Barcelona, 15 d’agost del 1414. Fa 611 anys. El Dietari de la Generalitat documenta, per primer cop, la festivitat de la Mare de Déu d’Agost. Però ho fa en la denominació que han imposat les jerarquies eclesiàstiques: “Dimecres, a XV d’agost, en Barchinona, Assumpció Beate Marie”. Durant els segles XV i XVI, les jerarquies eclesiàstiques d’arreu de l’orbe catòlic promourien —amb més o menys d'èxit— la celebració d’aquella festivitat cristiana. Però altres fonts documentals anteriors revelen que aquesta jornada ja era una diada important del calendari festiu popular d’arrel pagana. Quina festa pagana se celebrava el dia central d’agost, i per què l’Església la va substituir per la diada de l’Assumpció de la Verge Maria? Quina relació hi havia entre el simbolisme d’aquella festa pagana i la litúrgia d’aquella celebració cristiana?
Què se celebrava, ancestralment, a mitjan agost?
Històricament, la setmana central d’agost assenyalava la data de finalització de les tasques de sega, batuda de les espigues dels cereals (blat, mill i ordi) i ensitjament del gra; tradicionalment considerades les més feixugues del cicle d’activitat agrària. Però la celebració per la culminació d’aquesta tasca no ho era tant per la càrrega de treball que implicava —que, repetim, era molt feixuga— com pel simbolisme que representava la recollida i la posada a bon recer dels productes d’aquella collita. El gra (bé fos de blat, el cereal dels rics; de mill, el dels pobres, o d’ordi, el de les zones fredes) simbolitzava la garantia d’aliment bàsic —el pa— per a tot el cicle de tardor-hivern-primavera fins a la pròxima collita. I, per tant, simbolitzava la vida.
Què més simbolitzava la fi de les tasques dels cereals?
Durant l’època antiga (primer mil·lenni aC – segle V) i l’alta edat mitjana (segles V a X), el conreu bàsic de subsistència serà el cereal. Superada la cultura apocalíptica de l’any 1000, l’occident europeu viu una explosió demogràfica que estimula els conreus de mercat (si més no, de mercat local), com, per exemple, l’olivera i la vinya. Però el cereal conservarà un protagonisme que l’associa amb la idea de l’aliment. Per tant, des d’una època remotament pretèrita (a cavall del segon i el primer mil·lenni aC), els nostres avantpassats interpretaven que, passada la sega, la terra ingressava en un període de repòs necessari: la terra s’adormia per a descansar i recuperar forces fins a la pròxima sembra, a la primavera següent.
Quin és l’origen d’aquesta interpretació?
I les comunitats humanes que l’havien explotada celebraven la collita —l’aliment que garantia la continuïtat de l’existència i la reproducció del grup— i agraïen a la “mare terra” l’esforç de transformar aquelles petites llavors de la sembra en formidables espigues curulles de gra. Aquesta interpretació és pròpia dels pobles de l’antiguitat de la conca mediterrània nord-occidental, i formaria part d’un calendari de ritus on també hi són presents el foc que marca la fi de la letargia i el principi de la vida (les Falles de Sant Josep o les fogueres de Sant Joan) o la finestra que s’obre per al diàleg amb els morts (Tots Sants). A l’arc mediterrani occidental, aquests pobles serien els llatins, els etruscs, els lígurs, els nord-ibèrics i els sud-ibèrics.
Què era la festivitat de l’Assumpció de Maria?
L’Assumpció de Maria era la creença que el cos i l’ànima de la Mare de Déu havien estat transportats al cel després de la seva vida terrenal. Aquesta creença formava part de la tradició de l’Església ortodoxa (bàsicament, de l’Imperi bizantí), que se celebrava des del segle IV. Però, en canvi, l’Església romana (la que anomenem catòlica) havia conegut un procés evolutiu diferenciat (la Renovatio carolíngia del segle VIII) i no l’havia instituïda com a festivitat al calendari religiós. A principis del segle XV, la jeràrquica catòlica assumeix que l’Església ortodoxa està amenaçada de desaparició —per la pressió otomana sobre l’Imperi Romà d’Orient— i inicia un lent procés d’adopció del corpus de tradicions bizantines amb l’objectiu de preservar-les.
Així és com, d’una manera lenta però progressiva, s’incorpora aquesta festivitat al calendari catòlic. No obstant això, la generalització d’aquesta celebració —arreu de l’orbe catòlic— trigarà segles, i no s’universalitzarà fins a la promulgació del dogma de fe (1850). Ara bé, el que ens interessa és, ¿per què l’Església catòlica situa aquesta festa sobre una celebració pagana relacionada amb la sega, la batuda i l’ensitjament del cereal? I sobre això hi ha dues respostes diferents, que, lluny de contraposar-se, es completen perfectament. La primera resposta és la que diu que seria un cas de mimetisme: a l’Imperi Romà d’Orient, la festa de l’Assumpció de Maria ja se celebrava en algun moment de les setmanes centrals de l’estiu.
Per què l’Església catòlica va fer coincidir la celebració de l’Assumpció de Maria amb la festa pagana de la sega, la batuda i l’ensitjament?
I la segona resposta i, probablement, la més reveladora, seria la que sosté que la jerarquia catòlica tindria un interès especial en què la societat de l’època (segles XV i XVI) associés la tradició pagana, el relat que diu que la “mare terra”, després de l’esforç de donar el fruit desitjat, dorm i reposa fins al següent cicle vital, amb la creença cristiana que sosté que la Mare de Déu, després de parir i criar el Messies (el fill de Déu que es va sacrificar per a salvar la humanitat), va morir destinada a una existència eterna i es transportava en cos i ànima cap al cel; és a dir, cap a la vida eterna. En algunes parròquies, aquesta celebració s’escenificaria amb la col·locació d’un llit —que representava el llit de mort de Maria— a l’altar.
Per què n'hi diem Mare de Déu d’Agost?
Malgrat el poder que atresora l’Església catòlica en el moment en què fabrica aquesta estratègia de superposició, no s’aventura un trànsit fàcil. En aquell moment, les jerarquies eclesiàstiques hispàniques disposen d’un extraordinari aparell de control i de repressió sobre la societat: la Inquisició. Però en un món encara rural i amb una important massa de població no controlada (a la Catalunya a cavall dels segles XV i XVI, s’estima que podria ser d’un 20-25% del total de la població), les jerarquies eclesiàstiques catòliques, sobretot les catalanes i valencianes, apostarien per una operació d’imposició matisada amb cert grau de conciliació, i en aquell moment sorgiria la denominació popular, espontània i acceptada de Mare de Déu d’Agost.
