Ramon Casas i Santiago Rusiñol, a més a més de ser, ambdós, grans artistes, eren molt amics. Van ser-ho sempre. I durant algun temps, en el darrer quart del segle XIX, van dissenyar, junts, alguns projectes artístics. Fa uns anys ja es va organitzar una exposició sobre la seva estada a les ruïnes de Poblet. Ara, el Museu de la Vida Rural (de la Fundació Carulla), de l'Espluga del Francolí, presenta una exposició sobre una altra de les aventures conjuntes dels dos artistes: Rusiñol i Casas per Catalunya en carro (1889-1892) és una exposició d'una quarentena de peces sobre un viatge en carro que van fer conjuntament els dos artistes. S'hi combinen pintures, dibuixos, textos, fotografies i premsa, perquè tots ells van estar, d'una forma o altra, involucrats en aquesta experiència que resultaria decisiva per al futur d'aquests artistes. Hi ha obres d'art de procedents del MNAC, del Museu del Cau Ferrat de Sitges, del Museu de la Garrotxa d'Olot, del Museu Víctor Balaguer de Vilanova, del Museu de Montserrat i de col·leccions particulars. Aquesta exposició, comissariada per Vinyet Panyella, estarà al museu de l'Espluga fins el 14 de gener i clourà, definitivament, l'Any Casas.

Carro amb vuit mules de tir, Ramon Casas. 1889. Oli sobre fusta. Museu del Cau Ferrat.

El desafiament de dos bohemis no tan bohemis

El primer viatge en carro de Casas i Rusiñol els va dur de Manlleu a Sant Feliu de Guíxols (més tard farien un altre viatge en carro i un en bicicleta). En aquesta localitat costanera feien una gran festa major per celebrar que havia arribat a la localitat la línia de ferrocarril que conduïa a Girona. Casas i Rusiñol, que en alguns casos serien apòstols de la modernitat (és conegut el seu amor pels cotxes, les bicicletes i l'aviació), en aquest cas van decidir fer de defensors de la tradició, i van decidir anar-hi en carro des de Manlleu. Asseguraven que era el millor mode de viatjar: sense presses, sense horari, sense pressions... Així doncs, van passar alguns dies al carro, presumint vida bohèmia, però en realitat van aprofitar molt el temps. Van elaborar algunes cròniques que es publicarien a La Vanguardia amb el títol "Desde mi carro" (uns textos magnífics de Rusiñol amb il·lustracions de Casas). Però, a més a més, en aquest trajecte que els portaria a Sant Feliu i encara més lluny, pintarien quadres de paisatges, enllestirien dibuixos i fins i tot farien els esborranys de textos que es publicarien més tard. En realitat, en alguna ocasió ells mateixos es van definir com a "autèntics obrers de l'art".

30.144

Autoretrat amb boina i xalina, Ramon Casas. Oli sobre tela. Museu del Cau Ferrat.

Més Max que senyor Serra

Casas i Rusiñol van passar tres setmanes de viatge, en la primera ruta en carro, tot i que van col·leccionar un munt d'anècdotes, que explicaven amb freqüència als amics. Però no van estar absolutament sols. En unes etapes van anar acompanyats d'en Raimon Casellas, i en les cròniques que publicaven a La Vanguardia se'l cita sovint. Òbviament, també anava amb ells en Max, el vell cavall que els havien deixat per arrossegar el carro. Als textos hi ha nombrosos elogis al cavall, que a més a més, va acompanyar als artistes en una excursió posterior (fins i tot es creu que en Max és el protagonista d'un conte posterior de Rusiñol, sobre un cavall mort en una cursa de braus). També tenim alguns dibuixos de l'animal, de la mà de Casas. Ara bé, els textos citen molt menys al carreter ("el mozo", com figura a les cròniques). Perquè per bohemis que fossin els dos pintors burgesos, no eren ells els que cuidaven del cavall, òbviament. A l'exposició surt una foto del carreter, en companyia de Casas i Rusiñol. A l'exposició hi figura el seu cognom, Serra. Però en canvi no apareix a cap de les cròniques. Els artistes bohemis catalans també tenien el seu sherpa.

026914 D

Il·lustració de Ramon Casas per a la sèrie d’articles "Desde mi carro" de Santiago Rusiñol a La Vanguardia. Museu Nacional d’Art de Catalunya  (MNAC).

Un temps meravellós

Les cròniques de Rusiñol i Casas posen de manifest un temps fantàstic del periodisme. Els textos que enviaven no era, estrictament un dietari, però sí que es van configurar com un espai amb personalitat pròpia a dins del diari que les publicava. I les cròniques pintoresques es barrejaven, amb molta gràcia, amb l'art. Rusiñol té un gran talent com a narrador, i és especialment hàbil en descriure els personatges atípics que s'aniran trobant pel camí. És, per exemple, extremadament divertida la seva crònica del seu pas per Seva, localitat que poc abans de la seva arribada s'havia quedat sense metge i sense barber. Sembla ser que els vilatans, majoritàriament, duien unes respectables barbes no gens arreglades. Rusiñol i Casas refusen la idealització del món rural, però tampoc cauen en el dramatisme.

Santiago Rusiñol Paisatge

Paisatge amb rierol, Santiago Rusiñol. Oli sobre tela. 1889. Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Un viatge amb cua

En aquest viatge, per primera vegada, Casas es va començar a interessar pel paisatge. A l'exposició s'hi mostra alguns dels únics quadres d'aquest pintor on la natura hi té un paper destacat. Però l'impacte encara va ser major per a Rusiñol, qui es va interessar molt pels personatges del món de la faràndula que es va trobar pel camí, i que més tard va retratar a algunes de les seves obres literàries, com L'alegria que passa, una obra a la que hi va posar música Enric Morera. Després d'aquest viatge, Casas i Rusiñol anirien a París, com tants d'altres artistes de la seva generació. Allà conviurien en els ambients més bohemis, sobretot, a l'entorn del Moulin de la Galette. Aprendrien molt, i sembla ser que s'ho van passar molt bé, però van retratar un París sòrdid, trist... A partir d'aquesta estada també publicarien una sèrie de cròniques a quatre mans: Desde el molino. I després els seus camins professionals es separarien: Casas, més que reflectir la vida rural, es quedaria fascinat per les multituds urbanes de la seva pròpia ciutat, Barcelona, que donarien lloc a algun dels seus millors quadres (com La càrrega o Garrot Vil). Rusiñol es dedicaria a moltes altres coses: al teatre, a la pintura, al musical... Però cap dels dos oblidaria aquell mític viatge en carro, sortint de Manlleu, que en la seva memòria assolia dimensions èpiques.

32.646a

L’alegria que passa, Santiago Rusiñol. Cartell.

Tancament notable

L'Any Casas ha estat tot un èxit. L'exposició central d'aquest any és ara a Mallorca, on ha tingut un gran èxit de públic, com altres esdeveniments de l'Any. La del Museu de la Vida Rural és una exposició de petit format, que no pretén competir amb la gran mostra, però que vol tancar les commemoracions amb dignitat. I ho assoleix abastament, ja que és una exposició que té uns objectius molt delimitats i respon molt bé a ells. A més a més, aquesta exposició pot constituir un magnífic pretext per visitar l'interessant Museu de la Vida Rural de l'Espluga. Un centre que vol documentar la vida a pagès des del segle XIX fins a l'actualitat, i reflexionar sobre ella, amb una espectacular col·lecció d'eines i màquines relacionades amb les activitats agrícoles que donen una perspectiva de la vida rural catalana. Una bona ocasió per apropar-se a l'Espluga del Francolí.

 

Imatge de portada: Il·lustració de Ramon Casas per a la sèrie d’articles "Desde mi carro" de Santiago Rusiñol a La Vanguardia. Museu Nacional d’Art de Catalunya  (MNAC).

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat