Parlen amb tanta seguretat de la cria del conill com de la concessió del premi Nobel de Química o de la darrera enquesta electoral. La seva prepotència és tan gran com desconeguts són els seus mèrits per parlar de determinades coses. Són els columnistes. Ignacio Sánchez-Cuenca, a La desfachatez intelectual (Los Libros de la Catarata) despulla alguns dels intel·lectuals conservadors que es prodiguen als mitjans de comunicació espanyols i denuncia algunes de les bajanades que publiquen.

Aquells que maten els seus fills

Sánchez-Cuenca acusa a aquests intel·lectuals, no només de parlar sovint sense fonament, sinó també de manca d'ètica. Comença amb una referència a uns fets recents. La fotografia del petit Aylan mort a les platges de Turquia va sacsejar els europeus. Però no tots. Va haver-n'hi un que no es va deixar enganyar. Jon Juaristi, des de les pàgines de l'ABC va acusar els refugiats siris de posar en perills els seus nens per tal d'aconseguir el seu somni d'arribar a Europa: "Saben que per arribar al cor de l'Europa rica cal arribar abans al cor dels europeus i per això porten nens. Nens que llancen a l'altra banda de fronteres teòricament infranquejables o que estiren a les vies del tren". Els pares del mort serien els responsables de la desgràcia. No caldria cap qüestionament sobre el problema polític de rerefons.

Ensabonades excessives

Sánchez-Cuenca també denuncia el servilisme de molts dels columnistes cap al poder establert. Quan Joan Carles I va anunciar la seva renúncia al tron, Juan Luis Cebrián, conseller delegat de El País, va evaluar la seva tasca com a monarca i el va puntuar amb un "excel·lent cum laude". Era ben recent l'escàndol de la cacera de l'elefant i havia sortit a la llum la història de l'amant del Rei, la "princesa" Corinna (i es qüestionava cada cop més el sospitós enriquiment del monarca). Però Cebrián va oblidar aquests "detalls" i es va limitar atribuir al Rei el "mèrit" en exclusiva de la democràcia espanyola dels darrers quaranta anys. No va ser l'únic en prodigar-se en elogis cap a personatges públics: Vargas Llosa va qualificar Esperanza Aguirre com la "Joana d'Arc del liberalisme".

Intel·lectuals que es creuen déus

Sánchez-Cuenca discuteix la figura de l'intel·lectual que parla de tot i ho sap tot, i se centra especialment en els escriptors, especialment en Javier Cercas, Antonio Muñoz Molina, Javier Marías i Arturo Pérez-Reverte, icones d'alguns mitjans de comunicació. Afirma que la capacitat per produir una obra literària de qualitat no presuposa, en absolut, capacitat per a argumentar sobre tot. Parla "d'aquells intel·lectuals que han interpretat el reconeixement públic que reben per una obra literària o assagística com una forma d'impunitat". El politòleg creu que aquells que no disposen de coneixements profunds d'un tema tindran problemes per analitzar-lo, i que per tant les seves propostes de solució sovint seran disbarats. Però per Sánchez-Cuenca la responsabilitat no és només d'aquests personatges: són els mitjans qui creen líders d'opinió que en realitat no tenen capacitat per opinar amb fonaments. Ell creu que ho fan per fidelitzar el públic davant la multiplicació de les vies d'informació, amb la proliferació de canals televisius i de notícies a internet.

Els elegits

Sánchez-Cuenca destaca que molts dels intel·lectuals es consideren superiors a la resta de la gent, i d'aquí la seva relació d'amor-odi envers el país. Són contínues les seves apel·lacions al problema de la degradació de l'educació (amb això es presenten com més savis que les generacions posteriors). Però el seu odi, especialment, s'expressa cap als polítics: "gentuza", "politicastros", "golfos", "casta"... Les seves propostes polítiques, malgrat tot, coincideixen fil per randa amb les d'una part significativa d'aquesta "casta".

La reacció

Per Sánchez-Cuenca, és clar que aquests personatges són reclutats per les seves posicions polítiques, alineades amb els sectors més conservadors. I denuncia que alguns d'ells procedeixen de l'extrema esquerra o del nacionalisme radical basc (o d'ambdós alhora), però que han evolucionat políticament per tal d'apropar-se al poder. Jon Juaristi militava a ETA i Fernando Savater flirtejava amb grups proetarres. Molts d'altres a principis dels setanta apostaven per la revolució, el repartiment de la riquesa l'alliberament sexual...  Ara militen en el "conservadurisme escèptic i rondinaire". I no només s'oposen a ETA, sinó també al conjunt del nacionalisme basc i a tot allò que s'oposi a l'espanyolisme unitarista.

El terrorisme com a pretext

Durant molt de temps, els columnistes estudiats prenien el terrorisme com un mal absolut i tot allò que se li oposava era considerat el bé sense discussió. Així, a molts articles identificaven ETA amb el feixisme, de forma absolutament injustificable. Després de l'11-S van identificar el terrorisme etarra amb l'islàmic, sumant-se a les doctrines antiterroristes més reaccionàries. I qualsevol que no compartia les seves opinions era acusat, d'immediat, de "violent". Sánchez-Cuenca constata que els columnistes no van reaccionar amb satisfacció quan ETA va deixar de matar, perquè l'existència de l'ETA donava sentit a la seva pròpia feina. Gràcies a ETA identificaven nacionalisme amb terrorisme i propugnaven que per acabar amb el terrorisme, calia acabar primer amb el nacionalisme.

Catalanofòbia

Sánchez-Cuenca analitza el paper que té la catalanofòbia en el pensament d'aquest grup. Parteix de la base que aquests intel·lectuals militen en el més ferotge nacionalisme espanyol, que oculten sota la denominació "patriotisme constitucional". Identifiquen el nacionalisme català i basc amb "la tribu" i el tracten amb arrogància, assegurant que el nacionalisme es cura "amb cultura" o "viatjant i coneixent món" (cosa que ell troba que no té cap fonament). Analitza amb detall el famós "Manifiesto de los libres e iguales", signat per 70 intel·lectuals espanyolistes el 2014 i recalca les seves exageracions i contradiccions.

La crisi

Sánchez-Cuenca creu que alguns dels columnistes que estudia han jugat un paper pèssim en l'anàlisi de la crisi. Dedica moltes pàgines a seguir el llibre d'Antonio Muñoz Molina Todo lo que era sólido, tant perquè el considera un llibre particularment feble, com perquè va ser molt elogiat per bona part de l'establishment cultural. Denuncia que va ser elaborat sense cap estudi econòmic profund. I aporta algunes cites en que Muñoz Molina apunta que la culpa de la crisi era de l'excessiva despesa en festes a Espanya, sense tenir en compte que la crisi va ser mundial i que la despesa festiva no és excessivament elevada.

Apparatschiks

Un dels problemes que apunta Sánchez-Cuenca és que determinats mitjans de comunicació han aconseguit consagrar alguns intel·lectuals com referents indiscutibles en el camp de la cultura. I que aquests han arribat a tenir un gran poder en certs cercles. Per tant poques persones s'arrisquen a qüestionar-los. Aquells que els discuteixin probablement estaran vedats dels grans mitjans de comunicació i de moltes institucions culturals.

L'autor

Ignacio Sánchez-Cuenca és professor de Ciència Política a la Universidad Carlos III de Madrid i ha publicat diversos llibres sobre la vida política espanyola, com La impotencia democrática. Se situa en l'àmbit de l'esquerra progressista. Però a diferència d'altres intel·lectuals progressistes, com Ramón Cotarelo, no mostra cap simpatia pel nacionalisme català. De fet, sospita que els discursos nacionalistes es basen en errors o manipulacions històrics. Ara bé, Sánchez-Cuenca reconeix l'essència democràtica del sobiranisme i denuncia els discurs catalanòfobs.

L'editora que analitza el present

Los Libros de la Catarata és una editorial madrilenya que publica molt. La seva especialitat són els llibres d'anàlisi de l'actualitat. Ha publicat nombrosos llibres sobre política espanyola, habitualment des d'una perspectiva d'esquerres. Però també ha editat llibres sobre altres temàtiques d'actualitat, des de la política internacional fins a les drogues, passant pel canvi climàtic o la introducció de les noves tecnologies. En el seu catàleg compta amb destacats especialistes en l'àrea de ciències humanes i socials.

Un llibre amb poques possibilitats d'èxit

El llibre de Sánchez-Cuenca és un llibre valent. Sens dubte irritarà a molts personatges que estan poc habituats a ser qüestionats públicament. Ara bé, les possibilitats que aquest llibre tingui algun impacte són més aviat minses. En primer lloc, perquè probablement serà llegit només per aquells que senten ja una gran hostilitat cap als columnistes criticats (de fet, compta amb un índex onomàstic que facilita la localització de l'intel·lectual més odiat). Però, sobretot, perquè els grans mitjans de comunicació probablement ja saben que els seus intel·lectuals sovint no saben de què parlen. El que busquen són líders d'opinió, i no pas experts.