Cadis, 19 de març de 1812. Fa 209 anys. Una reunió d’exiliats o de fugitius (depèn com es vulgui mirar) que s’havien concentrat en unes autoproclamades corts, promulgava 'la Pepa', el segon text constitucional de la història espanyola (el primer havia estat la Carta de Baiona, de 1808). Aquelles preteses corts serien el moment culminant de la vida política d’Antoni de Campmany de Montpalau i de Surís, la figura més rellevant de la trista Il·lustració catalana (fidel reflex de la pintoresca Il·lustració espanyola dominada per la Inquisició i el règim borbònic), i un dels personatges més controvertits de la Catalunya de la seva època. Campmany va defensar la pervivència dels gremis catalans (com un sistema propi i tradicional de producció, greument amenaçat per les polítiques econòmiques del règim borbònic), i la participació dels seus dirigents en la vida política (com una forma de restaurar l’estat foral català anterior a 1714).
Representació de la Casa de la Llotja de Mar (finals del segle XVIII) / Font: Casa de la Llotja.
En aquest punt, es podria considerar que va ser un dels pioners a proposar la reformulació de la monarquia borbònica espanyola. I per aquest motiu es va guanyar l’odi de bona part dels representats dels països castellans en aquelles preteses corts, que li van dispensar una curiosa bateria d’insults: “asesino, pirata, negro calumniador, delator, ansioso de morder, dómine pedante...”. Però, també, en nom d’una pretesa modernitat i d’una rampant espanyolitat, va proclamar que el català era una llengua vella i rònega, pròpia de les classes rústiques i illetrades del Principat: “el catalán es una lengua muerta para la República de las Letras, es anticuada, plebeya y desconocida hasta para los propios catalanes”. Una curiosa proclama que revela una estranya ideologia d’autoodi que, des de la derrota de 1714, impregnava certes classes dirigents del país. Campmany va ser un pioner o no va passar de la categoria de botifler?
El projecte andalús
La carrera política de Campmany s’iniciaria amb un curiós projecte (una barreja d’il·lustrada modernitat i d’absolutisme tronat) que va generar un gran interès en la seva època. L’any 1766, Pablo de Olávide, intendent dels “Cuatro Reinos de Andalucía”, presentava el seu projecte de “Colonización de los desiertos de Sierra Morena y de Écija”, que, dos anys més tard (1768), es materialitzaria amb l’arribada d’un contingent de 1.500 famílies bavareses, alsacianes, flamenques i piemonteses. Les dificultats d’adaptació d’aquells colons a un clima sec i calorós i la violentíssima rebuda que els van dispensar els latifundistes andalusos va estar a punt de fer descarrilar el projecte. En aquest punt, Campmany, que ja era un col·laborador d'Olávide, va adquirir una dimensió inesperada. Amb un entusiasme a prova de bombes, va substituir els colons centreeuropeus morts per la calor o per les bales per pagesos catalans i valencians.
Representació dels Oficis gremials catalans al segle XVIII / Font: Museu Nacional d'Art de Catalunya
“Catalans laboriosos, castellans ociosos”
La destacada participació de Campmany, sobretot en la segona fase d’aquell projecte (1766-1780) és molt important perquè marca l’inici de la seva carrera pública i perquè revela abastament la seva ideologia. Campmany va convèncer Olávide amb el dubtós argument que els catalans i els valencians eren de naturalesa laboriosa, contraposada a la dels castellans i dels andalusos que eren naturalesa ociosa. Encertat o no, el cas és que l’arribada d’un contingent de pagesos lleidatans i alacantins als deserts andalusos -i no la incorporació de població local com pretenia Olávide- va salvar el projecte. Si més no, va evitar el seu fracàs més estrepitós. Abans i després, Campmany sempre defensaria que Catalunya, dotada d’una ancestral cultura de treball que havia creat una vocacional classe empresarial i una abnegada i disciplinada mà d’obra havia de jugar el paper de motor econòmic de la nova i moderna Espanya que imaginava.
Centinela contra Franceses
Però tota aquella ideologia de modernitat es va revelar com una paradoxa amb l’arribada del règim bonapartista (1808). Amb la coronació de Josep I i, sobretot, a partir del moment que Catalunya és separada del regne espanyol i incorporada a l’imperi francès (1808-1814), apareix com un dels opositors més reaccionaris al nou règim. Va crear una publicació titulada Centinela contra Franceses (1809-1810), on afirmava coses a l’estil de “En Francia (...) no hay más que una ley, un pastor, y un rebaño, destinado por constitución al matadero (...) no hay provincias, ni naciones; no hay Provenza, ni provenzales; Normandia, ni normandos (...) como ovejas, que no tienen nombre individual, sino la marca común del dueño, les tiene señalados unos terrenos acotados (...) con el nombre de departamentos, como si dixéramos dehesas, y estos divididos en distritos, como si dixéramos majadas”. Li va faltar dir “el cazo le dijo a la sartén”.
Representació moderna de les Corts de Cadis. Promulgació de la Constitució (1812) / Font: Wikimedia Commons
En rigorós castellà de Madrid
El clandestí Centinela es va editar a Madrid, sempre en rigorós castellà. Però també es va distribuir a Catalunya -clandestinament, també- en la seva castellana edició madrilenya. I en aquest punt, no podem obviar una curiosa evidència que, també, revela bastament la ideologia de Campmany i la del grup que representava: mentre que el Diari de Barcelona (controlat per les noves autoritats franceses) es va passar a editar a dues columnes en català i en francès (el català recuperava la seva oficialitat després de quasi un segle de prohibició i persecució); la Gaceta Militar y Política del Principado de Cataluña o el Centinela contra Franceses (en mans de les oligarquies antibonapartistes més reaccionàries del país) es van editar exclusivament en castellà. En uns Països Catalans on més del 90% de la població no sabia parlar ni llegir el castellà.
Mapa contemporani del Primer Imperi francès / Font: Wikimedia Commons
Els diputats catalans, la riota de la cambra
Parlant de saber llegir i escriure en castellà, Campmany -tot i la seva entusiàstica admiració per la llengua del poder- també va tenir els seus problemes. La llengua materna de Campmany era el català, però no el va utilitzar mai per a actes solemnes. A Cadis, va pujar al faristol un mínim de dues-centes vegades. Va ser un dels diputats més prolífics, però, també, va ser el que més burles va patir pel seu fortíssim accent català i per les seves catalanades. Campmany, Aner i Dou, els tres diputats catalans més actius en aquella pretesa cambra i entusiastes defensors de la “unitat espanyola” contra la incorporació de Catalunya a l’imperi francès, van ser, sempre, la riota dels seus companys dels països castellans. En aquest sentit, els diaris de sessions (que, per cert, van ser creats a proposta del mateix Campmany) recullen detalls que estarien molt per sota del mínim decòrum que se li pressuposava a una reunió d’aquell nivell.
L’ara dels sacrificis
Es pot ben dir que Campmany va ser un producte del seu temps, que vol dir de la tràgica derrota de 1714. Un intel·lectual que va investigar i divulgar l’etapa de plenitud medieval catalana. Un polític que va buscar l’encaix definitiu de Catalunya dins d’Espanya. I un home que es va retirar decebut i derrotat per l’esperit de l’Espanya atàvica, eterna i assilvestrada -de fàbrica inquisitorial, oligàrquica i castellana- que, ingènuament, pretenia reformar, posant Catalunya al capdavant. La història recent posa en relleu que Campmany va ser un personatge malaguanyat, que va esmerçar les seves energies en un ideal estèril. Ni tan sols posant sobre l’ara dels sacrificis el català, principal element d’identitat de la nació catalana i primeríssima bèstia negra de l’Espanya castissa i cañí. L'Espanya nacionalista d’inspiració clarament i reveladorament francesa que, en aquell moment, es covava a les files liberals. Campmany, pioner o botifler?
Imatge principal: Retrat d'Antoni de Campmany / Font: Casa de la Llotja de Mar