A part de la qüestió jueva, un dels temes que més interessen a Vicenç Villatoro és el de la família. Suposo que és per això que l’autor de Terrassa ha dedicat gran part de la darrera dècada a parlar-nos de la seva. D’aquesta fascinació van néixer Un home que se'n va (2014) i La casa dels avis (2021), dues històries sobre homes d’ideals progressistes a qui la guerra del 36 va truncar l’existència. Un era de Còrdova, l’altre de Canet, però ambdós compartien una mateixa capacitat per conservar l’esperança en els moments més durs, quan tots els elements del seu entorn els induïen a pensar que havien fracassat. Aquesta virtut extraordinària tindria a veure, com a mínim en el cas de l’avi català, amb “la memòria genètica dels seus avantpassats”, concretament, amb la d’un calderer napolità que es va instal·lar a les Terres de Ponent durant la primera meitat del segle XIX.
D’en Vincenzo Lammoglia, nascut a Maratea el 9 de gener de 1816, en sabem més aviat poc (els pobres no deixen gaires papers), però “quan no saps i mai no podràs saber”, sempre tens l’opció d’omplir els forats gràcies a la imaginació. Això és el que ha fet Villatoro, engendrant, ja de pas, una novel·la de 600 pàgines que acaba de publicar Proa. Urgell. La febre d’aigua (2024), serveix al rebesnet d’en Vincenzo (catalanitzat com a Vicenç Lamolla) per construir una narració que gira entorn a la construcció del Canal d’Urgell, empresa faraònica que va transformar per sempre el paisatge d’indrets com Mollerussa, Bell-lloc o Agramunt. El protagonista, però, no és en Vicenç ni la seva dona (la Pelegrina Rodamilans) ni l’enginyer Domingo Cardenal, sinó la terra seca de la riba del Sió, metàfora d’una Catalunya que, en pocs anys, va canviar molt i molt de pressa.
El protagonista, però, no és en Vicenç, sinó la terra seca de la riba del Sió, metàfora d’una Catalunya que, en pocs anys, va canviar molt i molt de pressa.
La inauguració del canal, produïda el 1862, s'emmarca en un moment especialment convuls de la nostra història, on la construcció de les primeres línies de ferrocarril comparteix espai temporal amb els aixecaments carlistes de 1846, 1855 i 1872. Hi ha qui ho vol entendre com un xoc entre el progrés i la tradició, la il·lustració i l’obscurantisme, el món nou i el vell, tot i que, com sempre passa amb aquestes coses, la realitat és força més difusa. La Guerra dels Matiners –la nostra versió deformada i sui generis de les Revolucions de 1848–, n’és una bona mostra. El mateix Vicenç, veterà del primer conflicte carlí i home de conviccions liberals, ho reconeix en definir als Matiners com “la barreja de tots els emprenyats de la terra”, col·lectiu que uneix “republicans i missaires”, “revolucionaris i conservadors”, i els oposa a una patuleia de “soldats amb uniforme, vinguts de fora, que parlen de fora” i que defensen els interessos del govern de Madrid.
Ho tornarem a fer
La derrota de la insurrecció i l’inici de les obres omplirà el Ponent català de Guardies Civils i treballadors estrangers, garants de la construcció d’un “Estat nou, poderós i manaire”, que anirà consolidant-se de la mà del progrés que tant entusiasmava el rebesavi de Villatoro. “Ens volen a tots tallats pel mateix patró (...) la mateixa llengua, les mateixes lleis, les mateixes mesures”, remuga el seu gendre, fent palès el poder assimilador de les idees il·lustrades. Tot i que és un aspecte interessant –sovint descuidat per una literatura catalana que ha preferit centrar-se en els segles XVIII i XX que en entendre el XIX–, l’autor ho menciona de passada i prefereix centrar-se en les paradoxes que envolten el fet revolucionari, sigui de caràcter polític, científic o tècnic. Com la caiguda del Mur de Berlín o la defenestració de Saddam Hussein, la construcció del Canal d’Urgell, se’ns presenta com quelcom capaç d’enriquir i d'empobrir, d’il·lusionar i de decebre, de salvar i condemnar.
La construcció del Canal d’Urgell, se’ns presenta com quelcom capaç d’enriquir i d'empobrir, d’il·lusionar i de decebre, de salvar i condemnar
A ulls d’avui, l’empresa pot semblar una bona idea i, vist que, en allò que abans es coneixia com El Clot del Dimoni, hi neixen, ara, tota mena de fruites i cultius, semblaria absurd estar-hi en contra. Però és fàcil opinar a misses dites i quan, durant les dècades posteriors a la seva construcció, va tocar pagar el preu de l’obra amb diners, inundacions i malalties (l’aigua estancada mai ha estat quelcom especialment higiènic), van ser molts els que van començar a penedir-se del canvi. Davant aquest desànim col·lectiu, en Vicenç, que, tot i ser un humil calderer, havia dedicat part dels seus estalvis a finançar la construcció del canal, envellirà a còpia de demanar paciència. Els companys d’idees l’aniran abandonant, alguns, fins i tot, es trauran la vida, ofegats pels deutes o per la convicció, prou raonable, de què “en aquest cony de país no hi ha res a fer”. Ell, però resistirà, assumint, a mesura que s’apropa a la tomba, que el canal va ser la seva revolució i que, per molt que tothom el consideri un fracàs, ell “ho tornaria a fer”.
La metàfora política, que es fa més i més evident a mesura que avança el llibre, incita al lector intercanviar la paraula “Canal” per “Procés”, convidant-lo a recordar que “ni les derrotes ni les victòries són per sempre” i que, potser, “un dia es veurà que vam fer el que calia”
Les coses grans, de la manera més senzilla
La metàfora política, que es fa més i més evident a mesura que avança el llibre, incita al lector intercanviar la paraula “Canal” per “Procés”, convidant-lo a recordar que “ni les derrotes ni les victòries són per sempre” i que, potser, “un dia es veurà que vam fer el que calia”. Servidor creu que no és el cas i que els líders que ens van dur a la catàstrofe del 2017 eren prou més cínics que el calderer Lamolla, però Villatoro, convergent de la vella escola, prefereix deixar marge per al dubte. No és res nou. De fet, el dubte és el punt de partida de la majoria de les seves novel·les. Un bon exemple el trobem a Memòria del traïdor, llibre dedicat als jueus del Gueto de Varsòvia que van pactar amb els nazis per evitar un suposat “mal major”, intentant fer-nos dubtar d’una veritat tan indubtable com que, si ets un jueu en un camp d’extermini, no existeix cap “mal menor”.
Sense haver escrit una novel·la que hagi de passar als annals de la nostra literatura, construeix un univers sòlid en el qual és fàcil submergir-se
No sé fins a quin punt el dubte és una virtut, però el que és cert és que, com a mínim, entreté. El mateix pot dir-se de la prosa de Villatoro, que sense haver escrit una novel·la que hagi de passar als annals de la nostra literatura, construeix un univers sòlid en el qual és fàcil submergir-se. A través d’un relat fragmentant, que combina tècniques del reportatge periodístic amb monòlegs interiors, l’exdirector del CCCB aconsegueix que la seva història atrapi al lector sense cap dels elements que acostumen a figurar en els llibres que es llegeixen de pressa. Diu l’autor que la construcció del Canal de l’Urgell va ser una de les "grans epopeies humanes" de la història de Catalunya i, tot i això, el seu llibre és molt més interessant en els passatges costumistes que en aquells on prova d’apropar-se a l’èpica. Deu ser que “les coses més grans s’han de dir de la manera més senzilla”.