L'any 2004 el periodista Joan M. Oleaque publicava En èxtasis. Drogues, musica makina i ball. Viatge a les entranyes de 'la festa', superlatiu assaig periodístic sobre un dels més rellevants fenòmens contraculturals que s'han viscut a casa nostra durant les últimes dècades. Obra originalment editada per la catalana Ara Llibres (impossible trobar-la a les llibreries), el 2017 va tornar a veure a la llum, ara en castellà i sota el títol En éxtasis. El bakalao como contracultura en España, a través del segell valencià Barlin Libros. Un relat, el de La Ruta (no el del llibre) altament estigmatitzat pels mitjans de l'època, que ara està vivint una relectura molt més acurada i encertada, en part promoguda per l'estrena de La Ruta, la sèrie d'AtresPlayer Premium. Producció que s'endinsa en aquesta història de música, art i barraques, amb Àlex Monner, Claudia Salas, Ricardo Gómez i Elisabet Casanovas com a protagonistes, que demà arriba a la pantalla petita.
De l'exposició al llibre
Emfatitzant el seu vessant més artístic i creatiu, el passat mes de març els mateixos responsables de l'editorial llevantina van organitzar a l'IVAM (l'Institut Valencià d'Art Modern), Ruta Gráfica. El diseño del sonido de València, una exposició que tenia com a objectiu radiografiar un dels aspectes menys coneguts al voltant de l'escena clubbing generada i desenvolupada a la ciutat entre els anys vuitanta i noranta: la cartelleria i el disseny gràfic. Un relat visual i unificador sobre l'evolució del disseny gràfic al voltant del que popularment es va anomenar Ruta del bakalao, que partia de la tradició valenciana del còmic i la il·lustració, i l'entroncava amb l'arribada de la modernitat musical i estètica al nostre país als anys vuitanta, per desembocar en les tècniques digitals que van definir la darrera etapa del fenomen.
D'aquella experiència va sorgir el llibre de títol homònim Ruta Gráfica. El diseño del sonido de València, una obra que, després de dos anys de feina reunint flyers i cartells, recull les millors mostres gràfiques sorgides a partir de La Ruta. Però més enllà del seu interès estrictament artístic, el llibre suma el valor de contextualitzar políticament i històricament aquest fenomen. "Sense context no s'entén res", subratlla Alberto Haller, director de l'editorial Barlin, i responsable del volum, juntament amb Moy Santana i Antonio J. Albertos.
La vella i la nova escola
La història de la Ruta, la gràfica, ens transporta fins a la ciutat de València a la dècada dels anys quaranta, quan, a través de l'Escola Valenciana de Còmic, destacava com un dels principals epicentres creatius del país. Així va ser fins quatre dècades després, quan Barcelona va fagocitar la indústria del còmic. A València, de Mariscal a un joveníssim Paco Roca, vivien i dibuixaven alguns dels més destacats artistes del moment, aleshores aglutinats sota la Nova Escola Valenciana de Còmic, però tots ells treballaven per a publicacions amb seu a Barcelona. "València era una ciutat gran en població, però era la gran oblidada", apunta Alberto Haller. "L'any 1992 Barcelona va acollir els Jocs Olímpics, Sevilla l'Exposició Universal i Madrid va ser la capital cultural europea. Aquella isolació va quedar plasmada en una pintada que va aparèixer a València i que expressava molt bé la situació: España 92 - València 0. La Ruta, a través de la música, però també del disseny, la moda... va canalitzar tota aquesta energia".
Aquella isolació va quedar plasmada en una pintada que va aparèixer a València i que expressava molt bé la situació: España 92 - València 0 La Ruta, a través de la música, però també del disseny, la moda... va canalitzar tota aquesta energia
Una Ruta que durant uns anys va coincidir en el temps (i va quedar eclipsada per) amb la molt promoguda Movida Madrileña. "La principal diferència entre la Movida i la Ruta, és que la Movida era un moviment classista en què militava la gent bé de Madrid. La Ruta era un moviment transversal, del que participaven tant els fills de casa bona de l'Eixample com l'electricista del barri. A la Ruta qui tenia més calés no era el més cool. El més cool era el que vestia millor, el que ballava millor...".
Creant marca
Entre la facció cool de La Ruta destacaven els seus dibuixants i dissenyadors. Adalils de les avantguardes creatives a la península. Atents a les tendències, els propietaris i promotors de sales van visionar que si els artistes gràfics estaven de moda, si ells també volien ser-ho, havien de treballar plegats. Així va ser com Elisa Ayala, Paco Bascuñán, Quique Company, Sento Llobell, Ramón Marcos, Edu Marín, Pablo Mira, Paco Roca, Armando Silvestre… van començar a crear la imatge i marca de sales ara ja de ressonància gairebé llegendària com Barraca, Chocolate, Spook, Espiral, Puzzle, NOD o ACTV... "Las salas es van erigir en espais artístics sense limitacions", rememora Haller. "Allà va eclosionar tota la creativitat de la ciutat, musicalment, però també en altres espais com la moda i, evidentment, el grafisme". I aleshores destaca el cas d'ACTV com a paradigmàtic. "Va ser la primera discoteca que va encarregar expressament un treball gràfic per crear una marca i un branding. Avui el logo d'ACTV ja és tota una icona cultural. Hi ha d'altres molt populars, com el d'Spook o el de l''o' de Chocolate, però el més important de tots, el més representatiu de la Ruta, és el d'ACTV".
Tots els moviments i fenòmens culturals viuen el seu auge i posterior caiguda. Aquesta història també. La Ruta va entrar en decadència a mitjan dècada dels 90. En part per esgotament, en part, per l'estigmatització mediàtica i social que la va vendre com un simple fet lisèrgic sense cap valor cultural. "A partir de mitjans dels 90 i inicis dels 2000 ningú que es dediqués al món de l'art volia estar vinculat amb aquesta història", apunta Haller. "Era un estigma i una taca al seu currículum. Però el món es regeix per la llei del pèndul, i ara està rotant de tornada, fent valdre tota la feina creativa que es va fer durant aquells anys".