Roger de Gràcia ho té tot per fer feliç la gent: un físic simpàtic, un mig somriure burleta de Don Juan murri i un cognom literalment alegre que ja als seus inicis devia donar-li pistes indirectes sobre el seu futur com a cara mediàtica. Pensar en Roger de Gràcia és sinònim de bon rollisme i encant, cau bé sense conèixer-lo, les àvies l'adoren (i les mares també) i té pinta de ser dels que es tiren la vida a l'esquena i es preocupen després. Però el destí és capritxós i fins i tot els dons heroics més impetuosos del destí solen estar tacats per alguna profecia que, encara que no invalida l'essència, ho posa tot una mica més difícil.
Tots els homes tenen un taló d'Aquil·les i el de Roger de Gràcia s'anomena fòbia social crònica. En poques paraules, és el temor a relacionar-se per l'angoixa de ser jutjat i no encaixar. En poques paraules, significa que Roger de Gràcia ho ha passat bastant malament, tot i que mai no ho havia explicat abans. Ara publica la seva experiència a Digue'm boig (Columna), un relat íntim i autoparòdic en què parla de la seva salut mental amb una naturalitat aclaparadora per contribuir a trencar el motlle, enterrar l'estigma i naturalitzar la seva condició.
Una pregunta molt fàcil i molt difícil alhora: com estàs?
Té una resposta tan complexa això... Però en general estic molt bé ara. Estic molt millor que a l'època que explico al llibre. Estic molt més serè i molt més tranquil, sobretot perquè sé coses. I quan saps coses, descobreixes el punt de partida per treballar el que descobreixes que et passa. És meravellós i és un viatge que ja fa temps que practico. Tinc moltes baixades i pujades, moltes febleses, molts vicis i moltes inèrcies, però estic millor.
Ets una cara coneguda de la tele, has fet entreteniment, però ara acabes de reconèixer públicament que tens un trastorn mental. Xoca.
Sí, jo sé que és xocant perquè sembla contradictori que em dediqui a la comunicació, a vegades l'entreteniment o a l’humor i, per altra banda, pugui ser algú que tingui una certa problemàtica de sentir-se trist, aïllat, repudiat o desconnectat. Potser em dedico a la comunicació precisament per poder compensar aquestes sensacions de no encaixar que he tingut tota la vida. La comunicació per mi també ha sigut una manera de dir: "ei, estic amb vosaltres", i de dir-me a mi mateix que podia ser part del món, perquè bàsicament el que em passava és que me’n sentia fora. L’humor i l'entreteniment em servia per connectar-me, per sentir-me una mica més escoltat i per controlar una mica més el relat, perquè estar en un escenari et permet ordenar els teus pensaments sense tanta influència del pensament dels altres, que és el que m'atabalava. Que hi hagi gent que està una mica zumbada, com deia el meu avi, i que es dedica a la comunicació, n'hi ha molta, jo crec. A l'entreteniment i l'humor en general tots estan bastant grillats.
M'és més fàcil relacionar-me des d'un escenari i amb un gran auditori que no en un sopar amb quatre persones
Tu tens fòbia social crònica. Què és?
La fòbia social crònica és una incapacitat de relacionar-se amb els altres en societat, però a partir de grups petits. M'és més fàcil relacionar-me des d'un escenari i amb un gran auditori que no en un sopar amb quatre persones.
Estaries més còmode si en comptes d'estar aquí els dos sols, estiguessis fent un monòleg davant de 5.000 persones.
Sí. Per això m'ha sigut més fàcil treballar a la tele, a la ràdio o posar-me a presentar uns premis amb el Palau de la Música ple, perquè es desdibuixa la mirada dels altres. Aquesta mirada que estem tenint tu i jo m'ha costat molt perquè m'he sentit molt jutjat. Per mi, el filtre que hi ha entre la teva mirada i la meva és molt sever i molt exagerat, i sempre tenia aquesta sensació de que l'altre m'estava jutjant de manera molt severa.
En què t’ha limitat la teva condició?
Sobretot a l’hora de tenir una vida social fluïda i tranquil·la. I és important, perquè una de les necessitats bàsiques dels éssers humans és encaixar i formar part de la comunitat. I aquest encaix jo no el tenia, o em costava molt, i això em va provocar moltes angoixes. A nivell personal m'ha costat més tenir colles o m'ha costat més gaudir-les. A les feines he tingut la sensació de picar molta pedra per seguir treballant, i fer que aquestes dificultats no m'impedissin treballar una part de mi que també existeix. Jo tenia una part extravertida i una part sociable i divertida que ha sortit després amb els mitjans, però he hagut d’estar frenant l'altra perquè aquesta pogués sortir. Suposo que si no hagués tingut aquesta condició també hauria pogut ser el Roger de Gràcia que s'ha vist als mitjans a la vida real. Però no podia.
Ja fa temps que s'ha començat a parlar de la salut mental. Per què explicar el teu cas ara?
Suposo que veia que el món, el nostre món, estava cada cop més receptiu a parlar d'aquestes coses i volia posar-hi el meu granet de sorra explicant el meu cas. Potser fa set o vuit anys hagués hagut de fer un pas més gran perquè encara no veia l'onada, i a la que he vist que començava a sortir gent a explicar les seves històries he pensat que igual això també pot servir per fer un efecte dòmino, que altra gent se senti més tranquil·la, surti i ho expliqui, i que qualsevol malaltia, trastorn o condició a nivell de cap es converteixi en una cosa tan normal com tenir diabetis o tenir ulls de poll. Això és al que aspiro, és el que m'agradaria i és el que jo no he viscut. El pitjor de qualsevol malaltia és el silenci i l'estigma.
Suposo que si no hagués tingut aquesta condició també hauria pogut ser el Roger de Gràcia que s'ha vist als mitjans a la vida real; però no podia
Com l'has viscut?
L'estigma es viu gairebé sense adonar-te'n. T'hi acostumes i ho fas automàticament. Aquesta és la part dolenta de l'assumpte: vius, veus que no es pot parlar d'una cosa, ho assumeixes, creus que no tens aquesta cosa i que no l’hauries de tenir, i te la calles. Segueixes vivint, et frustres i és un bucle, fins que ja ni te n'adones. Però es va carregant fins que al final peta i tens una crisi grossa, que és el que em va passar a mi. I dius: no puc més, hem de canviar la manera de fer. A la meva època llavors ho parlaves amb la gent de confiança; en aquest cas van ser els meus pares, i la meva mare en concret, que havia sigut infermera tota la vida, coneixia el cap de psiquiatria de l'Hospital del Mar i em va derivar cap allà. A partir d'aquí vam obrir una petita escletxa de llum.
Abans d'aquell moment no li havies explicat mai a ningú?
Jo havia intentat entendre'm amb molta gent i dir-li: hòstia, és que veig les coses així, em frustro molt, m'afecten molt les coses, em costa molt estar amb gent. A vegades trobaves algú que et deia: t'entenc. La majoria et deien: sí, sí, d'acord, fem una cervesa? La gent, en general, si no ho viu prefereix no parlar-ne. I amb qui jo havia de parlar era amb un expert, però estava “prohibit”: estava mal vist anar a un psicòleg o a un psiquiatre, perquè si hi anaves és que estaves boig. No vaig trobar un diàleg fins que no vaig anar a teràpia ni vaig tenir un diagnòstic.
Digue'm Boig. Hem de normalitzar la paraula boig?
No, jo crec que no. El títol del llibre és un joc, també perquè hi ha un moment del llibre que jo parlo amb el psiquiatre que em diagnostica i li dic: hòstia, digue'm que estic boig. Perquè realment em fa il·lusió que algú em digui que no estic bé i que tinc alguna cosa. Crec que la paraula ‘boig’ s'ha de relegar directament a passar-ho bé i a estats d'eufòria. I en temes de salut mental, els que ens saben que ens diguin quines paraules hem de fer servir. Jo tampoc ho sé. No sé si parlar d'això meu com a trastorn, com a malaltia o com a condició. No en tinc ni idea.
El pitjor de qualsevol malaltia és el silenci
Ho sabia molta gent abans del llibre?
Aquestes coses les vas explicant a cercles reduïts, parelles, pares o la família més petita, i després vas obrint el cercle. Però la majoria de vegades no ho expliques perquè penses que et pot anar a la contra. Amb els anys, i amb la sensació de que es parla amb més naturalitat de salut mental, t'animes més a dir que ho passaves malament, que vas tenir un diagnòstic o que ara prens aquestes pastilles. M'he anat acostumant a explicar-ho més i la gent cada cop s'ha acostumat a sentir-ho més. Qualsevol tema és tabú fins que deixa de ser-ho.
La gent et mira diferent ara que ho has explicat?
No en tinc ni idea. Fa una mica de vertigen també publicar aquest llibre perquè no saps com pot canviar la mirada dels altres cap a tu. El que estic notant és que tothom m'està dient que se sent identificat amb moltes de les coses que s’hi expliquen. I tinc la sensació que l'estigma, que jo pensava que tindria encara molta força i molta presència, ha baixat molt.
Has recorregut a la sanitat pública per tractar-te?
Aquí tenim un problema amb la salut mental i la sanitat pública. Jo he pogut fer el que he pogut fer, primer, pels contactes de la meva mare, així de clar t'ho dic; i després perquè he hagut d'anar-ho pagant jo. Però no hauria de ser així. El tema de la salut mental hauria d'estar molt més cobert per la seguretat social, i més ara, després d'una pandèmia i en el món en què vivim: amb aquells inputs, i els impulsos, i aquesta necessitat brutal de l'autoimatge i de col·locar-te a lloc cada cop és més gran i més ràpida, i la gent mentalment no ho pot gestionar. Índex de suïcidis, índex d'angoixes. Els governs han de fer un pensament molt seriós de posar la mirada en la sanitat pública i posar la salut mental allà, perquè si no tindrem un problema. Ara només ens podem tractar els que tenim els diners per poder-nos tractar. Què passa amb la gent que no té els recursos?
Ara només ens podem tractar els que tenim els diners per poder-nos tractar
La ràtio de psicòlegs a Catalunya és de 12 professionals per cada 100.000 habitants. La mitjana europea tampoc és que estigui gaire millor perquè és de 18. Fent els càlculs, a Barcelona hi hauria uns 1000 psicòlegs públics per més de 3 milions d'habitants.
Terrible, terrible.
És una problemàtica amb un biaix molt classista.
Del tot. I s'ha de treballar. Un amic meu tenia consulta amb la psicòloga de la sanitat pública i no sé si tenia mitja hora i cada 15 o 20 dies, i el seu cas era bastant greu. Això ho haurien de treballar, perquè a més ara no només s'està obrint el tema de la salut mental, sinó que al mateix temps s'està aguditzant. Suposo que a l’obrir-se i parlar-ne fa que més gent aixequi la mà i es vulgui tractar.
I també el que passa és que com que hi ha pocs psicòlegs es recorre molt a la sobremedicalització de la població; ara vas a la sanitat pública a dir que estàs deprimit i, sense fer-te cap mena de diagnòstic, et recepten un diazepam. Tu has confiat sempre en la medicació?
A mi em van començar a medicar fa molts anys i vam començar a treballar-ho en paral·lel amb fer teràpia. Vaig tenir molt clar que només la medicació no era suficient, s'havia de fer feina. En paral·lel anàvem observant si funcionava o no. Jo crec que s'ha d'estar a sobre d'això perquè no hi hagi una medicalització ràpida ni excessiva. Hem provat de treure-la també per veure si funcionava. En alguns casos vaig haver de canviar una mica les dosis, però des de llavors l'he pres sempre, perquè amb el temps he vist que sense això jo no puc funcionar. Em va costar entendre-ho perquè et dona la sensació, i també hi ha un cert estigma amb això, que si et mediques no ets tu. Tens la sensació que t'estàs posant una màscara. Jo no he tingut dubtes perquè els professionals amb qui he estat m'han semblat rigorosos i que no pretenien simplement treure-se'm de sobre. Has de poder trobar i tenir la sort de trobar els professionals adequats.
S'ha de vigilar molt, i més quan estàs fluix, amb els missatges que et diuen que tot depèn de la teva voluntat
Hem romantitzat l’estar malament?
Això passa amb tot. En general les coses fan una pujada molt ràpida i després es posen a lloc, sempre que tots els protagonistes d'una història i tots els actors treballin des d'un lloc rigorós i seriós. Si comença a haver-hi empreses que l'únic que volen fer és calés, governs que l'únic que volen fer és aparentar o persones que l'únic que volen fer és semblar una cosa del que no són, tindrem un problema. Amb la salut mental i amb el que sigui. Jo crec que el tema és prou seriós com perquè tots els actors vulguin fer-ho més o menys bé. I crec que anem pel bon camí.
Però no t'ha afectat aquesta banalització en algun moment? Els típics missatges de les tasses de Mr. Wonderful: tu pots amb tot.
S'ha de vigilar molt, i més quan estàs fluix, amb els missatges que et diuen que tot depèn de la teva voluntat. Perquè és el que jo vaig viure des del silenci: pensava que jo només amb la meva voluntat podria sortir d'aquesta condició. Quan has viscut això tot aquest tipus de missatges els poses molt en quarantena perquè són molt perillosos. És perillós medicar-se perquè sí, però és molt més perillós no medicar-se i creure que, si hi poses voluntat, qualsevol cosa t'ajudarà, perquè et pots fer mal a tu i a molta gent. Els que pretenen ajudar als altres fent de salvadors, allunyeu-vos de la gent, perquè feu més mal que bé.
Com has gestionat la ràbia interna amb la família?
A mi em feia ràbia tenir ràbia. I em feia el doble de ràbia. De sobte intentava estar bé, no me'n sortia, i el primer culpable era jo però després pensava que els altres no m'estaven ajudant. I com que els més propers són els que tens a casa —la teva mare, el teu germà, el teu pare— carregues contra ells. Atacs de ràbia n'he tingut molts, però crec que són comprensibles quan no saps el que tens i no saps com solucionar-ho. La mare va patir molt les meves ràbies, els meus silencis i les meves frustracions. En el fons el llibre també és una carta a ella per dir-li que em sap greu, però que vaig fer el que vaig poder.
Us heu pogut reconciliar amb tot això?
Sempre és difícil parlar d'aquestes coses amb una generació anterior, ells gairebé no van poder parlar de sentiments amb els seus pares. Amb la meva mare hem pogut parlar relativament. Quan vaig arribar a la crisi ella em va ajudar i a partir de llavors fa allò de: "nen com estàs, com va amb el psiquiatre, com va amb el psicòleg, millores?". Sense gaires detalls. Ara està llegint el llibre i molts dies m'escriu dient-me que hi ha coses que no sabia o es pregunta si el meu pare i ella ho van fer malament. No és qüestió de fer-ho malament, és que no sabíem com gestionar-ho i no hi ha culpables. Sempre hi ha hagut amor, afectes i la màxima voluntat de fer-ho el màxim de bé. Però és i ha sigut difícil.
Ha sigut millor la segona part de la meva vida que la primera, i per això jo ara estic content
I suposo que també és difícil gestionar la culpa.
Totalment. Jo he tingut molt sentiment de culpa i la sensació de no fer prou per estar bé, perquè el missatge que t'arribava de fora sempre era "tu pots, just do it, aixeca't, fes-ho". Ho intentava però no me n'acabava de sortir. Et desapareix la sensació de culpa quan saps el que tens i és alliberador. La teràpia i el diagnòstic són un punt de partida, mai són el final.
Tens tips per mantenir-te estable?
A banda de no oblidar-me mai de la medicació, per mi fer exercici físic ha sigut un descobriment espectacular i millorar hàbits en general: alimentació, la relació amb els altres i intentar abandonar moltes inèrcies a base de molta feina. Perquè tu tens una vida que t'has construït amb uns patrons: patrons de ràbia, patrons d'engany i també d'autosatisfaccions puntuals per compensar el dolor, coses que acaben donant pel sac a altra gent. Fa molts anys que estic intentat revertir-ho. Fer-ho millor.
Dius que la música també t’ha ajudat.
La música ha sigut un refugi espectacular perquè és molt emocional i em portava a aquest tipus de connexió que a vegades no trobava amb la gent. Hi ha hagut llocs que he hagut de trobar per tenir un diàleg que no trobava amb la gent i la música n'és un. També llegir o la comunicació, tots ells han sigut refugis importants per tenir una sensació de feedback que no trobava.
Amb quina música connectes?
Per mi hi ha dos grups que són importants a la meva vida. Sempre he connectat molt amb Antònia Font, a nivell català, per les lletres i pel món que creen; em sentia molt identificat amb aquesta cosa entre trista i alegre que tenen. I el meu grup de referència sempre ha sigut Pixies: pre-nirvana, alternatiu, també per aquest punt entre torturats i alegres. Sempre els escoltava molt. He plorat molt escoltant música i tenint com una espècie de revelacions estúpides (riures).
Fas força autoparòdia. Diuen que es fa humor de les coses que ja no temem. Tu has perdut la por?
Sempre tens un punt de precaució, però sí, puc mirar tot això amb una distància. Suposo que ara també podia fer aquest llibre perquè tinc aquesta seguretat, i m'ha servit per ordenar-me. He patit molt també, hi va haver un moment que li vaig dir a l'editora, la Glòria Gasch, que no podia fer-lo; no podia estar tot el dia encarant-me amb això perquè em feia mal. Aquesta condició m'ha ajudat a aprendre i ara també li veig coses bones: la resiliència, la feina, la generositat, la recerca... Per mi ha sigut millor la segona part de la meva vida que la primera, per això jo ara estic content. Ara no tinc por, tinc ganes.