Sona un baix elèctric mentre Jerry Seinfeld és a dalt de l’escenari fent alguna divertida observació sobre la quotidianitat. El públic riu, el baix ho remata amb una breu melodia descendent i comença el capítol.
George Costanza és a la cafeteria i té un malentès amb algú, però fa veure que ho ha entès tot i es passarà tot l’episodi mentint al respecte.
Al seu pis, el Jerry explica a l’Elaine que té una nova parella amb un petit defecte que farà que l’acabi deixant i l’Elaine li diu que té una cita amb un home. El Jerry en fa un comentari innocent, ella començarà a pensar-hi més del compte i la cita anirà fatal per culpa d’això.
I en qualsevol moment, el Kramer entra accelerat per la porta del pis per anunciar el seu nou invent absurd mentre pica alguna cosa de menjar la nevera del Jerry.
Al final del capítol, les quatre trames s’acabaran creuant en un final apoteòsic que els acabarà deixant a tots igual o pitjor de com havien començat.
Netflix ha incorporat al seu catàleg Seinfeld, per a molts la millor sitcom de tots els temps
Els conflictes més senzills
Així són gairebé tots els episodis de les nou temporades de Seinfeld. Sense evolució dels personatges, sense cap gran trama que ho lligui tot. Res. Una sèrie sobre res. O, més aviat, sobre com aquest “res” es pot convertir en comèdia.
Un tipus de comèdia, la dels seus creadors, Jerry Seinfeld i Larry David, que es basa sempre en l’observació de les petites absurditats que marquen la nostra vida quotidiana. I que per això fa tanta gràcia, perquè són coses que ens passen a tots.
Esperar que et donin taula al restaurant, no trobar on has aparcat el cotxe al pàrquing, lluitar amb desconeguts per un seient al metro... La genialitat de Seinfeld es basa en explotar al màxim l’humor dels conflictes més senzills.
I ho fa utilitzant sempre els mateixos espais i personatges, amb públic en directe i amb una duració de 30 minuts (que quedaven reduïts a 22 per la publicitat). I sí, són les característiques de la comèdia de situació, o sitcom, un tipus de produccions que, tot i ser molt cares, solien garantir un gran èxit.
La sèrie dels 500 milions de dòlars
És per això que Netflix s’ha gastat 500 milions de dòlars a incorporar Seinfeld al seu catàleg o que quan ha comptat amb The Office o Friends, aquestes sempre s’han trobat entre les seves sèries més vistes.
Ara bé, aquestes sitcoms ja tenen una edat (Seinfeld s’estrenava el 1989) i amb el final, aquests darrers anys, de How I Met Your Mother, The Big Bang Theory o Modern Family, el format tan exitós de la sitcom sembla haver arribat al final.
El gènere, ara, es percep com a antiquat, sobretot per la idea del públic en directe o dels riures enllaunats. A més, es valora més la continuïtat dels capítols que el caràcter episòdic i gairebé autoconclusiu, que tenia més sentit en el món televisiu que en el de les plataformes.
Seinfeld una sèrie sobre res pero que parla de totes les coses importants de la vida
Purament sitcom
I, tot i això, una sitcom tan purament sitcom com Seinfeld segueix sent el passatemps preferit de molta gent. I no és per nostàlgia, perquè a banda d’algun comentari que s’ha quedat antic, la quotidianitat de la vida de fa uns anys no és gaire diferent de la d’ara i es pot gaudir com si s’emetés avui.
És, més aviat, perquè el format de la sitcom ens ofereix un món que no canvia. Quan hi tornes, en el següent capítol, ja saps què et trobaràs, i saps que t’agradarà.
Et familiaritzes amb els espais, et familiaritzes amb els personatges i, al final, t’hi acabes sentint com a casa. Et permet, com dirien a la sèrie, ser master of your domain. Si no sabeu de què us parlo, és el moment d’aprofitar que és a Netlflix per convertir, per un temps, Seinfeld en la vostra casa.