Tarragona, 14 de maig de 1129. Feia escassament tretze anys (1116) que Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona, havia recuperat el domini sobre una ciutat que, des de la conquesta àrab (716) “era deserta i sense inquilins”. L’antiga Tàrraco romana i Tarracona visigòtica (que havia estat la gran ciutat del quadrant nord-oriental peninsular) era, en aquells moments, una caòtica acumulació de monumentals edificis en ruïnes. I el bisbe Oleguer de Barcelona, nomenat arquebisbe de Tarragona, es sentia incapaç de garantir la mínima seguretat necessària per a estimular el repoblament de la ciutat i la restauració efectiva de la seu arxidiocesana.
Oleguer de Barcelona
La lluita per a la independència eclesiàstica (disposar d’un arquebisbat propi), avui ens pot semblar una pocasoltada. Però en aquella època; tenia molta importància. L’Església era la tercera pota del poder. I en aquell context, dependre eclesiàsticament de la seu francesa de Narbona significava que una part molt important dels recursos fiscals catalans eren administrats des de l’exterior i es destinaven -en moltes ocasions- a interessos totalment contraris al poder independent del país. Per tant, la recuperació de Tarragona i la restauració de l’antiga seu arxidiocesana, va representar un gran triomf polític per a Ramon Berenguer III i un repte impressionant per al bisbe Oleguer.
Ramon Berenguer III. Font: Rotllo de Poblet
Qui era Robert d’Aguiló?
Robert d’Aguiló (originàriament Robert d’Aculley) era un senyor de la guerra (cap d’una host pròpia que combatia pel millor postor); nascut al ducat de la Normandia (al nord-oest del regne França). Aguiló era descendent de la conquesta vikinga de Normandia (segle IX); la dels mítics Ragnar Lodbrok i Rol·lo Ganger; i era un producte d’aquella societat de tradició i cultura escandinava; però passats dos segles llargs, en la orbita política del regne de França. Els Aculley (els pares i els avis de Robert) no tenien grans recursos econòmics, però exhibien un pedigrí viking incontestable i conservaven bones relacions amb parents molt ben situats.
Mapa dels comtats independents catalans en l'època de Robert d'Aguiló. Font: Enciclopèdia
Ramon Berenguer III i Robert d’Aguiló
Uns d’aquests parents eren els Hauteville, normands d’origen viking que poc abans s’havien apoderat de la punta de la bota italiana. Precisament, Mafalda de Pulla d’aquesta nissaga de vikings calabresos, era esposa de Ramon Berenguer II i mare de Ramon Berenguer III. Per tant, Aguiló i el comte independent de Barcelona, eren parents. Un detall molt important per a explicar tant l’aparició en escena de Robert a Tarragona, com el desenllaç de la història. Les fonts documentals confirmen que Aguiló i la seva host havien participat activament, com a mercenaris, en l’empresa conqueridora de la ciutat i del Camp de Tarragona (1116).
Mapa de les possessions normandes cap al 1130. Font: Wikipedia France
Oleguer i Robert d’Aguiló
L’experiència que atresorava, la relació de parentesc amb la família comtal; i la força expeditiva de la seva host; van ser les virtuts que Oleguer va veure en Robert d’Aguiló per a encomanar-li la missió d’organitzar i controlar la repoblació de la ciutat i Camp de Tarragona. Oleguer i Aguiló van pactar el domini directe del viking sobre la pràctica totalitat de Tarragona i sobre els rendiments tributaris que havia de generar la ciutat i la comarca. Oleguer -i Ramon Berenguer III- van investir el viking Aguiló, Príncep de Tarragona; amb una elevada autonomia política i militar; però subjecte al vassallatge (al reconeixement de l’autoritat) dels comtes independents de Barcelona.
El viking Aguiló, amo i senyor de Tarragona
Durant el govern pastoral de l’arquebisbe Oleguer (1118-1137) i dels seus successors Gregori (1143-1146) i Bernat (1146-1163); el viking Aguiló va complir sobradament la tasca que se li havia encomanat: va promoure amb generosos estímuls la repoblació de Tarragona; i va organitzar i dirigir amb mà de ferro l’establiment d’aquella primera societat. Durant trenta quatre anys (1129-1163), Robert va ser la primera autoritat de la ciutat i del territori; i, fins i tot, es pot dir que l’única pel perllongat absentisme dels tres primers arquebisbes. Però amb el nomenament del quart, Hug de Cervelló, el regnat del viking es va acabar. Cervelló li va declarar la guerra pel control de Tarragona.
Fragment del Tapis de Bayeaux. Pagesos treballant. Font: Centre Guillaume le Conquerant. Museu de Bayeaux
La guerra de Tarragona
Des de l’arribada de Cervelló; la, llavors, petita ciutat de Tarragona (no devia tenir més de 1.000 habitants) es va convertir en un camp de batalla urbà. Veïns partidaris de Cervelló contra veïns partidaris d’Aguiló, agrupats en unes curioses trames de lleialtats personals i familiars que anaven molt més enllà de la qüestió ideològica. Una guerra urbana que es va saldar amb dotzenes de morts. En plena espiral de violència, Cervelló va ordenar l’assassinat d’un dels fills d’Aguiló. I poc després (22/04/1171), el viking i els seus fills entraven a la petita Catedral primigènia i, en plena celebració de la missa dominical, degollaven l’arquebisbe al damunt de l’altar.
La fi del Principat de Tarragona
No cal fer grans esforços per a imaginar la cara de Ramon Berenguer III quan li van explicar que els seus parents de Tarragona havien degollat l’arquebisbe en ple ofici religiós. Fos la que fos, ho va resoldre de la manera més salomònica que va saber: es va estalviar executar els Aguiló, i els va procurar una discreta fugida al reialme musulmà de Mallorca. I en contrapartida va lliurar el poder que havien ostentat (el títol, no) al nou arquebisbe Guillem de Torroja. Amb la desaparició dels Aguiló, desapareixia també, la possibilitat que Tarragona hagués evolucionat cap a una forma política que l’hauria pogut convertir en l’Andorra de la Mediterrània o en la Mònaco de la costa catalana.