Madrid, 16 de gener de 1716. Fa 309 anys. Felip V, primer Borbó al tron de Madrid, signava la Reial Cèdula de la Nova Planta a Catalunya. El règim foral català i les institucions de govern catalanes que dataven dels segles XIII i XIV, havien estat desarticulades després de l’ocupació borbònica del país (1714). Però amb aquella Reial Cèdula, es donava el cop de gràcia definitiu al model confederal de l’edifici polític hispànic —des de la seva creació (unió dinàstica dels Reis Catòlics, 1479), fins al final de la Guerra de Successió hispànica (1714-15). La Nova Planta esdevindria la làpida del sistema de monarquia composta, que en morir prematurament no coneixeria l’evolució històrica que l’hauria transformat en un veritable estat confederal, en un estat plurinacional.
Rafael Casanova: “Per la llibertat dels pobles d’Espanya”
El 30 de juny de 1713, a les acaballes de la Guerra de Successió hispànica (1701-1714/15), les potències de l’aliança internacional austriacista evacuaven les darreres tropes estacionades a Catalunya i a la península Ibèrica (Conveni de l’Hospitalet). I, una setmana després, el 6 de juliol de 1713, els Tres Comuns de Catalunya (l’equivalent a l’actual Parlament) votaven la resistència a ultrança. Tot i les especials circumstàncies del moment (Catalunya i les Mallorques havien quedat soles en la guerra davant la poderosa Aliança de les Dues Corones, l’espanyola i la francesa) aquella voluntat de resistència a ultrança mai no va tenir un propòsit independentista. Ni tan sols quan la situació de Barcelona ja era desesperada (estiu, 1714), la diplomàcia catalana a Londres, Viena i la Haia no va proposar la independència com a primera opció.
Prova d’això és que l’11 de setembre de 1714, a 2/4 de cinc del matí, al baluard de Sant Pere i en el decurs d’una contraofensiva catalana; Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona i president de la Junta de Guerra (equivalent, a la pràctica, a president de Catalunya); enarboraria la bandera de Santa Eulàlia i arengaria els catalans al crit “Per la llibertat dels pobles d’Espanya”. La posterior capitulació de Barcelona (12 de setembre) i la crema de la bandera de Santa Eulàlia (13 de setembre) il·lustra, clarament, l’objectiu últim del règim borbònic: liquidar la idea d’una Espanya confederal, articulada voluntàriament per les nacions que la componien. La desfeta catalana de 1714 és la derrota de Catalunya i la d’una idea catalana d’Espanya que es resumia en l’arenga de Casanova.
Rafael Tristany: “Catalans: Fe, abnegació i patriotisme, i haurem salvat el sacre dipòsit dels nostres Furs. Amor, respecte i agraïment, i la Monarquia Cristiana, salvant Espanya, lliurarà Europa de la barbàrie moderna”
Un segle i mig després de la desfeta de 1714, esclatava la Tercera i darrera Guerra Carlina (1872-1876). Carles de Borbó plantejaria aquell conflicte com la darrera oportunitat per instaurar una monarquia tradicionalista i, en aquell context d’urgències, acceptaria les històriques reivindicacions dels carlins de l’antiga Corona catalanoaragonesa: la restauració del règim foral. Rafael Tristany, general de l’exèrcit carlí a Catalunya que, durant bona part del conflicte (1872-1875), controlaria la meitat nord del país, restauraria la Generalitat (1874) i proclamaria que “Catalunya, que conjuntament amb les seves germanes del nord (País Basc, Navarra) va rescatant els pobles del despòtic jou revolucionari, rep la prova de l'estima (...) del rei Carles VII, creant la Diputació General de Catalunya, amb la qual retorna al Principat la seva autonomia”.
Però la iniciativa del carlisme català trobaria l’oposició no tan sols del règim liberal-constitucional espanyol —centralista i uniformista— sinó que, també, la dels líders del carlisme castellà i andalús. Els carlins van perdre la III Guerra perquè la proclama de Tristany va desfermar aquells dimonis que, durant la I Guerra (1833-1840), havien estat capaços de sacrificar la victòria, assassinant el general Zumalakárregi, la icona carlina del règim foral. En la III Guerra, els generals liberals no acceptarien la capitulació carlina perquè l’objectiu de l’Espanya constitucional era liquidar per les armes un moviment que ja no era, només, tradicionalista, sinó que havia restaurat un projecte polític que amenaçava l’Espanya monolítica, de fàbrica castellana, creada pels Borbons i redimensionada i alimentada pel liberalisme espanyol.
Lluís Companys: “Proclamo l’Estat català dins la República federal espanyola”
El 6 d’octubre de 1934 feia poc més de tres anys que havia estat restaurada la Generalitat (abril, 1931); però el triomf electoral de la coalició involucionista formada per la CEDA, el PRR i el Partido Agrario als comicis generals de 1933 havia situat l’autogovern de Catalunya (en aquell moment, l’únic territori autònom del territori republicà) al caire de l’enderroc. El president Companys i el seu govern, buscant el suport dels autonomistes bascos, gallecs i valencians (que, en aquell moment, debatien els seus projectes estatutaris), va proclamar “l’Estat català dins la República federal espanyola”; que no era cap declaració d’independència, sinó l’intent de modificar l’arquitectura política de l’estat: transitar d’un model unitari cap a un model federal; que posés fi a la maniobra d’assetjament del govern estatal al govern català.
El govern central i l’aparell policial, militar i judicial de l’estat van reaccionar provocant una guerra urbana a Barcelona. La Generalitat i les corporacions municipals del país van ser intervingudes i el Parlament va ser clausurat. I el govern català va ser empresonat, acusat de rebel·lió i de sedició, jutjat i condemnat a trenta anys de reclusió (juny, 1935). Passats uns mesos, la situació política s’invertiria totalment. Les esquerres guanyarien les eleccions generals (febrer, 1936) i el govern i les institucions de Catalunya recuperarien la seva normalitat. Però no oblidem que el cop d’estat que va conduir a la Guerra Civil (juliol, 1936) va ser perpetrat pels qui consideraven que l’autogovern de Catalunya (i el futur autogovern d’Euskadi, de Galícia i del País Valencià) —la proclama de Companys— eren la pitjor amenaça possible a la unitat d’Espanya.
L’Espanya plurinacional no existeix
L’Espanya plurinacional no existeix ni existirà mai. Ens agradi o no. Perquè el projecte d’una Espanya confederal —el somni de Rafael Casanova— que havia de transitar d’una monarquia composta moderna (la monarquia hispànica dels Habsburg) a un estat plurinacional contemporani (Suïssa, Canadà); va morir prematurament, massacrat pel règim borbònic i vilipendiat pel liberalisme nacionalista espanyol, que fa dos segles que pixa sobre la seva tomba. I perquè quan han sorgit iniciatives per a ressuscitar-lo (el somni de Tristany i de Companys); la reacció castellanoespanyola ha estat d’una visceral brutalitat. Casanova va morir en l’oblit; Tristany, a l’exili i Companys afusellat. Així paga Espanya a qui hi vol encabir altres nacions que no són la castellana. L’Espanya plurinacional no existeix. Ayuso té raó.