Malgrat que no s’assembla en res al personatge descrit per Lee Child a les seves novel·les, Tom Cruise va aconseguir portar Jack Reacher al seu carismàtic terreny en una magnífica pel·lícula de Christopher McQuarrie en què es captava a la perfecció l’esperit del text. Però una mediocre segona entrega va dilapidar el seu futur cinematogràfic, i per això no deixava de ser una bona notícia que Amazon anunciés la seva intenció de recuperar el personatge en forma de sèrie. Un cop vista, es constata que la decisió era encertadíssima.
Reacher no només sap capturar les singularitats de les novel·les de Child, sinó és una molt bona ficció policíaca que apel·la a les essències mentre dona la volta a alguns dels seus clixés. D’entrada, perquè el protagonista no és un heroi tradicional, perquè es nega a relegar els secundaris a un simple contrapunt (impagable l’agent Roscoe Conklin, una gran Willa Fitzgerald, rebel·lant-se sistemàticament contra la idea de ser salvada) i perquè teixeix una intriga sòlida i addictiva sense descuidar els matisos que donen dimensió humana a la història. Reparteix testosterona però saps en tot moment quin és el conflicte emocional de cada personatge; et creus que Reacher és un ésser gairebé mitològic sense de deixar-te tensar amb els seus imprevistos. Això és perquè la sèrie aconsegueix construir un món tangible que reconeixes com a propi i aconsegueix trobar un equilibri entre suspens, acció, drama i fins i tot comèdia.
Reacher és una molt bona ficció policíaca, disponible a Amazon Prime. / Amazon Prime
Sense revelar més del compte de la trama, hi ha un exemple que serveix perfectament per explicar les virtuts de Reacher. El protagonista té una relació de constant estira i arronsa amb un policia local (Malcolm Goodwin) mentre investiguen uns misteriosos assassinats amb rerefons polític. La seva diferència de criteris es manifesta entre els mètodes, en les opinions i també en els gustos musicals, que porten a discussió durant els trajectes en cotxe. Són detalls com aquests els que doten d’ànima aquesta sèrie, que mai es conforma amb seguir el llibre d’estil del gènere ni menysté la intel·ligència de l’espectador.
Els cops de puny ressonen i fan mal, de la mateixa manera que els girs dramàtics sempre transmeten la sensació que les coses poden acabar molt malament
Un altre element a destacar és la seva afiliació a un estil directe i sense embuts, en què la violència no hi entén de floritures. Els cops de puny ressonen i fan mal, de la mateixa manera que els girs dramàtics sempre transmeten la sensació que les coses poden acabar molt malament. I finalment menció a part per a l’actor escollit per interpretar Reacher, Alan Ritchson. Supleix la seva evident falta de recursos interpretatius amb un carisma indiscutible: comences la sèrie pensant que et costarà assumir-lo com a cap de cartell (el record de Cruise tampoc hi ajuda) però quan portes un parell d’episodis ja no t’imagines ningú més en la pell de Reacher. És, en definitiva, una d’aquelles sèries que no enganya, que et dóna exactament el que li demanes i que aconsegueix no decaure al llarg de vuit episodis. Si acabes clamant per una segona temporada (ja s’ha anunciat que la tindrà, per cert) és un molt bon senyal.