Una sèrie et pot agradar més o menys, però qüestionar les seves fites no està renyit amb admirar la seva capacitat per instal·lar-se a l’imaginari col·lectiu. Stranger Things va néixer com poc menys que una operació nostàlgica, una actualització, i una explotació, de les pel·lícules i sèries dels anys 80. La paradoxa és que en realitat s’hi assembla poc, a tot allò, perquè en realitat és una adaptació apòcrifa de nombrosos textos de Stephen King. Però aquí la cosa és que la sèrie ha aconseguit forjar una icona generacional que, i en això sí que apel·la als fenòmens audiovisuals dels 80, ha recuperat la sensació d’esdeveniment que tant s’ha perdut a les sales de cinema. Una bona prova és com la seva cinquena i última temporada s’està estrenant a Netflix: quatre episodis ara, tres més el 26 de desembre i el gran clímax de llarga durada el 31. Una finestra com aquesta només és possible si tens un producte imbatible des d’un punt de vista mercantil que sap dirigir-se a un públic molt transversal. I d’acord que Stranger Things no ha estat mai una ciència exacta en termes de qualitat, però és evident que s’ha erigit en una marca de llarg recorregut en uns temps en què la immediatesa ho fagocita tot.
Dit això, paguen la pena aquests primers quatre episodis de la temporada final? Sí, perquè es nota que els seus creadors, els germans Duffer, li tenen molt agafada la mida al producte. El millor que se’n pot dir és que és molt coherent amb tot el que hem vist fins ara: alterna amb habilitat el fil argumental amb la inevitable picada d’ullet nostàlgica, sap ser lleugera i terrorífica a la vegada (el gran mèrit de la sèrie) i aconsegueix parar atenció a la seva extensa galeria de personatges sense morir en l’intent. Destaca perquè, tot i abocar-se a un comiat definitiu, transmet la sensació constant que la trama avança sense massa presses, dosificant bé els seus girs. Un bon exemple d’aquest anar per feina sense histèries el trobem a la seva arrencada, un muntatge paral·lel que et situa el context, el conflicte i els seus protagonistes amb una precisió lloable.
'Stranger Things' s’acomiadarà en bona forma
A la part positiva també brilla el gran encert de donar un paper a Linda Hamilton, els easter eggs que omplen el metratge (un festival per a amants del gènere) i una conjugació entre imatge i música que ja és marca de la casa. A la balança negativa, com ja passava a l’anterior temporada, hi ha l’acte de fe que representa creure’s els seus intèrprets. Per començar, perquè el pas del temps ha jugat una mala passada a la versemblança de les seves personalitats, però és que a més alguns dels intèrprets ja no tenen el carisma necessari com per projectar la intensitat que sí que tenien de petits. En tot cas, a l’espera de veure com resolen la història, torna a quedar clar que Stranger Things s’acomiadarà en bona forma i que, d’aquí a uns anys, es mirarà amb la mateixa nostàlgia que desperten ara les seves fonts d’inspiració.