El còmic sovint s'ha considerat com una simple eina d'evasió. Però en realitat, aquest gènere és molt més que això, i ho demostra el fet que ha reaccionat amb celeritat a la crisi i als moviments socials dels darrers anys. Nombrosos títols denuncien els desnonaments, l'atur, les retallades, l'emigració forçosa... El Saló del Còmic ha volgut fer-se ressò d'aquest dibuix militant amb una exposició: "Novel·les gràfiques compromeses", que es presenta a la mateixa Fira de Montjuïc durant aquests dies.

L'exposició

La mostra s'organitza en set apartats: el moviment dels indignats, la corrupció, l'emigració i el racisme, els desnonaments, la cooperació i la solidaritat, els problemes de la gent gran, la indigència i la marginalitat. Cadascun d'aquests apartats és prologat per gent vinculada amb ONGs i moviments socials, com SOS Racisme, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, la Fundació Arrels, Oxfam Intermón i la CUP. Entre els dibuixants representats a la mostra hi ha autors ja molt veterans, que des de fa temps s'havien identificat amb els moviments socials, com Azagra, i altres joves que recentment s'han incorporat al còmic social i que en les seves obres exposen els problemes actuals de la joventut.

'El mundo a tus pies'

No és casualitat que diversos dels llibres nominats al premi al millor còmic d'autor espanyol tinguin un fort contingut social. És el cas d'El mundo a tus pies, de Nadar (el castellonenc Pep Domingo), qui també és candidat al premi a millor autor revelació. Aquest còmic està compost per tres històries independents, que conjuntament constitueixen la crònica d'una generació, el de la gent que ara té trenta anys, que esperava tenir-ho tot fet, i que es veuran condemnats a feines precàries, emigracions forçades i hipoteques impagades.

Sense casa

El drama dels desnonaments no ha passat desapercebut per als il·lustradors. Recentment s'ha publicat Aquí vivió, d'Isaac Rosa i Cristina Bueno, una novel·la gràfica sobre el drama que suposa la pèrdua de la casa. Al Saló també s'ha nominat al premi a millor còmic d'autor espanyol un llibre de Jorge Carrión, Barcelona, los vagabundos de la chatarra, que exposa el drama dels sense sostre. És un àlbum que combina imatges molt realistes de la ciutat, amb les vivències d'aquelles persones que sobreviuen als seus carrers.

Estafes i corrupció

Les publicacions que aborden el tema de la corrupció són molt nombroses. Entre les que tenen més èxit de crítica s'hi troba Presas fáciles, de Miguelanxo Prado, en què exposa la història d'una venjança d'uns jubilats afectats per l'estafa de les preferents. Manel Capdevila, en les seves vinyetes a la premsa periòdica i als seus còmics, denuncia sense parar la corrupció, i els efectes de la crisi sobre els més desfavorits. I Santiago García, un dels autors més premiats dels darrers anys, ha publicat ¡García!, una història de superherois ubicada a Espanya, en el moment en què els dos partits majoritaris, ofegats per la corrupció, s'alien per frenar l'ascens d'altres forces socials.

La història oblidada

Hi ha nombrosos còmics que aborden temes històrics que havien estat censurats durant molt de temps. N'hi ha que retornen a la guerra civil, com El Faro, de Paco Roca, autor emblemàtic, que també va retratar els republicans espanyols que van lluitar a la II Guerra Mundial a Los surcos del azar. Jaime Martín aprofita els diaris del seu pare per dibuixar Las guerras silenciosas, un àlbum sobre la guerra d'Ifni: un conflicte amagat per la censura que va causar moltes baixes entre els soldats espanyols allà enviats. I Alfonso Zapico, un altre dels candidats al premi al còmic de millor autor espanyol, rememora la revolta d'Astúries de 1934 a La balada del Norte.

El precedent de Bruguera

El 1947 a la revista Pulgarcito hi va aparèixer un personatge del dibuixant Escobar, Carpanta, que desemmascarava els problemes de la postguerra: es tractava d'un sense sostre que es passava el dia buscant menjar i mai ho aconseguia. Els TBO (com en deien a l'època), mai van deixar de tenir un clar contingut social. El règim intentava convèncer la juventud amb Flechas y Pelayos (un còmic sobre els joves falangistes), Roberto Alcázar y Pedrín (el detectiu estrella del franquisme); i El guerrero del antifaz (el superheroi hispà per excel·lència); però ben aviat els còmics menys propagandístics van anar guanyant-los la partida. La factoria Bruguera es va convertir en un emblema del TBO d'èxit amb un rerefons de crítica social. La seva aparença infantil els va permetre d'esquivar la censura. El còmic de Bruguera, molt realista, era ple de gent amb dificultats econòmiques i incapacitats professionals. Fins i tot va incorporar un personatge emblemàtic de l'època: Vázquez, que sempre estafava a tothom. I ja en la transició va aparèixer un personatge que feia front obertament, tot i que amb poca fortuna, als superherois, però també a problemes socials: Super Llopis (Super López).

Mortadel·lo i Filemó

Els personatges estrella d'Ibáñez no estan aïllats problemes socials. De fet, la seva organització, la TIA representa la incompetència de les organitzacions espanyoles del franquisme. El triomfalisme del "desarrollismo" queda esclafat pels personatges d'Ibáñez, que retraten una Espanya marcada per la mediocritat, la pobresa, les necessitats... La TIA ridiculitzava els serveis secrets espanyols, però el professor Bacterio reflectia el pèssim nivell de la ciència local... En els darrers anys, Mortadel·lo s'ha fet més combatiu i ha anat apropant-se a referents encara més concrets, com a El tesorero, dedicat als papers de Bárcenas.

13, Rue del Percebe

A 13 Rue del Percebe, el còmic recuperat darrerament, Ibáñez ironitzava magistralment sobre alguns dels problemes de l'Espanya de l'època. El desastre de la tecnologia és omnipresent a l'ascensor, i la manca de professionalitat és patent en el veterinari, un autèntic desastre. El problema de la vivenda és patent en el personatge que viu a la claveguera, i en la senyora que té una pensió amb què abusa sistemàticament dels inquilins. I a les golfes hi viu un altre personatge emblemàtic de l'època, el "sablista". Curiosament, davant una crítica tan contundent a la societat espanyola, la censura només va obligar a retirar un personatge: el científic boig que creava monstres. Deien que "només Déu pot donar la vida".