L'escriptor Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) acaba de publicar Les nenes que llegien al lavabo (Ara Llibres), una defensa de la llibertat lectora que és, alhora, un text autobiogràfic de la seva relació amb els llibres. Malgrat la seva joventut, Portell és autor de les novel·les Ariel i els cossos (2019) i El dia que va morir David Bowie (2016), dels llibres de contes Maracaibo (2014) i La recerca del flamenc (2015) i dels textos teatrals Transbord (2018), L'endemà de Fedra (2015, amb música de Víctor Ferragut), Un torrent que era la mar (2012) i La mort de na Margalida (2012). A més, ha estat curador d'Amors sense casa (2018), la primera antologia de poesia LGBTQ catalana, i dels volums Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (2016) i Davant el fulgor. Per a llegir l'obra d'Antònia Vicens (2018), aquest darrer juntament amb Sebastià Perelló.

Tot i la teva joventut, escrius un llibre que es pot llegir com una autobiografia lectora.

El llibre assumeix molta subjectivitat i és fill d'una època i d'una experiència. Sempre dic que perseguia escriure una cosa caòtica i fortuïta i que es llegís com a tal.

D'on surt la proposta?

Va ser un encàrrec d'Ara Llibres. Volien un assaig, però em van fer un encàrrec obert. No em van fer cap suggeriment temàtic ni cap indicació. Sabien que estava escrivint una novel·la, en què continuu treballant, i volien un tema de no-ficció. Els vaig proposar aquesta idea de sa llibertat lectora i s'escriptura, perquè del no-res no podia treure un assaig. Havia de ser alguna cosa que em preocupés i em vaig adonar, mirant els meus escrits a premsa, que hi havia el tret comú de sa raresa i sa intersecció que es crea entre aquesta i sa lectura i s'escriptura.

El títol sorgeix d'una frase de Marina Garcés, que parla de les nenes que es tancaven al lavabo per llegir.

La vaig sentir al congrés del 40è aniversari de l'AELC, on vam convidar a Marina Garcés i Joana Masó a parlar de la literatura com a eina, camí o via de creació de comunitats, de xarxes. La Marina ens va fer una trampa, podem dir, que va ser parlar dels lectors separats cadascun, en els seus lavabos, i, després, establir una comunitat a partir d'aquí. Em va semblar que la imatge era absolutament poderosa i el llibre va començar a néixer aquell dia, perquè jo m'hi vaig trobar.

T'hi vas veure reflectit a la imatge del lavabo?

Vaig pensar que jo també era una nena, un infant, que llegia al lavabo. I fins i tot un adult que encara ho fa, potser no amb la mateixa alegria, perquè quan som petits no percebem el temps de la mateixa manera.

La idea no és una lectura de lavabo com un entreteniment, sinó que l'espai és un refugi.

L'espai és metafòric que Garcés confessa que va triar per referents propers de sa seva família. També per totes les significacions que té: és un espai innoble, on fem coses que suposadament s'han d'amagar i hi guardem ses vergonyes. Pens que en sa literatura sa vergonya hi té un component molt important i valia la pena posar en comú això. El lloc des d'on sa literatura és rebuda i des d'on reconèixer-nos com una comunitat.

Com a especialista en Antònia Vicens, expliques que ella no només llegia sinó que escrivia al lavabo.

Sa novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi l'any 1967 va ser escrita al lavabo d'un bungalou, a Mallorca per una treballadora explotada pel boom turístic del franquisme. Em sembla meravellós! És una cura d'humilitat per la literatura: grans obres que hem erigit en clàssics vénen de llocs innobles i moltes s'hi dirigeixen. Perquè sa literatura també en parla d'això. És important no oblidar-ho.

Dessacralitzes la religió lectora que parla dels llibres com a curació, com a salvació o com forma de fer-nos millor persona. Defenses que llegir és, sobretot, un gust o un plaer.

Estic fart de sentir que llegir ens fa viatjar, que escriure és una teràpia, que tot plegat ens fa més intel·ligents o més feliços. Crec, sincerament, que això pot passar, però no estic convençut que això li passi a tothom o passi amb qualsevol llibre. Pens que des del món literari ho hauríem de començar a assumir i dir clarament. Pentura d'aquesta manera faríem que molta gent –"no evangelitzats" segons aquest marc mental– gosessin acostar-se als llibres.

Estic fart de sentir que llegir ens fa viatjar, que escriure és una teràpia, que tot plegat ens fa més intel·ligents o més feliços

Això ha provocat acomplexament o rebuig.

Si una cosa és sublimada i se suposa que és una experiència fora mida, i tu no la tens, automàticament et sents exclòs d'aquesta experiència i de sa comunitat de gent que pot tenir-la. No tinc una idea elitista de la literatura. O bé d'un elitisme com l'hem entès tradicionalment. Les meves elits són la gent que respecta, que treballa, que hi posa colzes, que s'encara a les emocions. Hi ha variables que s'han tingut en compte tradicionalment per crear elits que no són les meves i m'agrada posar-les en qüestió.

Parles de la vergonya que ens fa mentir, no reconèixer gustos, dir frases esnobs...

Joan-Carles Mèlich als seus Fragments filosòfics parla de la vergonya com un tret comú en qualsevol aprenentatge. O dit d'una altra manera: el que em vaig plantejar en aquest capítol, seguint el que vaig llegir de Mèlich, és qui ens ensenya la vergonya i amb quin objectiu. Quin interès hi ha que en certs cercles socials hàgim de fingir que hem llegit uns certs llibres o autors, que ens han agradat, que combreguem amb determinades idees... hi veig molta pressió social, una ànsia, moltes vegades inconscient, d'homogeneïtzació i de silenciament d'altres discursos. Altres discursos que no tenen per què ser ni més bons ni més dolents, però és bo que hi siguin i què, sovint, es neutralitzen amb un mecanisme tan bàsic en sa humanitat com la vergonya. És gairebé un mecanisme de supervivència.

Has treballat la literatura que ha quedat fora del cànon per qüestions, sovint, extraliteràries.

Em preocupa molt el privilegi que tinc de poder llegir, de tenir temps per llegir i el privilegi d'escriure. Que hi hagi editors que creguin en mi i que el que escric interessi als lectors. Aquest privilegi el vull fer servir per fer un món millor. El que intent és escriure i llegir d'una altra manera. Per això vaig fer una antologia que relligava una sèrie de desitjos que no havien estat mai relligats, com Amors sense casa. Per això vaig fer una biografia sobre Antònia Vicens i vaig tenir cura d'un volum sobre la seva obra, amb Sebastià Perelló. A les meves obres no sé si vaig enllà de les normes, perquè si una editorial mitjana o gran decideix publicar-les no sé si es trenca una norma o se'n genera una de nova, però sempre intent posar en qüestió o desestabilitzar el que s'espera que faci d'entrada.

Ets el net d'un director d'escola que va passar moltes hores a la sala de professors. Dius que t'agrada molt escoltar la gent gran.

Sempre m'he reconegut com una ànima vella. No m'agrada sortir de festa, m'agrada ballar, però poca estona, m'identific més amb els gustos de la gent gran i supòs que això és el resultat d'haver passat moltes hores en una sala de professors, sentint-me privilegiat per ser en un lloc que no em pertocava. En això hi ha una posició molt interessant. Aquest bagatge que no poden tenir tots els infants va ser una oportunitat d'aprendre a fixar-me en els matisos de com la gent s'expressa, de com funcionen espais on els infants no entren... I aquesta actitud l'he mantingut sempre: m'agrada ficar-me allà on no se m'espera i port bastant bé aquesta síndrome de l'impostor, que sempre hi és i combat com puc.

M'agrada ficar-me allà on no se m'espera i port bastant bé aquesta síndrome de l'impostor

Descobrir la lectura va ser l'entrada a un món nou.

O prendre consciència de les dimensions que podia tenir el que ja coneixia. Hi ha lectors que m'han dit que no entenen en quin moment faig el pas de no llegir a llegir i quins efectes genera en mi. Ho explic, però no en faig un gra massa, no faig la sublimació de la teràpia o la salvació, perquè vaig integrar molt ràpidament la lectura en la meva vida. Com esmorzava, mirava la televisió o em barallava amb el meu germà petit, llegia.

Jo record perfectament quan vaig ser conscient que podia llegir. A partir de llavors comença la necessitat de llegir qualsevol cosa que trobes.

És tenir una curiositat i gosar perseguir-la. Deixar-te endur pel que et genera interès. Això els infants ho tenen. Per això l'espai de la infància era un lloc segur per parlar d'aquests temes.

Defenses que si algú no llegeix tampoc passa res.

Pot ser que no ha tingut l'interès, que no ha tingut les condicions materials, que no té temps per llegir... Hi ha gent que dedica moltes hores a feines que tenen a veure amb el pensament o amb llegir en pantalles i l'últim que volen és llegir. Si aquesta gent acaba agafant un llibre, no ho han de fer forçats, sinó perquè els aporti alguna cosa. Si no ho veuen, no seré jo qui els hi obligui.

Les nenes que llegien al lavabo

Al llibre hi ha un parell de referents generacionals clars: L'un és Matilda.

Matilda és meravellosa. Ha arribat a ser un lloc comú on molts lectors ens vam veure reflectits de molt petits. Potser no hem acabat tots els llibres de la biblioteca, però segur que ens hem vist com aquell nen que anava sol a demanar llibres. O aquells nens que els seus pares l'ajuden perquè segueixin la seva aventura lectora. Matilda explica molt bé això i també la raresa, les bondats de ser especial. No totes les persones són especials, això és un discurs fins i tot una mica tòxic, però Matilda d'una causa que pot ser motiu de vergonya –o de bullying, fins i tot– un motiu d'orgull.

L'altre és Harry Potter.

Harry Potter surt citat però sense parlar de la seva autora per una motivació política, que és la seva transfòbia. Però vaig voler que hi fos perquè Harry Potter em va fer lector. Llegia llibres infantils abans, però el primer llibre que estava pendent que sortís va ser la saga de Harry Potter.

Defenses l'existència de la crítica, però li demanes condicionals i matisos.

Li deman sobre un posicionament. Prendre partit. Proclamar eslògans, destrossar trajectòries o enaltir-les pot ser molt traïdor si no s'expressa des d'on es fa. Sóc un defensor fermíssim de la llibertat d'expressió, però pens que quan les paraules que projectam tenen efectes, és bo dir des d'on les projectam. I si miram la història recent de la crítica literària i la confrontem amb l'avui, veiem que si aquest exercici de situació i honestedat s'hagués fet a inicis del segle XX el cànon seria ben diferent. No ens veuríem abocats a reelaborar-lo constantment. Això ha passat especialment en la literatura catalana. Pel context històric –guerres, exilis, destruccions, censures...– però també a les dificultats que han tingut certs escriptors a causa del seu gènere, com Víctor Català.

Recordes les crítiques que va rebre Un film 3.000 metres...

No es tracta de fer un memorial de greuges, però sí qüestionar proclames des d'una neutralitat que no és neutra.

Has llegit Josep Pla, ja?

No he llegit Josep Pla i em fa vergonya que m'ho demanis tu i dir-te que no l'he llegit a tu. Ho faré, ho acabaré fent. Em fa molta gràcia que tothom s'hagi fixat en això, que hi vegin un rebuig –quan no hi tinc un rebuig cap a la figura de Pla–, però com tants autors que considerem clàssics, no l'he llegit encara.

Tu no tens vergonya de dir-ho. Potser algú altre hauria dit que l'ha llegit sense haver passat de la primera pàgina.

Això passa en els estudis de gènere amb Judith Buttler. Ningú l'ha llegida! Com a molt algú ha llegit el pròleg de Problemes de gènere, que s'acaba de publicar traduït al català per Bel Olid. Hi ha llibres intocables, que no pots dir que no els has llegit, i crec que ho hem de poder dir, perquè formen part d'un horitzó de descobertes possibles.

Hi ha llibres intocables, que no pots dir que no els has llegit, i crec que hem de poder dir que no els hem llegit

Martí de Riquer deia que felicitava a qui no havia llegit mai El Quixot, perquè tindria l'oportunitat de llegir-lo per primera vegada.

Ho pens amb els meus autors favorits. Quin goig llegir Antònia Vicens, Maria-Mercè Marçal o Blai Bonet per primera vegada!

Expliques que quan vas llegir per primera vegada La plaça del Diamant no et va agradar... Algú diria que és un sacrilegi!

I això que Rodoreda em fascina! Mirall trencat em sembla una catedral narrativa i La mort i la primavera l'hauré de tornar a llegir perquè encara no l'he païda. Però La plaça del Diamant no em va ni emocionar, ni el gaudia llegint-lo. La meva reconciliació amb La plaça del Diamant va ser a través de l'adaptació teatral de Joan Ollé amb Lolita Flores. Es pot dir que hi vaig connectar quan va ser portada a escena, en castellà i dita des d'una persona que podria tenir una emoció diferent de la de l'autora. Però també m'agrada que passin aquestes coses... Rodoreda va fer que m'agradés Lolita, que no estava segur que passés.

De quina manera la lectura, que és una intimitat, esdevé un fet col·lectiu?

A través de la literatura, que és paraula. En farem una cosa col·lectiva si en parlam, si sortim de tots els armaris: literaris, de gènere, de sexualitat... Si som qui som al món amb naturalitat i gosam parlar-ne, debatre, confrontar-nos. La cultura és el fet compartit i ho aconseguirem discutint.

A vegades es diu que el perill és que el llegir ens faci perdre l'escriure.

No m'importaria que el llegir em fes perdre l'escriure. Si hagués de triar entre una i l'altra, sens dubte triaria llegir. Bàsicament perquè hi ha gent que escriu molt millor que jo. Vaig llegir molt abans d'escriure i per escriure has d'haver llegit molt. Hi ha una creença molt escampada –i ho expliquen fins i tot professors d'escoles d'escriptura– que es poden fer grans obres sense haver llegit abans. Em sembla greu i diu molt de l'egocentrisme que tenim com a societat. Volem dir la nostra sense parar esment a allò que s'ha dit abans.

És allò del geni a qui no cal haver llegit res.

La idea de la genialitat no sé si ens porta enlloc. A vegades és el pretext per perdonar qualsevol cosa, però també és com la sublimació de la lectura, que per una persona que es posa davant el full en blanc acaba sent paralitzant. Això no ho necessitem. Necessitem que la literatura sigui debat, cosa compartida i, sobretot, resposta. Sempre que he escrit ho he fet amb consciència d'estar responent o plagiant alguna altra cosa.

La idea de la genialitat no sé si ens porta enlloc i a vegades és el pretext per perdonar qualsevol cosa

Quina és la recepció dels lectors?

Ha estat increïble. Mai no havia tingut una resposta com aquesta. Havia fet narrativa i teatre, amb la qual els lectors s'hi poden identificar més o menys i podem opinar, però a Les nenes que llegien al lavabo he obert una finestra, he parlat de mi, d'un jo molt vulnerable com és un infant gras i bord que creix en un poble de 2.000 habitants i que no sap que li esperarà. La gent ha abraçat aquest infant. I ho ha fet des del seu infant. La resposta ha estat una intimitat compartida. La gent no opina del llibre, sinó que m'escriuen per explicar-me coses d'ells. Això és meravellós! Potser hauria de fer un llibre de confessions de les altres nenes que llegien al lavabo.