Si a mitjans del segle XVII hagués existit Twitter, possiblement Francesc Vicent Garcia (Tortosa 1579 - Vallfogona de Riucorb 1623) hauria estat un dels tuitaires més famosos del país. Un hater en tota regla, amant del sarcasme, la crítica permanent i l'ús esmolat d'una llengua capaç de transformar la grolleria en un art. Diuen que la mateixa foto que a Instagram té centenars d'elogis pot provocar desenes de crítiques a Twitter, potser per això el Rector de Vallfogona hagués acumulat milers de retuits dia rere dia: perquè en el fons, el pessimisme del barroc i la nostra realitat actual no només són comparables, sinó que a més en tots dos casos només la ironia i la sàtira ens permeten no tenir ganes d'estar tot el dia tuitant que el món és, parlant clar, una merda.
Un gravat del Rector de Vallfogona, possiblement l'autor català més important del Barroc literari al nostre país. (Viquipèdia)
Lo món, que romput està, ans que del tot se desfile
Precisament ha estat gràcies a la merda que el Rector de Vallfogona ha passat a la història per ser un mossèn verd que escrivia poemes eròtics i a qui, sobretot, li encantava poetitzar l'art d'anar de ventre. En un país com el nostre, on el caganer és una figura icònica, els lavabos de molts bars s'anomenen "Can Felip" en honor a un Borbó i parlar d'escatologia és una activitat que ens xala gairebé tant com comentar la previsió meteorològica, no és estrany que de l'obra de Francesc Vicent Garcia només se'n recordi això: el llegat del vallfogonisme, és a dir, un finíssim estil per poetitzar l'acte de cagar. El Rector de Vallfogona, però, va ser fill d'un temps i d'un país on la realitat era compresa com un teatre on cadascú té un trist paper assignat per Déu, per això, més enllà dels poemes escrits des del lavabo i d'alguns sonets que freguen la pornografia, obres com "Desengany del món", un extensíssim poema amb referències a la variabilitat de la fortuna, l'evidència de la fe construïda a base de falses aparences o el desengany davant la vida, són el llegat que cal reivindicar del més gran autor català de la tan poc afortunada Decadència de les lletres catalanes.
De quin desengany parla, però, l'autor? Som al segle XVII i ens trobem immersos en una època en la qual, políticament parlant, Europa està cosida de guerres entre nacions i regnes. Per si no n'hi hagués prou, la desigualtat social s'accentua en uns límits abismals, amb una societat ancorada encara a l'era postmedieval del s.XIV. A Catalunya, a més, la monarquia castellana dels Àustries aglutina un poder tan majúscul que no fa sinó allunyar la llengua catalana de la Cort i les elits de poder. I per acabar-ho d'adobar, intel·lectualment parlant, l'humanisme és un fantasma que vaga moribund després d'haver pregonat una harmonia i perfecció del món que ha fracassat. En efecte, l'home no ha esdevingut la mesura de totes les coses, per això la suma de tots aquests factors s'aglutinen en un pessimisme intel·lectual del qual beu no només Francesc Vicent Garcia, sinó també tota la tropa d'escriptors espanyols de la seva generació, com Quevedo, Góngora, Calderón de la Barca o Lope de Vega: una postura de desengany absolut davant el present que els envolta.
Malgrat la seva enorme qualitat literària, reivindicada per autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Francesc Vicent Garcia ha passat a la història pels versos on descrivia el que feia en comunes com aquesta. (Pixabay)
I així aniràs tal vegada belles coses descobrint
Si el món se'n va en orris, com a mínim descrivim-lo amb precisió. A "Desengany del món", una obra que si s'escrivís avui hauria de dir "Obro fil" al final de la primera estrofa, el Rector usa en les primeres estrofes la figura de la musa Talia per invocar la comèdia de la qual vol ajudar-se i ens presenta la tirallonga de temàtiques i elements que podríem ajuntar dins aquest desengany vital: la fortuna, els elements que conformen la societat, l'escepticisme davant la vida, la fugacitat del món, el destí després de la mort, etc. Tot, però, sense remetre's a la hipèrbole o l'exageració d'allò que observa, tal com diu: "tot se'm representa en sa natural figura". Aquest camí aspre del desengany del qual parla ("i seguiu lo dolç engany/ mentre jo del desengany/ lo aspre camí seguiré") va estretament lligat al destí, la fortuna dels homes i la irreversible desigualtat entre els qui neixen fills d'un baró o d'un príncep i els qui neixen fills d'un pagès analfabet que treballa la terra d'un Senyor a canvi de quatre rals.
El joc de contrastos entre riquesa i pobresa s'exemplifica en el repàs que l'autor fa de la societat del moment, de la qual no se'n salva ni la classe benestant ni el Consell de Cent o la Diputació: un "món romput i desgovernat" hereu d'una noblesa que s'esfondra i d'una hipocresia imperant arreu que ha provocat el desgovern de la vida pública. L'ús del maquillatge o l'adornament innecessari en les nenes petites a qui la seva mare ja maquilla el rostre, per exemple, són també un tema del qual Garcia parla per acabar criticant la covardia d'una societat que prefereix arronsar el cap sota un rostre fals que no pas, com fa el Rector, encarar-se davant un mirall per afrontar la lletjor i ferides que omplen el rostre del món. I al costat d'aquest haterisme desbocat, passatges plens de moments de lucidesa i serietat, com els versos que ocupen la seva preocupació per la fugacitat de la vida i el destí que el depararà la mort o la seva reflexió sobre la figura de l'amor i les dones en un cas sacerdotal com el seu.
Un poema vallfogonesc a les parets de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), municipi on va viure i morir Francesc Vicent Garcia. (Viquipèdia)
Tothom és fill de ses obres: ara siam rics o pobres a l'altre món nos veurem
Després d'haver-se cagat en tot, mai millor dit, el poema acaba amb una enèsima demostració de sàtira quan el Rector torna a introduir la musa Talia al text tot dient-li que, si vol igualar el món, val més deixar-lo tal com està. Al final, reduint-ho de forma senzilla, Francesc Vicent Garcia no fa res més que usar la poesia per riure's d'allò que sense la poesia el faria plorar, posant la sàtira al servei d'allò que no rellueix i escrivint versos de lament disfressats d'irònics somriures. Queda clar, doncs, que l'esperança de poetes com ell, fa més de tres segles, era refugiar-se en la poesia per oblidar un món devastat i tenir fe en Déu per assegurar-se el consol diví després de la mort. Però i nosaltres, humils followers de Twitter, què tenim? Som més barrocs que els homes del Barroc?
Ja sigui degut al progrés de la ciència, al defalliment del dogma cristià o a la facilitat per entendre el món en la seva quasi totalitat, el món al segle XXI és un desengany en el qual volem aferrar-nos a la vida senzillament perquè sabem que, més enllà d'ella, no hi ha res més. La mort és el final, òbviament, però a diferència de fa tres segles, significa el final de tot, ja que la nostra Parca particular és un WhatsApp amb males notícies, un nou drama als informatius o el resultat negatiu d'una prova mèdica on un metge ens informa que dins el nostre cos alguna cosa no funciona com cal. Allà on abans dèiem que Déu feia de director d'obra en el teatre de la vida, doncs, ara en diem "destí" o "atzar", per això l'esperança ha deixat de ser una creu de fusta penjada a la paret d'una habitació com la del Rector de Vallfogona per ser una targeta de crèdit amb saldo disponible. Aquest és el nostre doble desengany: la frustració d'un futur etern que no coneixerem sumada a la desesperació d'un present on som esclaus d'allò que no posseïm.