J.M Romero és un viatger impenitent. Ha recorregut Àsia, de l’Iran fins al Japó, des de fa més de 40 anys. Des de fa sis anys, s’ha instal·lat a Tailàndia. Ara, publica a l’editorial Comanegra Cròniques Orientals, un llibre en què mitjançant un centenar de breus textos relata, amb tendresa i humor, l’experiència acumulada amb els seus viatges.

En el meu primer viatge a l’Àsia m’animava l’esperança en un món millor

Josep Maria Romero - Sergi Alcàzar 8

Als 19 anys vostè ja era a Kabul? Què el va portar allà? Perquè va anar-hi?

Els darrers temps del franquisme era una època en què la gent estava molt polititzada, militava al PORE, al PSUC, al PT... A mi, això no em semblava malament, però a mi m’atreia més la cosa hippy, amb la música, amb Pink Floyd, amb les lectures que venien de Califòrnia, com Krisna Murti... I amb aquesta influència, cansat de la grisa Espanya, me’n vaig anar als 18 anys a Cardiff a rentar plats i a aprendre anglès. El pas següent va ser anar-me’n amb un amic a donar voltes per l’Àsia, amb 4 xavos... Ens vam gastar 65.000 pessetes de l’època, una misèria, i ens hi vam passar 7 mesos... No sabíem ni on anàvem. Molts dels llocs on arribàvem ni sabíem que existien.  Ens animava l’esperança, potser infantil, d’un món millor. Va ser un conte de fades.

Què li va aportar aquell viatge?

A l’Àsia hi vaig conèixer un món diferent... Aleshores no era com ara, no estava tot globalitzat. I tenies el suport del teu col·lectiu de hippys, que més enllà de la droga, la quincalla, tenia coses més serioses. El moviment hippy tenia una ideologia que jo encara mantinc: una aposta per una vida simple, propera a la naturalesa, fent vida en comunitat... És una cosa que reivindico cada cop més... El món actual ens porta a ser cada cop individus més isolats, angoixats...

Reivindico cada cop més la ideologia hippy

S’ha apropat al budisme o a d’altres religions orientals?

Jo sóc molt poc de religiositat. Mai ho he sigut... Però les filosofies de proximitat a la terra, d’acceptació del canvi són molt positives i s’han de reivindicar, sobretot ara, que estem atrapats pel consumisme. Hi ha algunes coses d’aquestes filosofies que cal reivindicar, tot i que no cal posar-li el nom de zen ni altres noms... Aquestes filosofies podien ser suggestives perquè eren exòtiques, però també perquè mostraven una filosofia que s’apropava molt al moviment hippy.

Aquest llibre explica anècdotes succeïdes fa 40 anys... Perquè publicar-les ara en forma de llibre?

Això neix d’unes cròniques radiofòniques que em va demanar el meu amic Toni Arbonés per al programa Els viatgers de la Gran Anaconda. Ara que ja fa 42 anys que vaig trepitjar Àsia per primera vegada, i que ja hi he passat 10 anys sencers, volia fer un mosaic de la meva vida, amb coses molt diverses: des del moment en què vaig arribar a Kabul fins què passa amb el senyor que ven fruites al costat de casa. El conjunt, sense que les cròniques estiguin ordenades, li dona profunditat en el temps i en l’espai. 

Sóc un viatger prudent. M’agrada posar-me en un racó i observar

Josep Maria Romero - Sergi Alcàzar 6

En aquest llibre hi predominen les experiències bones; de dolentes, no n’ha tingut?

Tinc poques experiències negatives, de veritat. Les experiències dolentes no han sigut grosses, han estat tonteries. No m’han passat coses terribles.  Potser perquè he sigut un viatger bastant prudent. Quan detecto que alguna cosa pot anar malament em replego... Jo sóc un viatger més d’observar. M’agrada contemplar la gent, fixar-me la seva manera de pensar. Sóc molt discret. Mai no he fet fotografies, perquè em sento agressiu fent-les... M’agrada posar-me en un racó i observar... Potser per això sóc escriptor. Paul Theraux deia que el 90% de la feina de l’escriptor és observar. Quan vaig llegir això, em va deixar molt tranquil. Perquè jo em passo molt de temps sense fer res: mirant el món.

Què fa ara?

M’he instal·lat al nord de Tailàndia... A Chiang Mai, la segona ciutat del país, una localitat molt agradable... Però en aquest moment el meu sentiment és d’una certa preocupació, perquè fins i tot al meu barri hi ha una enorme assimilació per part d’Occident. Ara els cafès són com els d’aquí, et fiques a dins i no saps on ets: si a Tailàndia o a Nova York...

Perquè aquest gust per Tailàndia?

A Tailàndia la gent hi té molt bona pasta, potser perquè és un país fèrtil... És un país on la gent hi vivia molt relaxada. Ara, malgrat tot, hi ha tot una classe mitjana que ha comprat la pel·lícula del consumisme, i aquests han passat d’estar relaxats a estar tensats, perquè s’estan hipotecant. Allà el sou mínim són 250 euros al mes, i una mestra o un empleat de banc no cobren molt més que això. Una parella pot cobrar 600 euros, i per comprar un cotxe es poden gastar la meitat del sou. Això, evidentment, els deixa angoixats. I després hi ha els pobres; aquests estan més tranquils, perquè l’economia de subsistència funciona i la gent es va apanyant. Allà la família mai no deixa a la gent tirada, l’individu no és tan important... I això em sembla la gran diferència entre els asiàtics i els europeus. Quan veig com d’aclaparada va la gent aquí, en termes de pagaments, de feina, de terminis, i de tot això, no sé qui és més feliç...

La Barcelona del passat va desapareixent...

Què enyora més d’aquí quan és allà?

Els afectes personals. Barcelona ha canviat molt. Jo era guia local a Barcelona i vivia al carrer Portaferrissa... Em movia molt pel centre. Però la Barcelona del passat va desapareixent... Ja no hi ha els bars, els cafès, els restaurants...

Què enyora més d’allà quan és aquí?

Ara aquí hi soc poc; un mes l’any... Però trobo a faltar, sobretot, el menjar d’allà, tailandès o xinès. Potser és per l’edat, però m’agrada menjar suau... I el menjar d’allà ho és.

 El Barça ens ha situat al món

Josep Maria Romero - Sergi Alcàzar 2

Arriba alguna cosa de Catalunya a Tailàndia?

Sí... Quan jo vaig arribar la primera vegada a Àsia, no hi havia futbol. Ara, en canvi, futbol està globalitzat. Cada dia veus vàries samarretes del Barça. De fet, quan al Barça van posar la segona equipació amb la senyera, vaig anar a comprar fideus i em vaig trobar el venedor amb una samarreta amb les quatre barres. Em va impactar, perquè jo relacionava la senyera amb la política. Ara qualsevol persona a Chang Mai, si li dius que ets de Barcelona, t’identifica amb Messi, o amb l’alineació completa. El Barça ens ha situat al món. Ara, confesso que jo a vegades m'he sentit més excitat per l’equip de Chiang Mai que pel Barça, tot i que sóc culé.

Des que va trepitjar per primera vegada l’Àsia, l’any 1976, què ha canviat?

Quan jo vaig fer el meu primer itinerari hippy, anaves a mons aïllats, on tu hi arribaves com caigut de l’espai exterior. No hi havia connexió entre el nostre món i el seu. Ara Àsia està completament connectada, en alguns llocs fins i tot amb entusiasme. La classe alta marca el camí, la classe mitjana intenta emular-la, amb angoixa, i la classe baixa, en canvi, ja passa, perquè sap que no hi arribarà. Ara vas a comprar el pa i veus que el paguen amb el mòbil. I així, de pas, també els ciutadans estan més controlats. Hi ha carrers que són com el Passeig de Gràcia o el Portal de l’Àngel.

I què en queda de diferent?

El viatger que viu en mi busca coses diferents per aprendre. No creues el món per anar a prendre el cafè al mateix forn que tens a sota de casa seva. I ara s’ha de fer un esforç extra per apartar-te de les rutes turístiques, i anar cap a d'altres bandes. Cal connectar amb les classes populars.

La incertesa és part del viatge. Si ho tens tot apamat, no t’aboques a l’aventura... 

Josep Maria Romero - Sergi Alcàzar 4

Això no és tan senzill, a vegades...

Si vols veure com viuen els altres has de fer un esforç. Quan la cosa resulta incòmoda és quan aprens. Has de menjar coses que no estan al teu gust, tenir dificultats per entendre’s, patir malentesos, problemes... Si jo he conegut la gent asiàtica ha estat a força de parlar amb molta, molta, molta gent... No critico de forma taxativa el turisme, però un aprèn de les coses que un no coneix, de les coses que són diferents. La incertesa és part del viatge. Si ho tens tot apamat, no t’aboques a l’aventura... Si tot et ve donat de fora, si ja està programat, no tens creixement. Jo, de fet, no reservava mai un hotel, perquè quan arribava a un lloc, igual m'hi quedava un mes o una setmana...

Com veure, avui en dia, coses molt diferents a les que nosaltres coneixem?

Jo m’he sentit molt atret pels akha, per les ètnies minoritàries de muntanyencs de Tailàndia. Jo m’he fet amic de gent akha d’un poble que està a tres hores de casa. L’uso com a forma d’escapament. És gent que viu de forma molt simple, en connexió amb la natura. Em sento bé amb ells. Visc a Chiang Mai, però tinc un peu a la muntanya. Allà hi tinc un amic de veritat. No està alfabetitzat, però em porta al bosc i m’ensenya coses fantàstiques.

Hi ha països que vostè va visitar que s’han vist destruïts per guerres, com l’Afganistan... Què se sent en veure convertit en runes un lloc que s’ha estimat?

És fatal... Jo l’Afganistan que vaig conèixer va ser l’últim Afganistan que va poder-se visitar de forma agradable, de forma hippy. Després ja va venir la invasió soviètica, la intervenció occidental, les guerres... Quan tu coneixes els afganesos, que no en volen saber res dels Estats, veus que la guerra d’invasió és una mentida, destinada a nodrir les elits occidentals i que malmet completament aquella societat. És terrorífic... És un símptoma de lo malament que va la nostra societat. El món occidental, i sobretot la línia puritana nord-americana, està imposant el seu criteri a tot el món. I això fa que el món vagi fatal... Tot és un gran engany.

Per anar a Àsia cal molta paciència i ser obert

Què recomanaria a qui vulgui conèixer Àsia?

En primer lloc, molta paciència, perquè l’asiàtic és molt poc directe. Una de les seves grans armes és el seu caràcter vaporós, no et confronten mai, però aleshores no saps que pensen. Si et confrontes amb ells, és com l’espasa que es clava a l’aigua. Va bé llegir sobre ells abans d'anar-hi, per saber com són. Cal saber que vas a un lloc molt complex i que la mentalitat hi és molt diferent, on es dona prioritat a la família i a la prosperitat. Cal ser obert. No has de voler ficar-ho tot al nostre marc mental. Cal trencar amb el nostre marc occidental cristià, que és un marc, però que no és l’únic...

Però val la pena anar-hi?

I tant! El Sud-Est asiàtic és inacabable, i per això em fascina i m’agrada. És un lloc on es pot viure molt bé amb les coses petites... Jo, sobretot, recomano a la gent que vagi a l’Àsia.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat