Arriba Sant Jordi i, de cop, sembla que tot un país s’hagi posat d’acord per estimar la lectura. Parades plenes, carrers col·lapsats, gent amb roses i llibres sota el braç i aquella sensació col·lectiva que avui sí, que avui som una societat culta, lectora i sensible.
Un dia a l’any en què comprar un llibre ens fa sentir una mica millor amb nosaltres mateixos. Tanmateix, només cal que ens acostem a qualsevol parada per adonar-nos que no tots els llibres hi són igual. N’hi ha uns que destaquen més que d’altres. Portades repetides fins a l’obsessió, piles perfectament visibles, autors asseguts signant sense parar i cues que semblen més pròpies d’un concert que d’un acte literari. I llavors et ve el dubte incòmode: realment triem què llegim?
Sant Jordi també és això: una gran coreografia cultural on gairebé tot està decidit abans que hi arribem. Els mitjans marquen el ritme, seleccionen els noms, amplifiquen determinades novetats i construeixen, any rere any, una mena de cànon efímer de llibres imprescindibles. I nosaltres, disciplinats, hi anem al darrere. Comprem el llibre que hem vist tres vegades a la televisió, el que ens han recomanat a la ràdio, el que surt a totes les llistes.
No és tant una decisió, és més aviat una inèrcia. Hi ha llibres que no els esculls: et troben ells. Per saturació, per insistència, per presència constant. Acabes reconeixent la portada abans de saber de què va el llibre. I això ja és suficient perquè entri a la llista de possibles compres. Perquè en el fons, Sant Jordi també és comprar allò que et sona, no necessàriament allò que et ve de gust.
La paradoxa és que molts d’aquests llibres fan un trajecte molt concret: de la parada a casa, i de casa a la prestatgeria. I allà es queden. Impecables. Intactes. Com un objecte que diu “jo també hi era”. Perquè potser no llegim tant com ens agradaria admetre, però ens encanta formar part del relat.
Ens agrada pensar que triem lliurement què llegim, quan sovint només triem entre allò que ens han posat al davant
Mentrestant, hi ha llibres que no compten amb el focus, ni entrevistes, ni signatures multitudinàries. Llibres que no han passat pel filtre dels mitjans i que, per tant, no existeixen gaire. No perquè siguin pitjors, sinó perquè no tenen altaveu. I aquests rarament acaben embolicats amb una rosa.
Ens agrada pensar que triem lliurement què llegim, quan sovint només triem entre allò que ens han posat al davant. No hi ha cap conspiració, només un sistema que funciona així: algú decideix què val la pena destacar i la resta queda en silenci. I potser no passa res. O potser sí. Potser la gràcia seria perdre una mica el temps entre parades, allunyar-se de les piles evidents i agafar un llibre que no ens sona de res. Un que no ha sortit enlloc. Un que no “toca”. Perquè potser l’única manera de triar què llegim és, precisament, deixar de llegir el que toca.
I si no, tampoc no passa res. L’any que ve tornarem a sortir al carrer, tornarem a comprar el llibre que toca, tornarem a repetir la foto i la mateixa història. I nosaltres, encantats, perquè hi ha una tranquil·litat molt còmoda en no haver de decidir gaire res.