"La veritat és que quan poses el punt final a una novel·la com aquesta et quedes content per tenir la sensació d'haver tancat una cosa que en molts moments no saps com vas començar i ni tan sols confies en si sabràs fer-ho. Però la sensació més bèstia és quan un editor et diu que la vol publicar, allà sí que apareix una adrenalina molt bèstia". Joel Codina irromp com una de les veus emergents més interessants del nostre panorama literari. Agitador cultural i comunicador irredempt, tastaolletes a temps complert amb tentacles escampats per tots els àmbits creatius, ara debuta en l'univers novel·lístic amb Sortiu i rescateu-vos relat autobiogràfic come of age amb reminiscències a companys generacionals com Miqui Otero o el primer Kiko Amat, que com totes les històries ultrapersonals t'acaben atrapant per resultar extremadament universals. "Un palomo no hace verano", que va dir el geni, però aquesta primera novel·la, que ens transporta en les seves pàgines inicials a la ciutat de Terrassa d'inicis dels vuitanta per acabar a la Barcelona actual, deixa entreveure un futur que pot deparar grans moments de lectura. "El millor de tota aquesta experiència és que mai vaig pensar escriure una novel·la. Va néixer fruit d'una vomitada d'aquestes que, a vegades, qui més o menys, fa escrivint uns paràgrafs i després li vaig mirar de donar continuïtat. Vaig ser conscient que tenia alguna cosa més gran que una opinió, article o resum, quan portava sis pàgines escrites i vaig aturar-me a llegir el que i com ho havia escrit. Allà vaig prendre consciència que volia que l'escrit tingués un recorregut molt més llarg i fer-lo créixer en estructura, intencionalitat i joc lingüístic".
Era inevitable iniciar la teva trajectòria com a escriptor amb un relat essencialment autobiogràfic?
Per a mi sí, sense haver fet mai un escrit més llarg que una entrevista o article, crònica sobre alguna cosa de jazz, era molt important escriure des dels budells i cercar que en molts moments el lector se sentis interpel·lat des de molts vessants. Necessitava escriure sobre com veia la vida viscuda fins al dia d'avui i compartir-la sense censura. Al cap i a la fi, és una part de la vida. I és clar, em va resultar molt més fàcil fer-ho així que ficcionar massa. En la ficció tenia por de perdre personalitat i que tot s'expliqués des d'un punt massa pla-normal, avorrit. I no ho volia en cap moment.
Era molt important escriure des dels budells i cercar que en molts moments el lector se sentís interpel·lat des de molts vessants
Ha estat plaent o, contràriament, despullar-te com ho has fe ha estat un exercici per moments dolorós.
Ha estat plaent absolutament, he pogut encaixar i acceptar una part de la meva vida que se'm resistia i amb la novel·la m'ha encaixat com anell al dit. Estava fart de tot el políticament correcte. La teràpia al terapeuta, més que l'escriptura com a teràpia ha estat al revés, fruit de la teràpia he pogut escriure aquesta novel·la.
T'has reconegut rellegint la novel·la?
Totalment, i no ho he volgut evitar ni amagar en cap moment. És més, de les coses que m'han començat a dir, és que la gent em reconeix molt fàcilment i això m'encanta. En aquest cas, no tenia motius per fer-ho d'una altra forma a aquesta.
Tot plegat, de la portada al títol, molt culer, no?
El futbol i el F.C. Barcelona com a vida i com a enganxe a ella. De petit, els meus oncles em van començar a portar al camp del Barça i allà es va crear el vincle vital: el Barça era, en part, un club "pagafantas", guanyar al Madrid ja era el millor que podia passar i, és clar, en paral·lel a la vida era una mica el mateix: en un entorn complicat, una adolescència dura, amb unes hòsties com a pans un s'havia avesat a ser un perdedor i a magnificar les victòries del futbol i de la vida. L'arribada de Cruyff ens ensenya que podem deixar de ser victimistes i poca penes per jugar bé i guanyar alguna cosa. I amb Rijkaard i Guardiola ja no et dic res. Hi ha gent que només va conèixer un Barça que jugava bé i guanyava tot. Era un moment en què ens pensàvem que ho podíem fer tot, guanyar sis copes i alhora que una persona de classe obrera podia tenir una empresa i guanyar calés. El temps ho ha tornat a posar tot al seu lloc. Més que el futbol com a metàfora de la vida, et diria aquella frase més típica "del futbol com a opi del poble".
Hi ha un nom que planeja al llarg de tot el relat: Miqui Otero. Ha estat el teu principal referent a l'hora de començar a escriure?
Al Miqui Otero l'estimo en global, en com i el que escriu i en com és ell mateix. Ens coneixem de fa anys i som amics, és un referent en tota regla. Només en pensar que podia escriure alguna cosa per a mi ja era molt gros. Sóc una persona molt variant, però a banda d'en Miqui, en Francisco Casavella, Vicenç Pagès, Dino Buzzatti, Eva Baltasar i Jose Luis Peixoto serien els titulars de la meva aliniació. Qualsevol cosa seva ha d'estar a la biblioteca de casa.
Amor, mort, pas del temps... Hi ha res més que realment importi a la vida?
Segurament en segons quins moments sí que poden haver-hi altres coses més importants. Però les persones que hem rebut o patit certes adversitats durant un període molt marcat de la nostra vida, el fet de poder portar una vida tranquil·la ens obsessiona i, és clar, els amors, la mort i el pas del temps són referents molt marcats en la manera de viure.
Les persones que hem rebut o patit certes adversitats durant un període molt marcat de la nostra vida, el fet de poder portar una vida tranquil·la ens obsessiona
Com tota crònica personal, alhora també és una crònica d'un temps i un país, des del més local, Terrassa, al més gran, Catalunya. També hi havia aquesta intenció quan vas començar a escriure Sortiu i rescateu-vos?
No, no en cap moment. Ha anat sortint tot molt sol, encaminant capítol per capítol i rellegint què carai havia escrit aquí o allà i això ha fet que portés a escriure del que he viscut i és clar, quiet, quiet no m'he quedat. A Terrassa vaig viure en quatre pisos diferents, a L'Ametlla del Vallès en dos, a La Garriga en dos i a Barcelona, dos més. He arrossegat sense voler-ho amb mi tot el que he viscut.
Enyores res d'aquest passat que rememores?
L'únic que enyoro de tot el que parlo en el llibre és el meu pare. Ell va morir quan jo tenia setze anys i tot just la nostra relació s'estava teixint d'una forma diferent. És el que em fa més mal de tot i el que recuperaria sense dubtes. Tot i que, en part, en culpa o per sort d'aquella mort, m'he convertit en la persona sóc ara mateix.
Tastaolletes com ets, què has trobat a la literatura que no hagis trobat a la fotografia o la música?
La literatura i el fet d'escriure m'ha donat la percepció de llibertat total. La fotografia en molts moments ha estat supeditada al món polític i a responsables de comunicació amb criteris i formes de visió molt diferents dels meus ulls i a vegades han portat a un enfrontament i m'han fet sentir malament o he caigut en descrèdit fruit dels meus neguits i la meva particular mirada que no tothom, evidentment veu igual. També és cert que molts altres responsables o polítics m'han volgut al seu costat just per això, per aquesta mirada. La música per a mi és un pilar vital de la meva vida, allà on tinc els dimonis i guardo la puresa de qui sóc realment. La literatura m'ha mostrat la llibertat total, el fet d'imaginar, de versionar, de jugar amb les paraules, de repetir, inventar, d'omplir el blanc, de ser lliure en la seva globalitat, això m'ho ha donat el fet d'escriure. Puc escriure de pressa tot el que penso, per després tornar a rellegir refer i formar frases i paràgrafs diferents. Em deixa crear amb total llibertat i cap censura.
La literatura m'ha mostrat la llibertat total, el fet d'imaginar, de versionar, de jugar amb les paraules, de repetir, inventar, d'omplir el blanc, de ser lliure en la seva globalitat
Per cert, què escoltaves mentre escrivies?
Mentre escrivia he anat implementant una llista de cançons recurrents que adjunto en aquesta llista d'Spotify. Contràriament a d'altres persones que escriuen, no tinc cap problema en escoltar cançons amb lletres i en molts moments contra més soroll millor m'ha anat. Escric millor en els bars que a casa, he escoltat des d'Eros Ramazzotti i Pavarotti a Tracy Chapman, Baron Rojo, Miles Davis, Bambino, Triana o Frank Zappa d'entre altres. Tot com molt divers i sense cap criteri definit, només que són cançons que han format part de mi.
Ja estàs amb la segona novel·la, relat que crec que no té res a veure, o no tant, amb aquesta Sortiu i rescateu-vos, oi?
Sí, exacte. Aquí sí que estic ben cagat, ja que ha estat ficcionar molt i molt i, és clar, tinc por que estigui quedant massa plana. Aquesta segona novel·la no té res a veure amb la primera, en aquest cas, he descrit dotze personatges que tenen en comú treballar en uns grans magatzems de Barcelona. Cada personatge té la seva pròpia història, però tots acaben desembarcant als grans magatzems. A partir d'aquí, hi haurà un capítol final que marcarà la vida de tots dotze. Ara mateix estic escrivint aquest final, a veure com anirà tot plegat.