el seu jazz. No és d’aquells de passatemps o de músiques de dissabte al matí mentre prenem el sol o fem neteja. El jazz que desplega Tete Montoliu és d’aquells que necessita d’orella, de temps, de recorregut, d’atenció, de matís i d’alerta. El jazz de Tete batega en llocs inhòspits a qui l’escolta per primer cop.
Estic segur que si ell fos aquí m’ho negaria, però Tete Montoliu és el jazzman català, el jazzman que ell deia que no existia a Espanya, el jazzman que tocava sempre bé. Caldria tornar a trobar les excuses i els espais per deixar que els nostres sentits revisitin els seus vinils, els seus concerts, les seves col·laboracions i el seu estil més sovint del que ho fem.