Valladolid (Corona castellanolleonesa), 7 de juny del 1550. Fa 476 anys. Carles I, net i successor dels Reis Catòlics i sobirà de la monarquia hispànica, signava la “Real Cédula a las distintas órdenes religiosas para que enseñen la lengua castellana a los indios”. La Reial Cèdula del 1550 seria la primera d’una bateria de lleis promulgades per la monarquia hispànica que, entre el 1550 i el 1770, transitarien gradualment des de l’impuls a l’ensenyament fins a l’obligació del coneixement i ús de la llengua castellana. Llavors, la qüestió és: Realment els espanyols no van imposar el castellà a l’Amèrica colonial? És certa la citació del rei espanyol Joan Carles I que, el 2001, va afirmar que “el castellano nunca fué lengua de imposición, sino de encuentro"?
El castellà seria la llengua de la societat colonial hispànica per una qüestió entre meravellosa i miraculosa?
La presència i expansió del castellà al continent americà és conseqüència del procés de conquesta, dominació i colonització hispànica entre els segles XVI i XVIII. Digui el que digui el Borbó. Però, com és que la llengua d’una petita minoria —per molt que fos l’oligarquia dominant que durant tres segles ostentaria el poder polític, militar, econòmic, religiós i cultural— acabés convertida en el sistema majoritari d’aquella societat? Quins instruments va utilitzar la casta colonial —un segment socioideològic que, en el millor dels casos, representava un 10% de la població— perquè la seva llengua esdevingués el sistema majoritari? Es va produir un fenomen, entre meravellós i miraculós, que conduiria a la substitució lingüística?
La realitat del fenomen conqueridor hispànic
La investigació historiogràfica moderna ha posat en relleu que la conquesta, dominació i colonització hispànica d’Amèrica es va dur a terme seguint el model clàssic, emprat, per exemple, pels romans de l’antiguitat. Aquest procés, tan vell com la mateixa civilització occidental, consistia a localitzar un conflicte entre nacions indígenes, crear i liderar una aliança amb un dels contendents i massacrar l’enemic comú. D’aquesta manera, amb un exèrcit numèricament limitat, però dotat de recursos bèl·lics totalment desconeguts pels indígenes, aconseguirien liderar una amalgama heterogènia —no gaire nombrosa, però molt poderosa— que passaria a tenir el control de bona part del centre i del sud del continent americà.
Què succeïa quan un territori havia passat a dominació hispànica?
Un cop que una nació indígena havia estat derrotada per aquest conglomerat, l’elit dirigent hispànica que havia liderat aquella campanya implantava una estructura de dominació. Aquesta estructura s’imposava amb el patrocini de la corona hispànica, però perseguia un triple benefici: per una banda, el de la hisenda reial, i per l’altra, el de les elits hispànica i indígena que havien teixit aquella exitosa aliança i que, des d’un bon inici, s’estaven mestissant per a crear una nova classe dirigent al continent. Per tant, en la primera fase d’aquell procés (el de conquesta i dominació), assistim a un procés de redibuix del poder al continent, podríem dir que a conseqüència de l’aparició en escena d’un nou element: els hispànics.
Què succeïa amb la societat d’una nació indígena que havia passat a dominació hispànica?
Totes les societats indígenes, tant les que havien teixit aliances amb els hispànics com les que havien estat combatudes i derrotades pel conglomerat hispano-indígena, van quedar, irremeiablement, sotmeses pel nou poder colonial. L’únic corpus social indígena que resultaria beneficiat d’aquell redibuix del poder seria el de les oligarquies de les nacions autòctones que s’havien aliat amb els hispànics per a destruir els seus enemics seculars, i que viurien un procés de desnaturalització i aculturació —interessadament voluntari— amb l’únic objectiu de conservar la seva condició dirigent. La resta de les societats indígenes cauria en mans de les misiones o de les encomiendas, que serien creades per a ser el nucli del model extractiu hispànic.
Què passa amb el castellà a les misiones?
La ideologia confessional de la monarquia hispànica explica, clarament, l’ambició del poder hispànic d'evangelitzar els indis. La cancelleria hispànica de Ferran i Isabel vol governar un imperi modern (entenent per modern el que significava al segle XV). És a dir, un imperi format per una societat homogènia, que practicaria una sola religió i que parlaria una sola llengua. Considerant que en aquelles societats de pensament espiritual la confessió religiosa era el nervi de la ideologia social i cultural, la cancelleria hispànica prioritzaria l'evangelització. El 1493 (segon viatge de Colom), el religiós català Ramon Pané seria el primer europeu que aprendria una llengua indígena i el primer que predicaria l’Evangeli al Nou Món servint-se d’aquella llengua.
Tots els missioners que seguirien el pioner Pané posarien en pràctica el mateix mètode. Però passat mig segle (1550), la cancelleria hispànica donaria per liquidat el “període de gràcia” i associaria l'evangelització amb la imposició del castellà. Aquí es desemmascara el fals mite que pretén que els indígenes americans i els esclaus africans es van llançar entusiàsticament a professar el cristianisme i a parlar el castellà. Tant una cosa com l’altra serien imposades a la força. I les oligarquies colonials hi col·laborarien activament, perquè participaven plenament de la ideologia del poder central: l’aculturació de les societats indígenes i africanes era la millor garantia de conservació tant de la dinàmica extractiva de la corona com del poder de la casta colonial.
Què passa amb el castellà a les encomiendas?
Malgrat que totes les societats indígenes van acabar enquadrades pel sistema colonial, les de les nacions derrotades serien les que s’emportarien la pitjor part. Les famílies d’aquelles nacions serien lliurades als encomenderos (colons hispànics que rebien lots de terres i d’indis), i en aquest escenari d’esclavitud (i, per tant, d’elevat risc de revolta), evangelització i castellanització s’aplicarien d’una manera especialment intensa i violenta. La casta encomendera crearia el discurs que associava les religions i les llengües indígenes a la superstició i la incultura, que condemnaven a la misèria —terrenal i celestial— qui les professava i les parlava, i promouria el coneixement del castellà com l’única manera útil d’escapar d’aquell entorn hostil.
A tot això cal afegir-hi que les encomiendas —posteriorment anomenades pueblos de indios— van ser proveïdes amb deportacions de diverses procedències, i a partir de mitjan segle XVI, concentrarien poblacions indígenes amb diferents llengües. La investigació moderna ha revelat que, en alguns casos, com al virregnat de Nova Espanya (actual Mèxic), la llengua franca d’aquells pueblos de indios seria el del grup indígena majoritari. Però aquesta particularitat resistiria fins a les lleis espanyoles de Carles III, el 1770. (Real Cédula para que en los reinos de Índias se destierren los diferentes idiomas y solo se hable el castellano), quan es va obligar que els pueblos de indios financessin, amb els seus propis recursos, un mestre de castellà.
“Estan bojos, aquests espanyols!”
No seria fins a la independència de Mèxic (1821) que les oligarquies criolles es conjurarien per a crear un “estat modern” i intensificarien la substitució lingüística. En canvi, i tornant al període colonial (segles XVI a XIX), als pueblos de indios o a les villas de españoles del continent sud-americà, la llengua franca que, per necessitat o per oportunitat, adquiririen les diferents comunitats lingüístiques indígenes, abocades a la força a l’interior d’un mateix entorn habitacional, seria la del poder colonial: el castellà. I amb tot això, alguns encara diuen que tot allò va ser “pasqua i rams”. Entre tanta imbecil·litat (entesa com la difusió d’idees estrambòtiques) només hi cap l’expressió del personatge de còmic Obèlix: “Estan bojos, aquests espanyols!”.