Que tenim la gent del carrer agitada amb allò que Santi Millán es gravés follant amb una dona que no és la seva: tot just sortits de missa de dotze, es deuen creure aquests revisionistes de déu que ells van arribar al món penjats del bec d'una cigonya. Després, es grata una mica en el seu escut de persones dignes i qui més xafardeja és qui més ha de callar: pobres desgraciats envejosos que pidolen atenció i amor de llençol a qualsevol cantonada, i encara s'atreveixen a jutjar la cosa aliena.

Per si no se n'han assabentat els lectors, Santi Millán folla. Perquè la gent folla. Perquè tu també folles. Perquè follar és una cosa normal, com beure aigua d'una gerra o pagar les factures a les portes d'un caixer automàtic. I fornicar (encara) no és delicte en aquest món de bojos. Tampoc gravar-se fent el que a un li plagui, encara que alguns considerin que perquè el presentador és una figura pública s'ha de cohibir en la intimitat, guardar el dol al públic i no explotar les seves fantasies. El que sí que es paga, fins i tot amb pena de presó, és que algú hagi difós aquest vídeo sexual sense el consentiment dels seus protagonistes i hagi fregit la seva intimitat a les graelles de totes les pantalles. Tan alliberats que semblem i tan mormons que som en les nostres rutines. Però què esperem: parlen els mateixos sòmines incongruents que censuren Buzz Lightyear per un petó lèsbic o que s'acovardeixen veient un mugró en un escenari mentre taral·legen ella es callaíta pero pa'l sexo es atrevida. Ho diu molt clarament la dita castellana: el que difon en Pere d'en Joan diu més d'en Pere que d'en Joan.

Santi Millán folla. Perquè la gent folla. Perquè tu també folles. Perquè follar és una cosa normal. I fornicar (encara) no és delicte en aquest món de bojos

S'han anat passejant des d'aleshores les actituds immorals i els comentaris indecents. Que si pobra cornuda, tan vulnerable i depressiva després de veure el seu marit als braços d'una altra. Que si quin campió, quin semental, quin pocavergonya. Com qui juga a ser déu amb un dit mirant el sostre. A mi se'm fa bola. Ja no és perquè atempta contra el sentit comú i contra el futur que alguns volem. És que, individualment, qui ens hem cregut des d'aquest costat del riu per hipotetitzar sobre qui és màrtir o botxí, sobre com han decidit el presentador i Rosa Olucha, la seva parella, viure la seva relació. Perquè totes les acotacions que s'han sentit aquests dies sobre el tema desemboquen al mateix mar de sempre: una bassa d'aigua bruta que victimitza i compadeix la dona per vici i en la qual tot vincle que surti de la monogàmia és susceptible de ser criticat, menyspreat i exiliat.

Ho va explicar massa bé la mateixa Olucha en un post d'Instagram, després de la polèmica —després d'evidenciar-se el delicte—: "Jo no soc una víctima i aquí no hi ha bàndols ni propietats. Ni ell és meu ni jo soc seva. Per als que no ho sàpiguen, existeixen molts tipus de família. En la nostra, la llibertat, el respecte i la tolerància són els pilars sobre els quals hem construït aquest projecte. Em fa molta mandra veure que a hores d'ara el sexe consentit i privat continuï causant escàndols". Superba, grandiosa, bravíssima Rosa, ella sola contra el paternalisme i la condescendència, quina lliçó impol·luta sobre com hauríem de viure les relacions alienes: posant-nos les opinions per on ens càpiguen. La directora va fer callar boques però també va evidenciar el desconsol, un que ens mana directes a la cua dels suspensos: que si una realitat necessita ser explicada és perquè continua sent un tabú desnaturalitzat, per molt que fingim haver-nos espolsat la caspa de les espatlles.

Tots els comentaris que s'han sentit aquests dies sobre el tema desemboquen al mateix mar de sempre: a una bassa d'aigua bruta que victimitza i compadeix la dona per vici i en la qual tot vincle que surti de la monogàmia és susceptible de ser criticat, menyspreat i exiliat

Moltes persones obertes veig jo de boqueta i menys d'acte: els que tenen una ment amplíssima com un camp de futbol no ho pregonen; la resta de la tribu social està formada per caricatures nefastes que veuen en la llibertat i la diversitat sexoafectiva una moda que avui toca seguir i demà a una altra cosa. Intueixo que la caverna continua fent efecte en la nostra educació de naftalina i que per a molts senyors i senyores mirar cap enfora és la millor tàctica per no observar-se per dins. Deu ser més senzill lapidar la lliure elecció de Santi Millán que aprofundir en els estralls d'una relació matrimonial que agonitza o adonar-se que els patrons tradicionals d'aquesta societat pseudolliure ens immunitzen fins a reproduir-los com a covards. Però és que ja ho deien els Beatles en el seu Strawberry Fields Forever, assenyalant l'ignorant, com una intuïció premonitòria: "Viure és fàcil amb els ulls tancats malinterpretant tot el que veus".