Rosa dels Vents presenta Si no puc volar, la primera novel·la d’Estel Solé, coneguda fins ara com a poeta, dramaturga i actriu. De fet, l’obra entra en diàleg amb la seva pròpia obra teatral, en un gest immodest de complicitat cap al seu públic tradicional.

Un referent clar

No hi ha dubte que si haguéssim de triar un referent conegut per a tots, amb el que emparentar aquesta escriptora, seria Helen Fielding, l’autora d'El diari de Bridget Jones. Com Fielding, Solé explica històries quotidianes de dones del seu temps, amb la idea que tothom hi pugui reconèixer una amiga, una veïna o una companya de feina... La protagonista és una dona imperfecta, a vegades erràtica; una antiheroïna que de vegades pot fer el ridícul, però que té un gran cor. L’acompanyen una sèrie de personatges també molt quotidians, de tal forma que fins i tot és possible que el lector s’identifiqui amb algun d’ells.

Ser dona catalana

Un llibre d’aquest tipus no podia deixar de tocar els complexes i problemes de la dona moderna: la recerca de parella, la insatisfacció amb el seu propi cos, el masclisme, la incomprensió materna... Però Solé aborda a més a més un dels problemes més estesos però menys novel·lats, potser per pudor: la frustració per no accedir a la maternitat. Solé escriu des de Catalunya, el país d’Europa on hi ha més diferència entre els fills que desitgen les dones i els que finalment tenen. La protagonista de Si no puc volar és, com tantes catalanes, una dona que vol tenir un fill però que no aconsegueix tenir-lo. La tremenda frustració que li produeix aquest fet és l’eix central de la trama de la novel·la.

Mals temps per a la música

Front a la majoria de novel·les d’aquest tipus, que reflecteixen personatges de classe mitjana, un dels encerts de Solé és parlar d’una dona en temps de crisi, no només personal, sinó també econòmica. La protagonista, com tants catalans, ha de renunciar a tenir una vivenda pròpia i es veu obligada a acabar compartint casa amb el seu avi. I no troba feina amb la seva llicenciatura i acaba treballant per hores passejant gossos de gent dels barris alts. Tot i que tota l’obra té el to d’una gran facècia, no deixa de reflectir, i denunciar, els problemes del país.

Estel Solé. Fotografia: @ Lita Bosch.

Amb paràmetres internacionals

Solé adapta un tipus de novel·la que triomfa al món: obres per a dones que reflecteixen els problemes quotidians de dones professionals, sense parella i de certa edat. Textos protagonitzats per dones que no acaben de trobar el seu lloc al món i que tenen una inevitable relació conflictiva amb homes immadurs i irresponsables. I, inevitablement, presenten un conflicte entre amor i amistat. Obres amb un punt de sexe, una mica de romanticisme i una certa dosi de victimisme, que fluctuen entre visions terriblement modernes, i tics tremendament clàssics, gairebé reaccionaris. Unes obres que tenen un públic fidel, que devora les traduccions d’obres estrangeres i que ja era hora que pogués trobar el seu gènere favorit en producció local.

Allò que és

Si no puc volar és una obra que toca un tema interessant, de forma intel·ligent. Però també té tots els problemes derivats del seu gènere: un abús dels tòpics, unes sortides excessivament fàcils i un inevitable final feliç que desarticula tota l’acidesa que havia tingut la trama. La novel·la de Solé excel·leix dins els paràmetres d’aquest tipus d’obres.