Madrid, 10 de gener de 1601. El rei Felip III (tercer monarca de la nissaga Habsburg hispànica) signa el decret de trasllat de la cort a Valladolid. Aquella mesura venia precedida d’una operació secreta ordida per Francisco de Sandoval y Rojas, amic personal del Rei, ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica i “grande” de les Espanyes amb el títol de duc de Lerma. Sandoval i el seu cercle més íntim havien adquirit a preu irrisori un gran lot d’edificis a Valladolid que, posteriorment a la signatura del decret, vendrien a les famílies cortesanes que es traslladarien, a preus astronòmics. Sandoval acabava d’inventar el fenomen de la bombolla immobiliària.

Retrats de Felip III (1617), obra de Pedro Vidal  i de Catalina de la Cerda (1602), obra de Juan Pantoja. Font Museu del Prado i Fundación Medinaceli

Retrats de Felip III (1617), obra de Pedro Vidal i de Catalina de la Cerda (1602), obra de Juan Pantoja. Font: Museu del Prado i Fundación Medinaceli

La carrera política de Sandoval

Sandoval havia estat nomenat valido (ministre plenipotenciari) de la monarquia hispànica l’any 1598 (dos anys abans de l’inici de les seves maniobres especulatives). Sandoval formava part del corpus nobiliari castellà, però a diferencia de la majoria de famílies cortesanes, no ostentava la categoria de “grande”. No obstant això, aquesta “minúcia”, sorprenentment, no representaria cap impediment: el seu currículum estava pomposament engalanat amb un matrimoni molt avantatjós -que li havia arranjat el seu “amiguet” el rei- amb Catalina de la Cerda, filla dels ducs de Medinaceli, grans latifundistes andalusos i cortesans de primeríssima divisió.

Sandoval i Valladolid

L’elecció de Valladolid no va ser una qüestió anodina. Sandoval havia nascut l’any 1553 a Tordesillas, una petita vila propera a Valladolid i, en el moment que va tramar el seu pla, conservava una xarxa de contactes a la ciutat del Pisuerga que treballaria discretament en el seu projecte. Segons la investigació historiogràfica, l’any 1600 el clan Sandoval va adquirir tres dotzenes llargues de casalots als voltants del Palacio Real, a l’entorn de les actuals places de San Pablo, de Santa Brígida i del Coso Viejo. Pocs mesos després, amb l’entusiasta i sospitosa col·laboració del rei Felip III, culminava la seva operació amb el trasllat de la cort a la vella Pucela.

Felip III i Valladolid

Valladolid va ser la seu de la cort, i la capital de la monarquia hispànica, entre 1601 i 1606. Durant aquell quinquenni, els preus immobiliaris de Valladolid es van disparar en la mesura que a Madrid, antiga seu de la cort, queien en picat. En aquest punt, Sandoval posaria en marxa la segona part del seu pla. Amb els fabulosos beneficis obtinguts en l'“operació Valladolid” adquiriria -a preu rebentat- els vells i abandonats palaus madrilenys de les famílies cortesanes. La investigació historiogràfica revela que la confiança del flamant duc de Lerma en el seu pla especulatiu era tanta, que no va dubtar a multiplicar la inversió inicial.

Gravat de Valladolid (1600). Font Cartoteca de Catalunya

Gravat de Valladolid (1600). Font: Cartoteca de Catalunya

Sandoval i Madrid

L’any 1606, completada l’operació especulativa de Valladolid, va aconseguir (de bell nou amb l’entusiasta i sospitosa col·laboració del rei Felip III) revertir la situació. En benefici propi i personal, naturalment. El 4 de març, Felip III signava un nou decret de trasllat de la cort, aquest cop de retorn, a Madrid. Sandoval, duc de Lerma, va dirigir la venda dels antics palaus madrilenys -tres dotzenes llargues de peces- als seus antics propietaris, a preus rabiosament nous i astronòmicament inflats. Es tancava el cercle, i Sandoval i la seva “camarilla” es convertien en les principals fortunes patrimonials de la monarquia hispànica. Només superades per la família reial.

Gravat de Madrid (1600). Font Cartoteca de Catalunya

Gravat de Madrid (1600). Font: Cartoteca de Catalunya

La “camarilla” de Sandoval

Quan Sandoval, duc de Lerma, va assolir el poder (1600), es va envoltar d’una sèrie de personatges amb qui compartia ambició i cobdícia. Els més destacats serien Rodrigo Calderón de Aranda, un militar d’extracció social plebea, i originari ... oh, sorpresa!, de Valladolid; i el català -i també plebeu- Pere Franquesa, nascut a Igualada i naturalitzat castellà amb el nom de Pedro Franqueza. Calderón i Franqueza van ser els “lampistes” de la trama Sandoval; i en aquell indecent viatge cap a les sòrdides clavegueres de l’especulació; de l’ús, abús i venda d’informació privilegiada, i de la corrupció a tots els nivells, es convertirien en grans fortunes patrimonials.

Retrats de Calderon (1612), obra de Rubens  i Franqueza (1608), obra de Pantoja. Font Windsor Castle (Londres) i Viquipedia

Retrats de Calderón (1612), obra de Rubens i de Franqueza (1608), obra de Pantoja. Font: Windsor Castle (Londres) i Viquipèdia

La caiguda de la “camarilla” de Sandoval

La centúria del 1600 va treure el cap amb una inesperada caiguda de l’extracció de metalls americans. La crisi estava servida, i cap al 1610, el rei, espantat, va buscar un culpable i va girar la vista cap a Sandoval. El duc de Lerma, automàticament va girar la mirada cap als seus col·laboradors. Franqueza va ser empresonat, confiscat, i va morir a la masmorra, probablement enverinat. I Calderón va ser confiscat i executat públicament. En canvi, Sandoval es va retirar de l’escena pública, i es va blindar comprant el càrrec de cardenal. Va morir de vell, i immensament ric, el 1625, mentre corria la cobla que deia Para no morir ahorcado, el mayor ladrón de las Españas, se viste de colorado”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat