Noruega (llavors regne de Suècia), 13 d’agost de 1905. Fa 116 anys. A primera hora del matí obrien tots els col·legis electorals de Noruega per votar el referèndum de la independència. Passats dos dies, l’escrutini d’aquell referèndum anunciava que el 99’95% dels vots havien estat favorables a la independència. Després del referèndum, els noruecs encaraven la recta final d’un procés que culminaria en el decurs de les setmanes immediatament posteriors. El 23 de setembre, els representants polítics del país noruec i del regne suec signaven un tractat de separació. El 13 d’octubre, el Parlament de Suècia aprovava el tractat. I el 26 d’octubre, el rei Oscar II de Suècia renunciava al tron noruec. Després de quasi sis segles d’unió amb Dinamarca i amb Suècia, Noruega recuperava la seva independència.
Mapa de la Unió de Kalmar (principis del segle XVI) / Font: Cartoteca de Catalunya
Quan Noruega va perdre la seva independència
Noruega va començar a perdre la seva independència en el decurs del segle XIV, en el procés d’unió dinàstica de les monarquies escandinaves -de tradició vikinga- que culminaria amb la Unió de Kalmar (1397), la reunió els dominis de les corones medievals de les actuals Finlàndia, Suècia, Noruega, Dinamarca i les seves colònies atlàntiques (Shetland, Feroe, Islàndia i Groenlàndia). La Unió de Kalmar va ser un gegant polític, militar i comercial que va exercir un lideratge inqüestionable a l’Atlàntic nord durant un segle llarg (1397-1523). Però també va ser una faixa que, de romandre en el temps, hauria ofegat la diversitat cultural del món escandinau. La Unió de Kalmar va ser un projecte pilotat des de Copenhage, i aquest lideratge va ser tan evident, que sovint es va explicar com una expansió del regne de Dinamarca.
De Dinamarca a Suècia
A principis del segle XVI Suècia va iniciar el camí de la separació. Després de diversos intents, alguns reprimits amb una brutalitat extrema (com l’anomenat Bany de Sang d’Estocolm, entre el 7 i el 9 de novembre de 1520), Suècia sortia de la Unió de Kalmar per esdevenir, en el decurs del temps, una de les grans potències de l’Europa dels segles XVII i XVIII. Però, en canvi, Noruega va continuar vinculada a la monarquia danesa fins el 1814. Aquell any l’Imperi napoleònic estava a punt de signar la seva derrota, i Jean Baptiste Bernadotte, un general francès convertit en l’home fort d’Estocolm, va trencar les relacions amb París, i amb l’ajut de l’aliança internacional antibonapartista, va forçar Dinamarca (aliada de Napoleó) a cedir Noruega al regne suec. Poc després (1818), Bernadotte es convertia en rei de Suècia com a Carles XIV.
Postal commemorativa del referèndum (1905). Obra de John Grieg / Font: Wikimedia Commons
La primera reivindicació d’independència
Aquell redibuix del mapa europeu no va passar inadvertit a Noruega. Precisament, en el decurs d’aquell trànsit (de la vella dominació danesa a la nova dominació sueca), sorgiria la primera reivindicació nacional noruega de gran abast. El mateix any 1814, es va reunir la primera Assemblea Constituent de la història moderna de Noruega que, inspirada en els moviments independentistes americans, advocava per l’autodeterminació del poble noruec. L’Assemblea Constituent seria el punt de partida d’un viatge de 91 anys que conduiria el país a la independència. Durant aquelles nou dècades, les organitzacions polítiques sorgides d’aquella primera reivindicació desplegarien una intensa labor que apel·laria a la consciència nacional dels noruecs que, malgrat els llargs segles de dominació -i d’aculturació-, no s’havia perdut mai.
Per què Noruega es volia independitzar?
El projecte de restauració de l’estat medieval noruec va sorgir en aquell context de tensió entre les cancelleries de París i de Copenhaguen -de reculada-, i la d’Estocolm -en fase expansiva-. Però aquella Noruega de 1814, tot i que, en aquell moment, era un dels països més pobres d’Europa, també, en aquell nou ordre internacional que s’albirava, era un dels que tenia més projecció econòmica. I el temps ha demostrat que aquells assemblearis de 1814 no estaven equivocats. Per posar només dos exemples, direm que durant el segle XIX, i sobretot a partir de 1905, Noruega es va convertir en una de les principals potències pesqueres del planeta. I en una de les pioneres de l’estat del benestar. En l’actualitat, l’índex de democràcia de la classificació del diari britànic The Economist, li dona un valor de 9’87 sobre 10, situada en la categoria de sistemes de democràcia plena.
Vista del port de Bergen (finals del segle XIX) / Font: Bergen Bibliotek
Una metròpoli civilitzada
En el decurs del segle XIX, que és quan es gesta la independència noruega, el poder suec (el polític, el militar, l’econòmic i el judicial) sempre van estar d’acord a no convertir la qüestió noruega en un conflicte. I mai es vamaniobrar per posar l’opinió publica sueca contra les reivindicacions noruegues. Suècia, regida per una monarquia moderna i democràtica, i governada per una classe política culta i desacomplexada -filles de la veritable Il·lustració europea del XVIII- va apostar, clarament, per donar una solució pactada i civilitzada a la reivindicació noruega amb el propòsit de crear i mantenir una futura relació de ferma amistat i de franca col·laboració amb aquell nou actor que, inevitablement, apareixia en l’escenari escandinau: van acordar consultar al poble de Noruega i actuar democràticament en conseqüència.
Imatge principal: Estendard que demana el vot favorable a la independència (1905) / Font: Blog Iñaki Anasagasti