La primera vegada que vaig visitar Tresor, no vaig entendre res. Una antiga fàbrica, llardosa i gris: una antiga fàbrica, vaja. I desenes i desenes de persones ballant mirant-se els peus, connectant visualment només quan els llums estroboscòpics ho permetien. M'havien explicat molt sobre el techno de Berlín. De la revolució a les sales de ball que va suposar. Jo estava de viatge estudiantil i només em va semblar que tota aquesta gent venia d'un altre planeta: no parlaven, no s'immutaven davant del trepant d'aquestes bases.

Vaig tornar un parell de vegades més a la discoteca, situada al barri de Mitte, al centre de la capital alemanya. Ho vaig fer perquè els nois amb qui compartia el projecte volien; vaig viure –com tots, suposo– una joventut pleeeena de personalitat. Jo continuava sense entendre res. Les hores allà dins se'm feien llargues. Tan llargues que vaig començar a notar que fins i tot em relaxaven. El soroll del techno va començar a rebaixar-se: ja no era una piconadora, era un vaivé. I cada vegada que aquest so fosc i robust canviava de terç, m'alleujava. Vaig començar a sentir la fascinació màntrica per l'electrònica.

Em vaig obsessionar amb els sons WARP, com en algun moment li va passar a Martí Perarnau. I em vaig convertir en un proselitista de la música de ball –com ell–, de la més pesada, de la mental, de l'ambiental. De totes elles. No estic sol en aquesta gesta. El productor i DJ de Barcelona, l'alter ego clubber del qual és Perarnau IV, també és un d'aquests difusors incontinents de la cultura de pista. Responsable del projecte _juno al costat de Zahara, i sobretot part de l'indomable PUTA (2021), Pernarnau ha anat vorejant l'electrònica, fent incursions més o menys acusades en el pop, però sense deixar-la mai de banda. De fet, la seva col·laboració amb Zahara cada vegada és més trallera. Poc té que veure l'inici de gira de PUTA amb el que ha acabat sent: un míssil de ball. Però està clar, a Zahara, o a _juno, parlen dues veus. I allà està sempre la gràcia, en les concessions.

Quan actua només el seu cervell, en el cas de Perarnau IV i en el seu últim EP, Parches, no hi ha amb qui negociar. Aflora el més deep de la seva personalitat berlinesa, amb lleugeres aproximacions als malabars que podria executar Jon Hopkins (com en la pròpia Parches, la que dona nom a la publicació), o apareix l'IDM. Hi haurà qui vulgui veure en aquesta novetat un revival; no s'ha escoltat Sant Joan i la seva intro PC Music. I tampoc no té ganes d'entendre que això no va de crear, va de difondre una cosa per compartir. De mostrar, precisament, pedaços: moments d'una vida. D'una vida dedicada al cuc d'allò electrònic. A un so primari, elemental, bàsic, repetitiu, divertit, profund, absurd. Que et fa tornar a algun lloc: a la pista de ball, a la joventut. A aquest Berlín.