"Això no és simplement estrès. Però tampoc és cap paràsit. És un clar exemple del que es coneix com la síndrome de la capsa de llumins. El terme és de quan els pacients acudien al metge amb capses de llumins buides i les oferien com a prova dels insectes que vivien sota la seva pell. Ara la gent utilitza bosses de plàstic o carmanyoles. O fa fotografies amb el mòbil. Però el que hi ha dins segueix sent el mateix. Trossos de pell morta. Verrim i pelussa. Quelcom gairebé sempre massa petit per ser visible, excepte per a una persona la ment de la qual està donant l'esquena al seu cos, que estripa i furga a la recerca de proves d'alguna cosa que en realitat no és aquí."

Aquestes són les paraules del Doctor Lansing, un personatge fictici creat per Kristen Roupenian, autora de Lo estas deseando (L'Altra, en català; Anagrama, en castellà), un llibre de relats tan sòrdids com angoixants que el 2019 va ser aclamat per la crítica literària. La clau del seu èxit va ser el conte viral Un tipo con gatos, una narració pertorbadora —abraçada per les representants del moviment #MeToo— que dos anys abans ja havia causat furor després de ser publicada al New Yorker. El cert, però, és que aquell no era, ni de bon tros, el millor i més inquietant relat del llibre. Aquest honor li corresponia a El signo de la caja de cerillas.

El conte explica la història d'en David i la Laura, una parella d'enamorats que es muda a Califòrnia. Allà, la insatisfacció de la jove amb la seva nova realitat i els drames quotidians de la vida en parella es tradueixen en uns repetitius episodis de picors arreu del seu cos, un martiri que va in crescendo fins que es torna completament insostenible. Posseïda per la idea que uns paràsits l'estan corcant per dins, la protagonista acaba arrancant-se part de la pell de la cara, una dinàmica que acaba arrossegant el nòvio —part implicada del problema— al mateix pou de turment. Roupenian sap vestir-ho amb una mena de clima anguniós que coqueteja amb la fantasia —de fet, aquesta és la gràcia del seu estil i del relat—, però el cert és que res del que passa a la Laura és real, sinó que només existeix dins del seu cap. És així com l'autora ens introdueix de pet als horrors d'una patologia tan desconcertant com real: el deliri de parasitari.

Aquesta afecció, també anomenada síndrome de Ekbom en referència al neuròleg suec que la va identificar, provoca que els malalts es pensin que la seva pell està infestada de paràsits, fet que els porta a autolesionar-se per capturar unes criatures que no existeixen. El deliri, com bé explica Roupenian al relat, també rep el nom de la síndrome de la capsa de llumins, fent referència a un dels objectes on els afectats guardaven els 'bitxos' que havien aconseguit arreplegar. Vinculat estretament a la depressió i l'estrès, aquest desordre mental no només té conseqüències sobre el malalt —que gairebé mai accepta la seva condició— sinó també sobre la gent que l'envolta, que en pateix les conseqüències col·laterals. Aquest és, de fet, el terreny que Roupenian explora amb més encert. Laura i David. Malalt i acompanyant del malalt. Donar més detalls sobre les turbulències i implicacions d'aquest binomi segurament convertiria aquest article en un spoiler sense fi, de manera que ho deixarem aquí.