El San Miguel Festival Mas i Mas ha obert temporada aquest dimarts, a un Coliseum ple de gom a gom, amb un espectacle que ha reunit el bo i millor de la música negra del nostre país en un homenatge a les grans dives del soul: I'm a Soul Woman. El tret de sortida del festival consistia en un espectacle d'homenatge a les grans cantants de la música negra del segle XX: Billie Holliday, Aretha Franklin, Tina Turner, Etta James, The Supremes... Els temes d'aquestes "grans dames" han estat interpretats per les més emblemàtiques cantants de música negra: Koko-Jean Davis, (presentadora de l'espectacle), Myriam Swanson, Desirée Diouf, Tonia Richii, Brigitte Emaga, Noemi Sillah, Monique Makon... Unes figures poc conegudes, tot i que cada cop més presents a l'escena musical, que han sabut guanyar-se al públic al Teatre Coliseum.
Del gospel a la música disco
L'espectacle, estructurat de forma cronològica, fa un repàs als grans estils de la música negra americana, amb la voluntat de reproduir no només les cançons, sinó tot l'aire i l'estil de les millors cantants afroamericanes. Les diferents cantants han anat encaixant amb els diferents estils: Monique Makon s'ha centrat en el gospel, Myriam Swanson en el rhytm & blues (amb una magnífica versió del Seen Days Fool), Jean Koko-Davies ha transitat d'un a altre estil, i Brigitte Emaga ha dut el pes de la música més disco, amb temes com I'm Every Woman de Chaka Khan. Algunes de les veus que s'han presentat al Teatre Coliseum, com Koko-Jean Davis o Myriam Swanson, ja eren conegudes per als amants de la música negra, però algunes intèrprets menys conegudes han sorprès agradablement, com Noemi Sillah (veus i trompeta) o Yasmina Azlor.
En clau feminista i reivindicativa
Els intèrprets no han volgut fer un simple homenatge a la música negra, sinó que han volgut fer d'aquest concert tot un manifest reivindicatiu en contra del masclisme i el racisme. Evidentment, no hi podia faltar el Respect d'Aretha Franklin, interpretat amb contundència per Koko-Davies, qui també ha interpretat un mític tema combatiu de Nina Simone, Ain't Got No, I Got Life. El concert ha estat dedicat a totes les dones, però també s'ha volgut recordar a aquells que s'arrisquen la vida a la Mediterrània per buscar un mon millor.
Una experiència col·lectiva
Sota la batuta de Lalo López, que dirigeix l'espectacle, s'ha estructurat un equip molt potent, amb una important participació femenina. S'ha sabut rescatar el potencial de les cantants catalanes de música negre, tot i que reservant-lis un protagonisme diferent: Myriam Swamson, Koko-Jean Davies i Brigitte Emaga han pres una part més essencial d'un concert on s'ha demostrat que Catalunya ja té la seva música negra. Des de Nou Barris, una joveníssima Monique Makon, o des d'Arenys, Noemi Sillah, recuperen la música negra en estat pur (potser massa pur: la voluntat clara de l'espectacle era reproduir música i estil de les grans dives d'altres temps, sense la més mínima voluntat d'adaptació, de traducció o de fussió).
5 escenaris
El Mas i Mas s'ha inaugurat a un Coliseum, que ha ballat al ritme de les músiques negres. Aquest dijous el gran cinema de la Gran Via serà l'escenari d'un segon concert, el de Hypnotic Brass Ensemble, un grup de metall integrat per set germans que se situen a cavall entre el hip-hop i el funky. Però el gruix del festival tindrà lloc al Jamboree (amb una programació centrada en el jazz) i a Los Tarantos (on el flamenc hi tindrà un paper essencial). Cada dia s'hi celebraran concerts. I del dia 1 al dia 10, a la plaça del Rei hi haurà concerts gratuïts a les 18:30, on es podrà sentir tastets del que és el Mas i Mas (també hi haurà jam sessions a un bar emblemàtic, el Glaciar). I els dies 7 i 23, al Moog, hi haurà programació de música electrònica. La festa final tindrà lloc el dia 31 d'agost, al Poble Espanyol i comptarà amb els millors DJs: el peruà Eley, i el guineà Kunta K. I a les festes de Gràcia la Terrassa Sant Miquel, a l'Hotel Casa del Sol, acollirà també programació del Mas i Mas.
Música negra en gran
I'm a soul woman, que ja s'havia presentat en escenaris de menors dimensions, va aconseguir imposar-se al públic al Coliseum, que com a teatre, potser no era el lloc més idoni per a un concert d'aquestes característiques, més adequat a una sala de festes (el públic va acabar ballant els ritmes més disco, tot i el poc espai disponible). A desgrat de l'heterogeneïtat dels estils presentats (en realitat, molts dels temes estaven ben allunyats del soul), el públic va aplaudir amb devoció les cantants. Als bisos un llarg popurri amb temes d'Aretha Franklin va posar el públic en peu. Les grans dives no moren mai, o com a mínim, les grans dames de la música negra no moriran en el cor del públic mentre mantinguin tan dignes successores.