Encara recordes els nervis de la nit abans. Ta mare et va recomanar que prenguessis una til·la, que intentessis dormir. Li vas dir que sí, i no vas parar de donar voltes entre els llençols, amb el cap emboirat, convençut que el teu futur penjava del fil d'aquelles preguntes. Avui t'agradaria plantar-te a la finestra de casa, aquella nit. Toc-toc, obre, sí? Què vols? Soc jo. Perdona, qui ets? I fent veure que no li dones importància a la cara cruspida pels grans, explicar-te a tu mateix, que no has de patir.
Quantes nits duies amorrat als llibres amb la ràdio encesa mentre La nit dels ignorants t'omplia de més preguntes absurdes? Quantes nits vas repassar Els jugadors de cartes de Cézanne, La pietat de Miquel Àngel o tots aquells problemes de matemàtiques que no van servir de res? Encara avui recordes el professor de matemàtiques omplint la pissarra de precioses equacions i buidant-te el cervell de fantàstiques possibilitats. Aquell dia et vas llevar d'hora i amb un parell d'amics vau anar a fer l'examen amb la confiança dels inconscients. No ho sabies, però el mes de juny és apte per fer-te totes les il·lusions possibles. Vau arribar a la Diagonal i vas seguir les instruccions pas a pas. Era la primera vegada que trepitjaves una universitat i et semblava que de sobte habitaves un palau, que la gent que estudiava allà era culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
Has decidit aquesta nit sortir de casa i anar a buscar les llumetes enceses dels estudiants que a última hora repassen els dubtes que ja no serviran de res. Intentaràs picar el vidre de la finestra, que no s'espantin, i veuran un home de quaranta anys castigat de l'esquena que intenta donar-los un consell, com aquell senyor de la gavardina que ens regalava caramels a la sortida de l'escola
Que curta és línia que separa l'alumne fascinat del professor descregut. Tot allò que era nou ara et sembla un decorat que no t'acabes de creure. Recordes que duies tres o quatre bolígrafs i com vas col·locar l'adhesiu amb el codi de barres perquè allà no eres un nom sinó que t'havies convertit en un número. I la resta es barreja en una mena de núvol de memòria inventada i alguna història que algú va explicar i no saps com ja forma part de la teva biografia, tot i que no és veritat. En sortir de l'aula preguntar: què tal l'examen? I guardaves la certesa que res no anava bé, que les respostes eren un desastre, que no podries estudiar el que durant més de dos anys t'havies preparat a consciència. L'autoestima, amb els anys, no l'has millorada. Per això, has decidit aquesta nit sortir de casa i anar a buscar les llumetes enceses dels estudiants que a última hora repassen els dubtes que ja no serviran de res. Intentaràs picar el vidre de la finestra, que no s'espantin, i veuran un home de quaranta anys castigat de l'esquena que intenta donar-los un consell, com aquell senyor de la gavardina que ens regalava caramels a la sortida de l'escola.
Potser et faran fora, potser trucaran a la policia, i et quedaràs amb la frase perfecta a la punta dels llavis: tant se val el que passi demà, ni et condicionarà la vida, ni et canviarà res, tot seguirà un estrany curs que no pots entendre, ni definir, un riu que baixa a tota hòstia i que passats els anys, et deixarà amb els peus freds i les mans plenes de dubtes. Tot això ho explicaràs als Mossos d'Esquadra que t'emmanillaran les mans per darrere, camí de la comissaria de Les Corts. Ben a la vora d'on vas estudiar.