No deixa de tenir gràcia que siguin els productors de la fabulosa La peor persona del mundo els que estiguin al darrere d’aquesta pel·lícula, a la qual, sense dubte, li quadraria molt millor el títol. Signe, la protagonista de Sick of Myself, i Thomas viuen una relació de parella tòxica, en la que l’amor està supeditat a la competitivitat i l’obsessió per ser el centre d’atenció. Egoistes fins al ridícul més estrepitós, disfruten menyspreant-se i posant-se en evidència mútuament. A la primera escena del film, tots dos sopen en un restaurant, demanen una ampolla de vi caríssima i, quan ell li proposa marxar sense pagar i la fa sortir simulant una conversa telefònica, Signe només accepta si després expliquen als seus amics que la idea ha estat seva. Aquest és, només, un petit símptoma d’una obsessió que acabarà prenent camins insospitadament malaltissos.
A la darrera edició del Festival de Canes, el jove guionista i director Kristoffer Borgli confessava el seu gust per provocar incomoditat en l’espectador, buscant l’humor en els racons més foscos de la nostra psique. Veient la deriva que prenen les inquietuds de la protagonista, Borgli ha gaudit de valent. La trama de Sick of Myself ens la presenta perdent la seva personal batalla d’egos: la feina del seu nòvio artista comença a tenir certa repercussió quan s’organitza una exposició de les seves obres, instal·lacions en les que sovint fa servir mobles robats. Ella, mentrestant, treballa en una cafeteria, una vida sense emocions fins que, un dia, un gos ataca i mossega una clienta i ella és l’única que l’ajuda.
Les mirades en el camí de tornada a casa, plena de sang aliena, la fan adonar del poder que pot tenir la victimització, i des d’aquí inicia un recargolat pla que inclou, amb ple coneixement, la ingesta d’un medicament il·legal rus que provoca una reacció cutània salvatge que l'afecta tot el cos. Fent el camí invers al de L’Home elefant, Signe sembla encantada amb un nou rostre desfigurat pels fàrmacs, davant l’atenció que concentra d’amics, coneguts i saludats.
El revers còmic de David Cronenberg
A partir d’aquí, Sick of Myself segueix la deriva autodestructiva d’una protagonista sempre capaç de dur les coses tres passes més enllà, i que inclourà aparèixer en primera pàgina d’un diari i ser contractada com a model per una agent especialitzada en moda inclusiva. No hi ha límits per la Signe, tampoc pel negríssim sentit de l’humor que embolcalla cada seqüència: l’exercici d’estil que proposa Kristoffer Borgli vindria a ser el revers malèvolament còmic del cinema de David Cronenberg o de films com Titane, i, en alguns moments, recorda també el catàleg de situacions que farien enrojolar qualsevol dels protagonitzats per Javier Gutiérrez a la sèrie de Movistar+ Vergüenza.
En aquest grotesc descens als inferns, el juganer i mordaç guió inclou diverses situacions somiades per la protagonista que es barregen amb la seva realitat sense previ avís, de vegades desconcertant-nos, quasi sempre multiplicant els efectes de la sàtira.
Entre les virtuts del film n’hi ha una que destaca amb llum pròpia: la feina de Kristine Kujath Thorp, gran revelació de Ninjababy, una altra pel·lícula noruega que, com La peor persona del mundo, va arribar als cinemes l’any passat. Com feia aleshores, l’actriu domina la comèdia física i el gest subtil, mil i un recursos per construir un personatge d’enorme complexitat que provoca repulsió i compassió, però també una estranya empatia perquè, al cap i a la fi, i aquest és un altre dels cops més astuts de Sick of Myself, el seu narcisisme és molt humà. Passat de rosca i portat fins a extrems malaltissos, sí, però amb una essència que trobem a cada cantonada. Qui no s’ha imaginat, com fa la Signe, l’efecte que provocaria el seu propi funeral a la gent? Qui no ha envejat, com fa la Signe, l’èxit d’algú que ens hauria d’alegrar? Qui no ha inflat una anècdota, com fa la Signe, per convertir-la en més atractiva?
Qui no s’ha imaginat, com fa la Signe, l’efecte que provocaria el seu propi funeral a la gent? Qui no ha envejat, com fa la Signe, l’èxit d’algú que ens hauria d’alegrar? Qui no ha inflat una anècdota, com fa la Signe, per convertir-la en més atractiva?
Més enllà de les riallades congelades, quasi avergonyides, que provoquen la comicitat incòmoda i les actituds ben identificables de la pel·lícula, Sick of Myself es mostra especialment punyent quan satiritza les ànsies de figurar, el postureig, els mitjans de comunicació que exploten les víctimes i/o el victimisme que es deixa explotar pels mitjans de comunicació, l’esnobisme que envolta l’art contemporani, o la fama a qualsevol preu. I Kristoffer Borgli es penja una medalla quan decideix portar la contrària a una frase que escoltem a l’inici de la pel·lícula: “Els narcisistes són els que triomfen”.