La seu de la Diputació de Barcelona acull l'exposició Tarradellas, la legitimitat d'una doble presidènciaForma part dels actes organitzats per commemorar el 40 aniversari del retorn del president Josep Tarradellas a Catalunya i de la restauració de la Generalitat. Es tracta d'una exposició comissariada per Joan Esculies en el marc d'un conjunt d'actes commemoratius a Barcelona, a Madrid i a Cervelló, dirigits per Montserrat Catalan. La Diputació de Barcelona ha organitzat tots aquests actes per recordar que el 1977, quan Tarradellas va arribar a Catalunya, no només va assumir la presidència de la Generalitat, sinó també la de la Diputació barcelonina: d'aquesta forma va disposar de seguida d'una estructura institucional, amb recursos i funcionaris, que es va posar al servei del nou ens autonòmic. L'exposició, de petit format, s'ha inaugurat el 27 de juny perquè se celebra el 40 aniversari del primer viatge de Tarradellas a Madrid per negociar amb Adolfo Suárez. A l'acte d'inauguració hi han estat presents el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, la presidenta de la Diputació, Mercè Conesa, i nombrosos càrrecs polítics actuals, així com antics col·laboradors de Tarradellas. L'exposició es podrà visitar fins el 30 de novembre.

Reivindicació d'un passat

Montserrat Catalan i Joan Esculies han volgut deixar clar que aquesta exposició va destinada a "posar en valor" la figura de Tarradellas, com a persona que sempre va "creure en Catalunya i en la Generalitat" i que va defensar "la nostra primera institució". Esculies ha volgut, també, reivindicar la tasca que va realitzar, sota la presidència de Tarradellas, el govern d'unitat que es va crear amb membres de les principals forces polítiques per gestionar els afers catalans. L'exposició vol que els catalans de més edat recordin Tarradellas i que els més joves coneguin el personatge.

Dos àmbits

L'exposició es divideix en dos àmbits clarament separats: un sobre la figura de Tarradellas i sobre el procés de restauració de la Generalitat, i l'altre sobre la tasca del primer Govern de la Generalitat, integrat per membres de totes les forces polítiques. L'exposició toca de forma superficial alguns temes polèmics, com la relació entre Tarradellas i les forces polítiques, però evita un anàlisi en detall d'aquestes qüestions. Fotografies d'època, diaris, portades de revista i unes breus explicacions contextualitzen els agitats moments del retorn del president. Així es presenten moments mítics: l'arribada a l'aeroport, la concentració massiva a Maria Cristina (amb una estelada solitària entre senyeres), les reunions del govern d'unitat, les primeres trobades de Tarradellas amb els militars espanyols (inclòs el general Armada...). Un vídeo realitzat actualment recull les opinions sobre el president d'alguns polítics que van col·laborar amb ell.

Tarradellas, una trajectòria de país

Josep Tarradellas (Cervelló, 1899 - Barcelona, 1988) va entrar en política molt jove i va participar a la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El 1931 va ser nomenat conseller de Governació de la Generalitat. No va estar implicat en la proclamació d'independència del 6 d'octubre, però va ser empresonat. Amb la victòria del Front Popular va ser alliberat i anomenat Conseller de Finances. A la fi de la guerra va exilar-se a França i davant l'amenaça de ser extraditat, va marxar a Suïssa. El 1944 va retornar a París. El 1954 el president de la Generalitat Josep Irla, que havia substituït Companys, va dimitir per raons de salut i es va convocar a Mèxic D.F. una reunió de la Mesa del Parlament i de la Diputació Permanent per tal de nomenar un nou president. Alguns dels diputats s'oposaven a que Tarradellas fos elegit, i van proposar el nom de Pau Casals, però aquest va rebutjar el càrrec. D'aquesta forma, amb uns pocs vots, Tarradellas va ser elegit president, però es va negar a formar cap govern. Així, la representació de la Catalunya autònoma quedava reduïda a la figura del president, sense cap control d'altres institucions. Després d'alguns anys rodant pel món, Tarradellas es va establir a Saint-Martin-le-Beau, a França, i va renunciar als seus càrrecs dins ERC per quedar-se només amb la presidència de la Generalitat. Un càrrec que durant molt de temps va ser purament simbòlic i que va suportar gràcies a l'ajuda econòmica d'alguns empresaris catalans.

L'exterior i l'interior

Tarradellas sempre va tenir unes relacions tenses amb les forces d'oposició de l'interior, especialment amb la comunitat benedictina de Montserrat. Els opositors de l'interior demanaven la restauració de la Generalitat, però alhora exigien el protagonisme que els pertocava i que a vegades Tarradelles els discutia. De fet, la UCD d'Adolfo Suárez va aprofitar els antagonismes entre ambdós: quan a les eleccions generals de 1977 les forces d'esquerres van obtenir la victòria a Catalunya, Suárez va preferir negociar amb Tarradellas que amb els grups progressistes. Tarradellas va col·laborar molt activament amb la transició i el catalanisme radical el va criticar durament per això (especialment contundent va ser Josep Benet). En realitat, el president que venia de l'exili va arribar a argumentar que la "transició havia anat massa lluny" i poc abans del cop d'Estat del 23-F va demanar un "cop de timó". Tarradellas tampoc es va entendre bé amb Jordi Pujol: els seus enfrontaments van ser mítics. A Tarradellas se li va criticar molt, també, el seu personalisme en l'exercici del poder (fins al punt de disposar dels arxius de la Generalitat a l'exili com si fossin personals).

L'excepció 

La restauració de la Generalitat és una excepció completa en la transició espanyola. Tot l'ordenament jurídic actual espanyol està basat en la Constitució, que es construeix sobre la modificació de les lleis franquistes. En canvi, la restauració de la Generalitat, el 1977, suposava, en certa mesura, el reconeixement de la legitimitat d'una institució republicana. Va ser l'únic cas en què els poders fàctics espanyols van cedir en aquest àmbit. Per això el retorn de Tarradellas és un punt clau per als estudiosos de la transició.

Tarradellas sol

El principal problema d'aquesta exposició és que presenta les realitzacions de Tarradellas i el seu govern al marge de la realitat social de la Catalunya de l'època. No hi ha mencions a la tasca prèvia de l'Assemblea de Catalunya, ni a les vagues contínues, ni al moviment pro amnistia, ni a la resistència cultural, ni a la repressió contra els sindicats i les organitzacions d'estudiants... Tot el procés de transició es presenta com una genial negociació entre unes elits polítiques catalanes i espanyoles i els assoliments de l'autogovern s'atribueixen sols a la provada habilitat negociadora de Tarradellas. Es passa per sobre el fet que l'única força que tenia realment el president a l'exili era la massa de ciutadans que reclamaven, activament, el seu retorn i la restitució de la Generalitat. Uns ciutadans que van mobilitzar-se massivament, fins i tot amb víctimes mortals, per acabar amb els rastres de la dictadura, i que van ser els que van forçar els poders fàctics a fer passes endavant en la democratització. El discurs de l'exposició és paral·lel al discurs d'exaltació de les figures del Rei i d'Adolfo Suárez a la transició des de sectors conservadors de l'Estat espanyol. I contribueix a amagar el protagonisme popular en un procés històric tan emblemàtic com la recuperació de la Generalitat i l'elaboració de l'Estatut.