Vallfogona de Riucorb (Segarra històrica i, actualment, Conca de Barberà), 2 de setembre de 1623. Fa 400 anys. Moria Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, rector de la parròquia local de Santa Maria i reconegut poeta. Durant la seva existència va ser un rector absent i intrigant, que va passar llargues temporades als palaus episcopals de Vic i de Tarragona, seus del poder polític bandoler a Catalunya. I va fer diversos viatges a la cort de Madrid, nucli del poder central de la monarquia hispànica. Va ser un poeta reconegut, per una atrevida temàtica eròtica i escatològica que no estava renyida amb la qualitat de l’obra. I va ser un personatge popular per la seva associació amb el bandolerisme. Actualment, és considerat la principal figura de la literatura catalana del Barroc, però, en canvi, el seu perfil intrigant i la seva activitat bandolera han quedat oblidats.
D’on venia Francesc Vicent Garcia?
Francesc Vicent Garcia i Ferrandis havia nascut el 1579 a Tortosa i es va criar en una família formada per la seva mare Margalida Ferrandis (vídua de Garcia) i el seu padrastre, el llibreter Pau Bono. Margalida va tenir un mínim de cinc fills amb el llibreter, i l’orfe Vicent ben aviat va ser desplaçat de la llar familiar i orientat a la carrera eclesiàstica. Per alguna raó desconeguda, no va cursar els estudis eclesiàstics al prestigiós Seminari de Tortosa, sinó al de Barcelona. I, també, per alguna altra raó desconeguda, no va ser ordenat la capital catalana, sinó a Vic. Durant cinc anys (1601-1606) formaria part del cercle de col·laboradors del bisbe Robuster de Vic, cap polític del partit bandoler cadell. Però, en canvi, Garcia cultivaria l’amistat de la gent del partit bandoler nyerro: els canonges de la catedral i la noblesa local.
Quan es converteix en el rector de Vallfogona?
El 1606 perd la categoria de familiar del bisbe i és nomenat rector de la parròquia de Santa Maria, de Vallfogona de Riucorb, l’únic temple de la vila, però d’una comunitat de quatre-centes ànimes, allunyada dels centres urbans i de recursos limitats. Aquest darrer detall era molt important, perquè les rectories se sostenien amb el delme parroquial (un impost sobre la producció agrària d’aquelles societats locals). Probablement, aquell canvi —i aquella destinació— obeïa a una depuració ideològica. Garcia havia festejat amb els enemics del bisbe. Però, en canvi, Vallfogona no seria la seva tomba, sinó el punt d’inici de l’etapa més prolífica de la seva vida. Allà fabricaria el personatge: es convertiria en rector parroquial, s’iniciaria com a escriptor i esdevindria un poderós actiu del bandolerisme nyerro a la regió.
El rector de Vallfogona i Perot lo lladre
La relació entre el clergue Garcia i el bandolerisme nyerro es confirma plenament durant el rectorat del poeta a Vallfogona. El 1609, Vicent Garcia, rector parroquial, Joan Corbella, arrendatari del molí de la Cadena (una fàbrica clandestina d’armes), i Mateu Granell, arrendatari (cobrador a comissió) dels delmes senyorials i batlle per nomenament senyorial, són els tres vèrtexs del poder local. Són manifestament nyerros (el bandolerisme creat per la baixa noblesa catalana, arruïnada després de la Revolució Remença), i oculten les partides de bandolers que operen a la Catalunya central. La Vallfogona de Vicent Garcia és un “santuari” del bandolerisme nyerro, i el rector arribaria a publicar que Pere Roca d’Oristà “era el millor pillard del cristianisme”.
L’escàndol de corrupció Lerma
El segle XVII hispànic s’iniciava amb una crisi colossal. L’arribada de metalls americans es va interrompre sobtadament i, al mateix temps, es va destapar un formidable escàndol de corrupció protagonitzat pel duc de Lerma (ministre plenipotenciari de Felip III) i pel seu secretari Pere Franquesa. En aquest punt és important destacar que Lerma i Franquesa havien estat els inventors del fenomen de la “bombolla immobiliària”. Aquell escàndol es resoldria a correcuita amb l’exculpació de Lerma (el ministre castellà) i l’empresonament i la confiscació de Franquesa (el secretari judeo-convers català). I amb la ràpida liquidació dels béns confiscats que serien transformats en un comboi de moneda (tres milions de ducados castellans, equivalents a cinc-cents milions d’euros) destinat a pagar els salaris endarrerits de l’exèrcit hispànic a Flandes.
L’assalt de la Panadella
La ruta i el contingut d’aquell comboi era absolutament secret. En la teoria, només el rei, Lerma i el seu cercle més immediat de col·laboradors sabien la data de sortida i que viatjaria de Madrid a Barcelona per terra per a ser embarcat cap a Gènova. Però, en canvi, aquell comboi va ser assaltat a la Panadella (30 de desembre de 1613) per un exèrcit de quatre-cents bandolers a cavall armats amb pedrenyals, trabucs i bombardes (canons mòbils). El perquè aquell comboi, custodiat per dos-cents cinquanta tercios (que van ser totalment massacrats per allò que els morts no parlen), va ser delatat i assaltat era un gran misteri fins que la investigació historiogràfica contemporània ha revelat que els bandolers catalans, dirigits pel capità nyerro Pere Barba dels Carbonells “Barbeta”, havien estat informats per Madrid.
Vicent Garcia, Lope de Vega i el duc de Lerma
L’assalt de la Panadella és el “tren de Glasgow” del bandolerisme català. I és una operació que revela l’existència d’una associació delictiva formada per les altes instàncies del poder hispànic i pel bandolerisme nyerro català. I que revela, també, l’existència d’un eix que transmetia la informació d’una banda a l’altra. Les estacions d’aquest trajecte serien: Francisco Gomez de Sandoval, duc de Lerma i ministre plenipotenciari; cap a Pedro Fernandez de Castro, secretari de Lerma; cap a Luis Fernandez de Cordoba, secretari de Castro; cap a Lope de Vega, secretari de Córdoba; cap a Vicent Garcia, amic de Lope i protegit del seu antic company seminarista Joan de Montcada, arquebisbe de Tarragona i cap polític del bandolerisme nyerro, i cap als capitans bandolers. El botí va ser repartit entre els principals actors de la trama.
Com va morir el rector de Vallfogona i com van morir els seus “amics”?
Aquesta intensa relació amb el bandolerisme seria el que conduiria Vicent Garcia a una mort prematura. Segons la investigació historiogràfica, va ser enverinat en una fonda de Saragossa quan retornava d’un dels molts viatges a Madrid. Va emmalaltir i amb prou feines va poder morir a Vallfogona. Va ser enterrat en l’austera tomba dels preveres. Una mort i un soterrament dignes d’un bon espia. El seu protector Joan de Montcada havia mort deu mesos abans (novembre, 1622) i va ser soterrat amb pompa al luxós panteó familiar de Pedralbes. El seu amic Lope de Vega, després de la sospitosa mort de tots els seus fills, desapareixeria quasi anònimament el 1635. I, del seu admirat Perot lo lladre, se’n perd la pista després de la Panadella (1613) i alguns historiadors aventuren que podria haver mort plàcidament en l’anonimat, també cap al 1635.
