Un matí la Santa Fortuna truca a casa teva. El 17, el 4, el 38, el 19, el 7 i el 15. Espera un moment, el número complementari també, el 22. I tu potser en aquell instant no saps ben bé com és la Santa Fortuna. Te l'has imaginada de mil maneres, fins i tot el tacte de la roba, la profunditat de la veu, de quin color deu tenir els ulls. I no, no té res a veure amb el que imaginaves. És ben ridícula aquesta deïtat, però et mira de la porta estant, d'una manera que ningú més ha gosat fer-ho. I et torna a dir els números a cau d'orella, i sí, els reconeixes, són els mateixos que brillen a la pantalla del televisor perquè t'han tocat quatre milions. Ho repeteixes en veu alta. Quatre milions, com si fos un conjur.
Tots tenim necessitats
Aviat ho sabrà tot el poble, sortiràs a les notícies, el teu rostre il·luminarà la pantalla que ara il·lumina la Santa Fortuna. I què has de fer? Vestir-te. Anar al banc i demanar hora. I aleshores vindrà l'Estúpida Alegria. I t'aviso que és estúpida perquè és una alegria que ve poc i marxa sempre. Té coses més importants a fer. Es dutxa poc i exagera. Quan trepitgis el carrer tothom, -escolta'm bé- et felicitarà, ho faran amb una barreja d'enveja i mals auguris que no podràs suportar, però tu dissimula, t'ho saps de memòria, fes així amb els llavis i somriu.
La meitat de la teva Santa Fortuna marxarà en forma d'impostos perquè som una societat que vetlla pels més necessitats, te'n convences quan camines per segons quins barris. Després apareixeran els amics en forma de favors. És un moment crucial perquè l'Estúpida Alegria haurà fugit sense acomiadar-se i tindràs a un pam del nas la Necessitat més propera. Tots tenim necessitats, ja ho sé, de mides i d'urgències diferents. Aquella hipoteca, un deute, uns quants diners per obrir un negoci... No vols que segueixi amb l'enumeració perquè també pots recitar-la.
I és clar que seràs una bona persona. T'han educat així. I a la teva germana, de regal, uns quants diners. I pels teus pares un piset, i així no cal que visquin de lloguer. Avalaràs uns col·legues i tu també et compraràs un cotxe de puta mare que fa temps que vols, però dius que necessites. I quan entris al bar, convidaràs a tothom. Mans enlaire, això és un aplaudiment. I si anem a sopar també. I tots aquells favors que t'havien de tornar aniran desapareixent com els números dits a cau d'orella de la Santa Fortuna.
Passaran els anys, miraràs els interessos que t'ha generat tot plegat i et fa una mica de vergonya reconèixer-ho, però són ridículs. Tens més deutes que certeses. No diràs res a ningú, vaguejaràs pels carrers de nit, demanaràs un cigarro, faràs que no amb el cap. I quan es faci de dia, potser tens un racó tranquil entre cartons a la vora del foc i explicaràs entusiasmat el matí que et va venir a buscar la Santa Fortuna.