La Míriam Martín Lloret ho té molt clar: “els catalans estem massa acostumats a les sentències apocalíptiques sobre el futur del català”. La Míriam forma part de l’equip d’assessorament lingüístic de l’Optimot. Per cert, visca l’Optimot i, sobretot: visca el Twitter de l’Optimot! A Teràpia lingüística (Ara Llibres) la Míriam proposa quatre sessions de risoteràpia. No vull fer cap espòiler, però segons el meu parer és l’última sessió de teràpia del llibre la que explica i justifica la citació amb què he començat aquest article. La lectura és molt amena i enganxa, perquè és un escriure de tu a tu, els exemples són pràctics i sobretot: útils. El contingut és una bona selecció de qüestions transcendentals, problemàtiques i curioses de la llengua catalana: verbs buits de significat, una carta d’amor al deunidó, el drama nacional dels diacrítics, etc.

La Míriam Martín Lloret ho té molt clar: 'els catalans estem massa acostumats a les sentències apocalíptiques sobre el futur del català'

Bé, després d’aquest espot publicitari descarat i gratuït (en tots els sentits) i després d’haver llegit i fet la teràpia, es constata que tenim molts complexos com a catalanoparlants i la sensació és que necessitarem moltes més sessions de teràpia per fer net. Perquè els catalans no només ens hem acostumat a viure amb aquest “ai al cor” del quan i com morirà la nostra llengua amb teories apocalíptiques i prediccions catastròfiques, sinó que, a més d’aquests vaticinis i presagis, també ens hem acostumat a viure esperant quin serà el nou atac (polític, econòmic o social) cap al català. De manera sistemàtica i totalment normalitzada, esperem que ens la fotin i ho fem sempre en minoria i, com a bons lliristes a qui ens encanta fer-nos les víctimes, ho vivim amb por i sempre, absolutament sempre, demanant permís i perdó.

De manera sistemàtica i totalment normalitzada, esperem que ens la fotin i ho fem sempre en minoria i, com a bons lliristes a qui ens encanta fer-nos les víctimes, ho vivim amb por i sempre, absolutament sempre, demanant permís i perdó

No soc negacionista: totes aquestes teories i previsions seran reals. Bé, seran reals sempre que no hi fem res, és clar! Per a mi no és tant la situació en què ens trobem: emergència lingüística, disminució de l’ús català a les escoles, pèrdua de referents i continguts audiovisuals en català i etc., sinó més aviat: què estem disposats a fer per evitar-ho. Deixem d’analitzar la situació i de fer previsions alarmistes. Financem podcasts en català, fem programes per a mainada en català, prioritzem qualsevol creador de contingut en català, siguem usuaris de qualsevol material fet en català i, sobretot, actualitzem-nos: el català ha de ser a les plataformes i ha de ser als suports del segle XXI. Ens ho hem de creure i ho hem de fer possible. De moment, sembla que torna el Club Super3 (ara SX3). Val més tard que mai! Ara és feina nostra: mirem l’SX3, ajudem-lo a créixer, fem-ne difusió i a poder ser que no torni a desaparèixer.

Ens ho hem de creure i ho hem de fer possible. De moment, sembla que torna el Club Super3 (ara SX3). Val més tard que mai! 

Ah!, i si després d’aquesta vomitada encara voleu saber què és un ‘matxilingus’, en què consisteix fer una sessió de ‘fangteràpia’ o voleu apaivagar una mica aquest complex d’inferioritat que teniu com a bons catalans, sempre us quedarà fer quatre sessions de teràpia lingüística amb la Míriam Martín.