Després de l’èxit de Las buenas compañias, el film que va escriure i dirigir, Sílvia Munt torna al teatre i al petit format per dirigir Els Buonaparte, un text de Ramon Madaula amb Pau Roca, David Bagés i Oriol Guinart com a protagonistes. L'espectacle que aquests dies, i fins al 14 de gener, es pot veure al Teatre Akadèmia de Barcelona, parla de la relació dels dos germans, Napoleó i Josep, situant el relat en el context immediat a la invasió francesa de la península Ibèrica, moment en què Napoleó va destronar els Borbons, asseient el seu germà gran, Josep, en el tron d’Espanya i de les Índies, fet que canviarà la història.
Després de la bona acollida de la teva última pel·lícula, Las buenas compañias, no només tornes al teatre, sinó que ho fas en petit format.
És la meva primera direcció a l’Akadèmia. Tenia moltes ganes de fer això, un espectacle petit, i mira que a mi em toca omplir sales grans. El text el coneixia, i quan m’ho van demanar el Ramon (Madaula) i el Pau (Roca), ho vaig veure clar. Amb el Ramon ens llegim, però sempre amb distància i respecte. Per això en rellegir al text, vaig començar a pensar en la posada en escena.
Expliquem la història de dos germans, i aquesta relació determina moltes altres coses
Parla’ns del text.
Del Ramon surt comèdia sempre. Explica un moment molt important, com es decanta tristament cap a la banda de la balança la nostra història. Explica, sobretot, com els grans traumes ens fan caure en el diví. Tots som nens perillosos amb carcassa de persones grans. Expliquem la història de dos germans, i aquesta relació determina moltes altres coses. Hi ha humanitat, ironia i comèdia. És un to molt difícil.
Són tots tres actors molt tragicòmics.
Sí, de molta veritat, tenen intel·ligència per jugar per sobre del text, per portar-lo més enllà. Moltes vegades la comèdia neix del ridícul que som. Hem treballat molt bé amb els actors. Un repartiment format per Pau Roca, David Bagés i Oriol Guinart. Treballar sempre és dur, però ens hem divertit i molt. Per bé o per mal, sempre estàs subjecte a moltes coses. Jo, quan treballo, sempre persegueixo la veritat. Sempre. La forma com aconseguir-la, ja és diferent. Aquesta obra, per exemple, no és naturalista, l’obra s’escapa, el moment, el context històric és tan potent, hi ha tants ismes, i tanta pertorbació intel·lectual de canvis i angoixes existencials que fa que el to sigui un pèl més superlatiu.
Quan treballo, sempre persegueixo la veritat
Recordo que vas dirigir una adaptació de Dogville, i en el teu cas hi havia un realisme que a la pel·lícula no hi era.
Sí, de vegades treballo amb un realisme aixafat, perquè parlem de situacions histriòniques. La història ens col·loca en un espai que no ens deixa no ser naturals. El Ramon per exemple, ha buscat la humanitat de dos germans plens de traumes. Sempre és difícil trobar el to de cada obra. A Dogville era molt dramàtic, sortia el pitjor de l’ànima humana.
Com treballes això del to?
Des del bon rotllo. No m’agrada treballar des de la tensió o col·locar persones entre l’espasa i la paret. He patit la verticalitat del director que t’obligava a estar subjecta als seus desitjos divins i ho deploro. Intento no caure-hi i treballar des del respecte. Sempre m’agrada ajudar als actors.
He patit la verticalitat del director que t’obligava a estar subjecta als seus desitjos divins i ho deploro
De directora ho has estat des de fa temps, què li diries a una actriu que tot just comença en aquest camp, com la Clara Segura?
Precisament vam treballar a Les noies de Mossbank Route. I hem treballat molt bé perquè fa 23 anys que dirigeixo i que vaig deixar de fer d’actriu. Com a actriu no em sentia lliure, quan puc dirigir és quan percebo que ho soc. M’agrada explicar, i m’ha tocat explicar cert poder d’un món heteropatriarcal. Sempre he sigut bastant rebel i supèrbia i no m’ha agradat mai que el treball s’entengui vertical. Treballar des del lloc que jo crec, ha millorat molt les sensacions. El canvi, en el terreny del cine, amb el cine argentí i el moviment dogma, va canviar les relacions. La Clara, quan fèiem Les noies m’ho deia: "Tinc ganes de posar-me a l’altra banda". Però, per exemple, l’Emma Vilarasau no té aquestes ganes. I és respectable.
Com a actriu no em sentia lliure, quan puc dirigir és quan percebo que ho soc
A l'inici parlaves d'omplir sales grans: va ser un regal enverinat fer Desig de Benet i Jornet al TNC?
(Riu) Hi ha hagut de tot. Com a posada en escena n’estic molt orgullosa. Era una obra que en el seu moment va ser molt impactant. Explicava tots els seus dimonis i aquests s’han normalitzat. És veritat que del text hi havia moltes coses superades. Amb cada obra em tiro a l’abisme. Va haver-hi crítiques molt bones i d’altres que van ser per part de companys que el final s’havia canviat. Això em va semblar molt fort. No ho vaig entendre. Vaig suprimir l’escena final dels símbols fàl·lics per fer que les dues dones s’enrotllessin.
Amb cada obra em tiro a l’abisme
I quan el 14 de gener acabis amb Els Buonaparte, què?
Em posaré a reescriure el guió de la pròxima pel·lícula que rodarem. Al Grec hi faré un muntatge, també. Tinc molta feina seguida. Saps què passa? És una contradicció, però, quan l’estiu passat rodàvem Las buenas compañias, va morir la meva mare. Tres setmanes abans del rodatge. Vaig pensar que em moria, que no podria fer-ho. Però va ser arribar al rodatge i allò em va fer ser forta davant del dolor. És això l’art. Aquesta feina és de patir molt i anar estressada, però també és molt curativa.