"És autobiogràfic, però no és una autobiografia." No hi ha lloc millor per trobar-me amb l'escriptor Ramon Solsona per xerrar del seu nou llibre, El carrer de la xocolata, que La Memòria, una llibreria que no només és preciosa (amb una selecció de títols que marxaries a casa havent-hi deixat la meitat de la nòmina), sinó que està ubicada al cor de Gràcia (plaça de la Vila de Gràcia, 19). Un detall gens menor quan parlem d’un exercici de memòria que té en el barri barceloní un dels seus principals protagonistes.
El carrer de la xocolata és un relat lluminós que té aquella complexa virtut de fer del que és estrictament personal (la infància de l’autor) una narració col·lectiva que interpel·la el jo més emotiu dels seus coetanis. Però, en la seva rememoració d’un temps i un país —la infància dels germans Solsona, que vivien al carrer Bellver, just al costat de la fàbrica del Cola Cao (d’aquí el títol del llibre), en la Barcelona de les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat—, també atrapa aquells que van arribar abans i els que vam venir després. Un relat dolç com el pols soluble elaborat a la cantonada del davant, però sense ocultar l’amargor del franquisme. "La setmana passada, aquí on som ara, vam fer un club de lectura basat en llibres sobre el barri de Gràcia, i aquest és un llibre molt gracienc. Una persona em va dir una cosa que em va agradar molt. Un lector que no és de la meva generació, sinó potser d’un parell de generacions més endavant, em va dir: 'Els records que no escriuré mai són aquí, en aquest llibre'. La meva pretensió és justament que cadascú estiri els seus propis records, les seves memòries de la vida de cada dia, de la família, dels veïns... Això és el que m’agradaria, que El carrer de la xocolata anés més enllà d’unes simples memòries meves i dels meus germans."
Abans d’entrar estrictament en el llibre: el català amb què escriu és meravellós.
Jo procuro escriure bé. M’hi fixo molt; procuro escriure amb propietat, busco les paraules adequades per a cada moment. Escriure amb naturalitat, que per a mi això és importantíssim: no per fer-ho bonic, sinó perquè llisqui bé, perquè el lector ni s’adoni de com està escrit, sinó que vagi tirant. I, a més a més, hi afegeixo una cosa que és molt meva, que la porto de fàbrica: fixar-me en el llenguatge. Com que m’hi fixo sempre —en el llenguatge que fem servir cada dia, en el llenguatge d’avui, en el d’ahir—, doncs, de tant en tant, com hauràs vist, faig petites constatacions com ara: "Abans ho dèiem així, però ara es diu així".
No sé si és una broma gairebé interna, però hi va colant anglicismes.
Sí, me’n ric una mica. Hi ha una influència excessiva de l’anglès i no hi ha tanta necessitat de fer-lo servir. Tot i això, per exemple, a mi m’agrada més fer servir selfie que autorretrat, perquè és un llenguatge més actual i tinc la sensació que inclou aquesta idea visual d’estar aguantant el mòbil. Quan parlo del llenguatge que s’emprava a l’època, també parlo d’un llenguatge molt castellanitzat. Moltes d’aquestes paraules tenien molta gràcia. Era un català molt ric. Hi havia tota una fraseologia molt genuïna. La meva àvia Ventureta, per exemple, parlava de "ser un simvergüença". I segurament, en alguns contextos, té més gràcia dir simvergüença que pocavergonya.
En quin moment diu: “Ha arribat l’hora de repassar la meva infància”?
Hi ha un moment, perquè et fas gran, que ve de gust mirar enrere d’una manera serena. He volgut fer un llibre amable, excepte una part amb la qual no vull ser amable, que és el franquisme. Però hi ha un moment que, com que m’he fet gran i la vida m’ha anat relativament bé, he volgut fer com altres autors que jo he llegit, que també han fet una mirada enrere. Feia molt de temps que prenia notes de records, anècdotes, situacions... Ara ha estat el moment d’aplegar-les i comptar, també, amb els records dels meus germans.
Els va donar una llibreta i els va demanar que també escrivissin els seus records i memòries, oi?
Ens hem reunit unes quantes vegades i ens ho hem passat molt bé recordant coses: records que encaixen, records que no encaixen... La memòria és així, i al final el relat s’acaba creant a partir de fets que jo recordo d’una manera i que els meus germans —el Pep, el Carles i l’Assumpta— recorden d’una altra. Així i tot, l’Assumpta ha estat la gran referència. Ella és la gran, la que té més memòria i més recorregut dels instants més reculats. M’agrada dir que aquest no és un llibre basat en fets reals, sinó que són fets reals aleshores. He notat un punt de maduresa personal, perquè naturalment m’he fet gran, però també de maduresa literària. Em sento prou preparat per mirar enrere i escriure d’una manera assossegada i, fins i tot, divertida. Em sento prou segur per explicar aquest passat amb naturalitat, amb senzillesa i amb un afany de comunicació fàcil amb els lectors.
Deia que molts dels escriptors que admira han fet exercicis literaris similars als seus... Quins són aquests referents?
Són referents que no tenia presents en el moment d’escriure, però sí que et van quedant i ressonaven a la memòria. La Carme Riera i el seu llibre Temps d’innocència n’és un. També en Lluís Foix, amb el seu llibre de memòries La marinada sempre arriba. En Rafel Nadal, el Joan Margarit...
S’ha redescobert escrivint El carrer de la xocolata?
Diria que no. No. Ni m’he reconegut millor ni m’he analitzat més. Però sí que m’ha servit molt per afinar la percepció del paper de la meva germana. Els quatre germans ens portem molt poca diferència d’edat, i hi ha moltes coses que són comunes. Però quan penses més en la trajectòria individual de cadascú, hi ha dos blocs: els nois i ella. Ella ho va tenir molt més difícil que nosaltres. Hi ha un moment clau que explica ella, que és quan té quatre anys i està jugant al jardí de casa —el centre del nostre món—, i la mare la crida i li dona un drap: "Ves a treure la pols". Per què ella i no cap dels altres germans? Perquè era la noia. El camí de la meva germana, com el de les noies de la seva generació i posteriors, va ser molt més difícil que el de la resta. Ella és catedràtica d’institut, d’aquelles oposicions de les d’abans, de les que es feien a Madrid. Però una mica més, i no estudia.
És un llibre amable amb l’època, però no amaga, i hi ha un capítol dedicat a això, la crueltat del franquisme.
És la venjança. Quan ets nen no et resulta tan agressiu, perquè ens feien aprendre els himnes falangistes i els repetíem com lloros, ens entrava per una orella i ens sortia per l’altra. El món dels adults, per als nens, sempre és incomprensible. El franquisme, el nacionalcatolicisme, la religió, el catecisme... A nosaltres, de petits, no ens frustrava. Però sí que volia deixar constància que la societat estava oprimida, que la gent estava acollonida, que explicaves a casa —un pis de planta baixa— un acudit del Franco i et deien que no cridessis, per por que et pogués sentir algú des del carrer. La societat vivia amb por de la repressió, que era present a tots els nivells. Tot i així, hi havia una resistència passiva moderada: fer coses en català, tenir llibres en català, cantar cançons catalanes. Hi havia gent que, si sentia sardanes, plorava, s’emocionava. La meva mare guardava les obres completes de Jacint Verdaguer, un llegat que, d’alguna manera, connectava amb la tradició catalanista. Aquesta, igual que anar als Lluïsos de Gràcia, va ser una de les vies a través de les quals vaig percebre aquest catalanisme resistent.
Vostè ha dit que és un llibre molt gracienc. Conscientment o inconscientment, també era l’objectiu retratar aquell barri que ja no existeix?
Sí, però amb matisos. No pel lloc, sinó per l’època. És veritat que la Gràcia que jo vaig viure de petit era com els pobles d’abans: relacions entre veïns, que ens deixàvem les coses, entràvem d’una casa a l’altra... I jo ho explico a Gràcia perquè és on vaig néixer, però passava exactament el mateix a altres barris amb aire de vila: Sants, Hostafrancs, Sant Andreu, Horta, en part també Sarrià... Aquella era una època en què tot era una mica de tots.
És nostàlgic?
La nostàlgia seria dir que abans tot era més bonic. Passa que, senzillament, et fas gran i enyores la joventut. La infantesa és una època de felicitat.
La infantesa és la pàtria.
És la pàtria, sí. És tot allò que aprens i t’acompanya la resta de la vida. Amb El carrer de la xocolata he volgut transmetre aquesta sensació de felicitat en parlar de coses molt senzilles.
El nen Solsona s’hauria projectat mai com l’escriptor que ha acabat sent?
No, què va. Jo vaig publicar la primera novel·la als 39 anys, que és relativament tard per ser el primer llibre. Jo pensava que ja se m’havia passat l’arròs. Volia ser mestre. Tenia una vocació pedagògica que vaig dur a terme. Vaig ser professor durant molts anys. Va ser una època meravellosa, amb grans companys. Però em va venir el rampell de fer una novel·la, i a partir d’aquí em van començar a cridar per fer articles, per fer guions... Ho vaig deixar temporalment i... encara ara.
Havent estat professor de llengua, és inevitable preguntar-li per l’estat actual i futur del català.
Següent.
Següent!?
És una pregunta que a tu no et costa res fer, però que defujo per un motiu: la resposta és tan llarga, hi ha tantes consideracions... Si vols, un altre dia quedem i m’entrevistes per parlar només i exclusivament del català.