París, 18 d’abril de 1951. Fa 75 anys. Els governs de França, de la República Federal Alemanya, d’Itàlia, dels Països Baixos, de Bèlgica i de Luxemburg, signaven el Tractat del Carbó i de l’Acer. Poc després, el 25 de març de 1957, fa 69 anys i a Roma, els mateixos socis signaven una ampliació del primer tractat que anomenarien Constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea i que, passat el temps, es transformaria en l’Acta de la Unió Europea (1986) i en el Tractat de la Unió Europea (1992). Però la idea primigènia d’aquell projecte va sorgir, molt abans, a les masmorres d’una penitenciaria de presos polítics del règim feixista de Mussolini, emplaçat sobre la minúscula, erma i solitària illa de Santo Stefano, al mar Tirrè, a 40 milles a l’oest de Nàpols.
El 1941, deu anys abans del Tractat de París i setze anys abans del Tractat de Roma, i enguany fa 85 anys, en una cel·la d’aquella sòrdida masmorra de Santo Stefano, els periodistes Altiero Spinelli i Ernesto Rossi, i el professor de filosofia Eugenio Colorni, condemnats i reclosos per la seva dissidència al règim feixista, signaven el “Manifesto de Vertotene” (el nom contemporani de la veïna illa de Pandatària, punt obligat de pas entre la llibertat i la reclusió i viceversa), que en el seu títol del preàmbul proclamava “Per un’Europa libera e unita” (Per una Europa lliure i unida). Aquell manifest inspiraria la creació d’un projecte d’unitat europea que naixeria a París (1951) i es confirmaria a Roma (1957), però que havia estat concebut en una masmorra de presos polítics al mig del mar (1941).
El remot origen penitenciari de Santo Stefano
L’illa de Santo Stefano tenia una llarguíssima història penitenciària. Bé sigui per la seva situació –un illot minúscul, erm i solitari– o bé sigui per la seva proximitat –però prou llunyana de Roma i de Nàpols–, el cas és que durant 2.000 anys la seva raó de ser ha estat la de presidi. Les fonts històriques revelen que l’any 2 aC (fa 2.228 anys), l’emperador romà August (el primer d’una llarga nòmina d’emperadors i el que, cap al 27 aC havia valorat la possibilitat de traslladar la capitalitat de l’Imperi a Tàrraco), hi va ordenar el desterrament la seva única filla: Júlia, condemnada per adulteri. Santo Stefano iniciava la seva història penitenciària amb una reclusa il·lustre, però que no havia estat condemnada per raons polítiques.
Les primeres preses polítiques
Júlia va ser la primera convicta de la història de Santo Stefano, un illot circular de 400 metres de diàmetre, totalment deshabitat. Naturalment, la filla de l’emperador, per la seva condició social, no hi va anar com una simple “robinsona”, sinó que la va acompanyar —a la força— la part més propera del seu servei. No sabem si per complicitat amb els pretesos delictes de la mestressa o simplement perquè, quan va esclatar l’escàndol, es trobaven en el lloc més inoportú. En qualsevol cas, aquella experiència punitiva devia donar els resultats esperats. Per què a Júlia la van seguir la seva filla Agripina —neta d’August— i les seves netes Júlia Livil·la i Agripina la menor —besnetes d’August—. Aquestes, però, acusades de conspiració contra l’emperador. Serien les primeres preses polítiques de Santo Stefano.
Durant l’Edat Mitjana, també va ser una presó?
Amb la caiguda de l’Estat romà (segle V) desapareixen les notícies de Santo Stefano. Però, tot i això, és més que probable que, durant la llarga Edat Mitjana (segles V a XV), els poders establerts a la península (els Estats Pontificis i el regne de Nàpols) li haguessin reservat la mateixa funció que havia tingut a l’època romana. Probablement, també, de la dissidència originada entre les elits d’aquelles societats (la de les classes humils anava, directament, a la forca). En canvi, a la veïna illa de Pandatària –actualment denominada Vertotene– s’hi hauria desenvolupat una comunitat de pagesos i de pescadors originària de la península que s’hi hauria establert durant la decadència de l’Estat romà i el procés de ruralització de la societat romana (segles III-V), però que mai no va passar del centenar de persones.
Santo Stefano: la temible masmorra dels Borbons napolitans
Superada l’Edat Mitjana i amb el món ingressat, de ple, en la Edat Moderna, i al mateix temps que el govern de França completava el procés revolucionari —guillotinava Lluís XVI i Maria Antonieta i instaurava la I República (1793)—, el rei Ferran IV de les Dues Sicílies— de la branca borbònica napolitana creada per Felip V d’Espanya (1735) – ordenava la construcció de la gran masmorra de l’illa de Santo Stefano (1793). Una edificació de planta circular, de tres plantes, amb 99 cel·les per planta, destinada a entaforar-hi els “delinqüents més perillosos” del seu regne: la dissidència al règim absolutista i oligàrquic dels Borbons de Nàpols, és a dir, els revolucionaris napolitans i els independentistes sicilians. En canvi, els capi di famiglie de la Camorra (la versió napolitana de la màfia), els va mantenir asseguts al seu Consell de Ministres.
Dels Borbons a Mussolini
Santo Stefano continuaria sent un presidi després de la unificació italiana i durant tota l’etapa de la monarquia dels Savoia (1861-1946) i els primers compassos de la República (1946-1965). Especialment, durant el règim dictatorial de Mussolini (1922-1943). Durant l’etapa feixista seria la pitjor penitenciaria destinada a depurar la dissidència al règim. Hi reclourien des de democratacristians fins a comunistes, passant per socialistes, anarquistes o independentistes sicilians. Un altre il·lustre pres de Santo Stefano seria un jove Sandro Pertini, reclòs entre 1926 i 1932, que més tard es convertiria en el 7è president de la República italiana (1978-1985). Posteriorment, se’l recordaria amb aquella desimbolta i entranyable expressió d’alegria el vespre que Itàlia va guanyar el Mundial de futbol de 1982. Mig segle després del seu alliberament.