Hi ha cançons que serveixen per declarar amor després de quaranta anys de casats, però també n'hi ha que serveixen per acabar per primera vegada al llit d'algú i, qui ho sap, llevar-se l'endemà al matí, obrir els ulls, sentir alguna cosa màgica dins el pit i tenir la sensació que potser aquella ha estat la primera de moltes nits al costat d'aquella persona amb qui el sexe, ben aviat, deixarà de ser sexe per passar a ser l'acte de fer l'amor. Sigui com sigui, però, en totes dues ocasions les cançons serveixen per traduir en una sola paraula tot allò que batega per dins: "t'estimo!", en el primer cas; "follem?", en el segon.

Quantes vegades "Cert, clar i breu" ha servit per provocar que algú li digués "t'estimo" a la seva parella? Quants cops "L'olor de la nit" ha empès que aquelles dues persones que portaven des del vespre llançant-se indirectes després de dues setmanes papallonejant per WhatsApp hagin acabat, finalment, follant salvatgement? Que Mishima és un dels grans grups de la música en català del segle XXI és una cosa que sap força gent, però que David Carabén és un alcavot contemporani capaç d'induir al fornici ho vaig descobrir amb els meus propis ulls l'estiu passat, concretament el 13 de juliol de 2019, quan no existia el coronavirus, la gent ballava arrambada als concerts i Mishima era el grup estrella del Festival Alta Segarra.

Aquesta és la història absolutament real -i que vaig comentar a Twitter l'endemà- de com dues cançons diferents poden donar peu a dos moments diversos que bé mereixen ser explicats, ni que sigui amb els noms lleugerament canviats dels seus protagonistes.


La tendresa afrodisíaca de Pujalt, drama en dos actes basat en fets reals

Posem-nos en situació. Pujalt (Anoia), quarts d'onze de la nit. Al control d'accés a la plaça de missa d'aquesta localitat de l'Alta Segarra, que és on se celebra el concert, una noia del nostre darrere comença a dir que li sobra una entrada i a preguntar si hi ha algú a qui n'hi faci falta una. Tot d'una, el noi del nostre davant, d'uns quaranta anys i que va sol, diu que sí.

-Gràcies, he vingut sense saber si trobaria entrada. Quan et dec?
-Res, home. Convida'm a una birra després. M'han deixat plantada.
-Vaja. Jo he acabat de segar ara a les vuit i he dit, va, me n'hi vaig.
-D'on ets?
-De Santa Coloma de Queralt. I tu?

Ella li respon que és d'un lloc que no sentim bé, entren junts al concert i sense temps de pensar si acabem d'assistir a l'inici d'una història d'amor, en entrar a la plaça i arribar a la nostra cadira coneixem el nostre veí de localitat: l'Alfonso, pronunciat a la manera catalana, amb [u] final. El saludem amablement i, just després d'asseure'ns, ens entra amb un fi i directe "Bona nit, forasters!". L'Alfonso és, segons ens comenta ell mateix, un home de 76 anys, autòcton, de Pujalt de tota la vida i que s'ha dedicat sempre al negoci porcí. Com a tal, gairebé com si acabés de sortir d'alguna pàgina dels Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda, vesteix amb l'uniforme d'avi català d'interior, és a dir, amb camisa de quadres, càrdigan blau marí i pantalons de pinça. Al seu costat seu la seva dona, la Conxita, que ens saluda afectuosament i fa cara de fer una crema catalana casolana per tirar coets.

mishima David Carabén

David Carabén, cantant i líder de Mishima, popularment conegut com a President Carabén i a qui en aquest article batejarem com a Alcavot Carabén.

Mentre els membres de Mishima acaben d'enllestir els instruments i esperem l'inici del concert, el nostre veí de localitat, en qualitat d'autòcton, fa allò que fem els catalans de comarques quan compartim espera: parlar del temps, primer, i malparlar de Barcelona, després. L'Alfonso ens explica breument com és la seva vida i, sobretot, com és Pujalt: un diminut poble preciós i absolutament idíl·lic, però amb pocs joves, lluny d'alguna estació de tren i una mica al cul de tot. "Ara a l'estiu, però, anem a remullar els peus a Calafell, que hi tenim un apartament", ens comenta just abans de confessar-nos que no sap qui són Mishima i tampoc no els ha escoltat mai.

Tot d'una, després que els focus s'encenguin i els cinc membres de la banda apareguin a l'escenari, l'Alfonso es posa unes ulleres de sol estranyíssimes. Amb aquell aspecte de sicari rural, ens explica que l'havien operat feia poc de la vista i que ara "anava pels puestos com si fos el Padrino", detall al qual la seva dona, la Conxita, assenteix de nou amb el cap. En acabar les primeres cançons, tots els aplaudiments del matrimoni han estat rotunds, cosa que ens fa creure que sí, que sembla que Mishima els agrada, i és aleshores quan arriba el moment clau de tot plegat: quan comença a sonar "Cert, clar i breu".

Comodíssim en el seu paper de President Carabén, David Carabén comença a cantar-la de tal forma que prèviament diu el vers que el públic ha de dir. La cançó va avançant i, malgrat no haver-la escoltada mai, el senyor Alfonso, al nostre costat, va repetint igual que un lloro tota la lletra, com si fóssim en un karaoke. La cançó va avançant més, el públic es va estovant a poc a poc i aleshores, a l'estrofa final, després del "tan breu com qui no espera resposta" pronunciat pel cantant, convertit ja en Alcavot Carabén, l'Alfonso mou el braç quan canta "ara i aquí" i li agafa la mà a la Conxita mentre cantusseja fluixet "t'estimo, t'estimo, t'estimo".

Si un matrimoni que ens confessa haver-se casat l'any 1964 i haver fet la lluna de mel a Caldes de Malavella s'ha dit "t'estimo" gràcies a una cançó que no coneixien, tindran algun poder les cançons de Mishima en l'altra possible parella de la nit? El concert avança, la gent entona himnes com "Qui n'ha begut" o "Tornaràs a tremolar" i a les darreres cançons, incapaços de seguir amb el cul quiet, el públic ens anem aixecant de les cadires per apropar-nos a l'escenari. L'Alfonso i la Conxita romanen asseguts, els hi diem "ara tornem" i ben a la vora de l'escenari ens retrobem amb els dos desconeguts de les entrades, que segons sembla s'han fet amics durant l'estona de concert en la qual tothom ha estat assegut. No fa ni una hora que s'han conegut, però el segador i la noia a qui havien deixat plantada són allà, feliços i riallers, ballant a primera fila. És aleshores, en aquest entorn immillorable, quan es produeix el segon moment èpic de la nit: Mishima comença a tocar "L'olor de la nit".

I allà, en aquella plaça digna d'un anunci de Giovanni Ranna i bressolats sota aquell imponent campanar d'espadanya de l'ermita de la Concepció, no som 5.000 els qui ballem entre el cel i l'infern, però just en el moment afrodisíac en el qual tothom esclata a cantar i a moure's com si fóssim els protagonistes d'Eyes White Shute de Kubrick, dos desconeguts que s'acaben de conèixer es fan un petó mentre David Carabén entona la pregunta retòrica del vers final de la cançó: "Follem?".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat