'Selftape’, la reconciliació amb el passat de les germanes Vilapuig

Fa un parell de mesos, el Festival de Berlín atorgava el seu premi d’interpretació a Sofía Otero, la protagonista de 20.000 especies de abejas. Un rècord de precocitat, l’actriu tenia només vuit anys, a la història de la Berlinale. Fa només uns dies, Yamine Lamal es convertia en el jugador més jove, en té 15, en debutar en Lliga amb el primer equip del Barça. I fa cosa d’un mes, les germanes Joana i Mireia Vilapuig estrenaven Selftape, una sèrie original de Filmin que la Sofía i en Yamine farien molt bé de mirar-se amb atenció.

Si bé és veritat que el món del cinema i el del futbol tenen molt poc a veure, és igualment cert que la gestió dels focus quan s’és massa jove per rebre’ls pot desestabilitzar qualsevol cervell en formació. En el cas d’Otero, la família i la directora de la pel·lícula van decidir que no donés entrevistes, mantenir-la allunyada de la premsa i d’una exposició excessiva. Veurem què succeeix amb el jugador blaugrana. De tota manera, ambdós casos són ben representatius de la pressa excessiva amb què es creen ídols, sota l’amenaça de crear, també, joguines trencades.

L’exercici de l’autoficció

Però centrem-nos en Selftape. La sèrie pertany a l’autoficció, aquest gènere que hibrida realitat i faula (què és veritat i què és mentida?), en què protagonista i personatge es diuen igual, i que implica altíssimes quotes de nuesa emocional. D’exemples n’hi ha a patades, de Curb Your Enthusiasm o Louie a ¿Qué fue de Jorge Sanz?, Mira lo que has hecho o Maricón perdido. El cas que ens ocupa està ben present en les nostres memòries: una, la Mireia (Sabadell, 1997), va protagonitzar la pel·lícula Herois (2010), una nostàlgica mirada als anys 80 amb un repartiment adolescent del qual sortiria part de l’equip després responsable del rotund èxit de la sèrie Polseres vermelles (2011-2013), que protagonitzaria la Joana (Sabadell, 1994) i on també apareixeria la Mireia.

Totes dues van passar a formar part del (acotat) star system de l’audiovisual català. “Ens n’adonem que vam tenir una fama analògica, de signar autògrafs i fer-nos fotos amb càmeres amb flash, de que ens fessin pancartes. Facebook estava començant i érem novates. Ara hi ha un altre tipus de fama”, diu la Joana. “Molt més salvatge”, recull la Mireia: “Ara estem sobreexposades, el que passa és bestial. Faig la reflexió de que si nosaltres vam viure el que vam viure sense xarxes socials, i en un àmbit molt concret com era Catalunya... era una fama molt reduïda en l’espai. I penso en actors i actrius que poden viure una cosa similar ara, és bogíssim”.

Ara estem sobreexposades, el que passa és bestial

A la ficció de Selftape, les germanes Joana i Mireia Vilapuig han continuat les seves carreres de forma molt diferent: una no deixa de fer castings ni de frustrar-se per les negatives contínues. L’altra sí ha aconseguit un nou èxit en una sèrie noruega, però la vida no li va gaire millor, i decideix tornar a Barcelona per fer una mena de reset. Com les actrius que les interpreten, la Joana i la Mireia de ficció van viure un èxit precoç i el vertigen del dia després, i van competir entre elles pels mateixos personatges, i la sèrie posa el focus en aquest trànsit.

Quina manera d’obrir-se en canal, crec que heu estat molt valentes. Us ha sacsejat molt el procés de creació de Selftape?
Mireia: Crec que sí hi havia una valentia darrere el projecte però nosaltres no n’hem estat gaire conscients quan el fèiem. Estàvem obrint una porta del nostre passat, intentant entendre’l, i buscant aixecar un projecte comú per reconciliar-nos amb tot el què vam viure. També fent l’exercici de ficcionar-nos, de crear una sèrie i un univers. Però veient ara com la gent l’ha rebut, com arriba el missatge de forma tan directa, és molt bonic veure que aquest viatge que fan la Joana i la Mireia de la ficció i que, d’alguna manera també vam fer nosaltres, arriba i es trasllada des de aquesta honestedat i aquesta veritat.
Joana: Jo crec que hem fet molta pinya entre totes dues. En coneixe’ns tant, en haver parlat tant, en el moment de creació amb l’equip i a l’hora d’exposar-nos, sabíem molt bé com protegir-nos l’una a l’altra.

Estàvem obrint una porta del nostre passat, intentant entendre’l, i buscant aixecar un projecte comú per reconciliar-nos amb tot el què vam viure

És que no hi ha mitges tintes amb un projecte així. O us uneix o...
Joana: ens separa! (riu)
Mireia: Hi ha hagut moments de tot, eh... Hem hagut de fer un procés molt bèstia de relació, de comunicar-nos molt. D’aprendre en quin moment havíem de ser germanes, en quin moment amigues i en quin moment companyes de feina. I això ha estat tota una feina. Portàvem molt de temps preparant-nos per aquest moment, sabíem que quan ens donessin llum verda havíem d’estar llestes per no trobar-nos enmig del procés fent malabars amb les nostres coses. Ja prou difícil era tota la resta per sumar-li problemes entre nosaltres.

No em sembla tant important què és ficció i què és realitat, perquè l’ànima de Selftape està molt vinculada a les vostres experiències vitals, i la resta entenc que són matisos.
Joana: Sí, és veritat que tot el que explica la sèrie està molt vinculat a un lloc molt sentit, encara que també hi hagi coses que no haguem viscut. En el procés de guió amb l’Ivan Mercadé, la Mireia i jo posàvem la part més emocional, sabíem si una escena ens tocava o si la trobàvem massa ficcionada, sabíem quina era la línia del què ens interpel·lava o no.
Mireia: Ens semblava important que tota la part ficcionada estigués ancorada a la veritat. Després, quan estàvem rodant, ens sorpreníem que les escenes més difícils eren, precisament, les que són més reals. En les més ficcionades podíem utilitzar més fàcilment els nostres recursos com a actrius. Ha estat un procés molt interessant.

Selftape fa servir gravacions casolanes familiars, i també recupera algunes entrevistes que us van fer en el moment del vostre boom. I són bastant impresentables. Tota una bufetada a la premsa...
Joana: Jo crec que zero. De fet, hem llegit alguns titulars tipus la revenja de les Vilapuig, i no ho hem fet mai des d’aquí. No volíem assenyalar els periodistes. Es tractava de donar context als personatges, mai ho vam fer des d’un lloc de venjança...
Mireia: Sí que hi ha una denúncia, això no ho amagarem. Aquestes imatges donen un context, però també les posem sobre la taula perquè es generi debat i la gent es qüestioni com és que es permetia fer segons quines preguntes a dues nenes. Nosaltres llavors tampoc n’érem conscients, ni nosaltres ni els nostres pares, ni el nostre entorn, ni els mateixos periodistes... Ho hem estat deu anys més tard, revisant les imatges. Llavors no ens n’adonàvem de que tot allò era inadequat. També pot passar que d’aquí a deu anys revisem coses de Selftape, o de les entrevistes que fem ara mateix i pensem que hi ha coses que tampoc estan bé. El pas del temps és el que dona la perspectiva i marca l’evolució de les coses. L’ús de tot aquest material té a veure amb el moment en què la Joana i jo estàvem treballant en la venda de Selftape, mirant de trobar finançament, i vam pensar que era un footage molt potent per fer servir.

Veient la vostra sèrie molta gent descobrirà la figura del coordinador d’intimitat en un rodatge, vital a l’hora de filmar escenes de sexe.
Mireia: Als Estats Units, a Anglaterra, és una figura bastant consolidada, però a Espanya no. De fet, amb Selftape és la primera vegada que nosaltres teníem un coordinador d’intimitat. I va ser tot un viatge, entendre que podem treballar en les escenes sexuals més protegides, des d’un acompanyament. Si a les escenes de baralles o bèl·liques hi ha un professional que assegura que els actors no prenguin mal, a les escenes sexuals tot acaba en les mans dels directors, que acostumen a ser homes, i al final és un espai on et sents poc protegida i és important tenir-ne cura. Estem contentes perquè en la promoció de Selftape està sortint molt aquest tema, i ens agrada que se’n faci ressó i que aquesta figura estigui en el punt de mira, és important.

Havíem de trobar quines eren les línies vermelles que volíem creuar, quines no, i fins a quin punt arribàvem, amb un treball personal molt intens de totes dues

Entenc que la clau del projecte és el moment en que decidiu posar tota la carn a la graella. Vau tenir molts dubtes de fins a quin punt us volíeu despullar emocionalment?
Mireia: Sí, molts dubtes, molts. Van passar anys des de la primera idea i quan ens hi vam posar seriosament, vam entendre que havíem de fer-ho amb totes les conseqüències. Havíem de parlar molt entre nosaltres de coses que ens incomodàvem. No teníem ni idea de què era l’autoficció, ho vam descobrir quan ens vam adonar de quin tipus de sèrie volíem fer. Que els personatges protagonistes es diguessin Joana i Mireia va ser una decisió molt important, que et col·loca en un lloc de responsabilitzar-te de la història que vols explicar. Posar personatge i actriu en el mateix pla, però al mateix temps voler separar-les, és tota una feinada molt complexa. Havíem de trobar quines eren les línies vermelles que volíem creuar, quines no, i fins a quin punt arribàvem, amb un treball personal molt intens de totes dues.
Joana: La tonteria aquesta del nom... vam estar molt de temps pensant com anomenar els personatges i no ho acabàvem de trobar, i és que ens estàvem amagant, ens feia por. No tenia sentit que no es diguessin Joana i Mireia, i el dia que ho vam decidir... Uf, va ser un dia heavy. I vam haver de pair-ho, perquè suposava moltes coses. Però després, escrivint el guió, parlàvem dels personatges en tercera persona, dissociant-los de nosaltres, agafant distància.

Era arriscat per la vostra pròpia relació de germanes.
Joana: Sí, ha estat un procés... és que em fa una mica de cosa dir-li terapèutic, és una mania meva, però sí ha estat un viatge dur. Hem canviat moltíssim. Quan penso en com era abans de fer Selftape, crec que soc una persona completament diferent.
Mireia: I jo? (riu)
Joana: Tu també, tu també. Des de fora podra semblar que m’ha passat més a mi, però tu també.
Mireia: Sí, hem fet un bon viatge.

Quan penso en com era abans de fer Selftape, crec que soc una persona completament diferent

Amb quins referents de ficció heu jugat?
Mireia: Els nostres referents són dones creadores que es posen també davant la càmera. La Michaela Coel de Podría destruirte, la Phoebe Waller Bridge de Fleabag, la Leticia Dolera de Vida perfecta... I Young and Promising, que és una sèrie noruega que sempre recomanem, va ser un descobriment xulíssim que ens va donar molta energia.
Joana: I Girls, que sempre és un referent!

I ara què? Han sonat més els telèfons amb ofertes després d’estrenar la sèrie?
Joana: Com a actrius no...
Mireia: Des d’aquí, si podem dir que estem obertes...
Joana: No ho diguis! (riu)
Mireia: No ho dic, de moment no ens ha arribat res, però no fa ni un mes que l’hem estrenat. Ja arribarà.
Joana: Tot al seu temps. Ens han arribat algunes coses com a creadores, i ara és també el moment de decidir. Crear una sèrie és una muntanya tan alta... Crec que necessitem temps perquè les coses es posin a lloc, que ho haguem digerit i tornem a estar plenes per seguir creant coses o fer el que ens vingui de gust.