Barcelona, 10 de setembre de 1492. Fa 533 anys. 30 dies després de l’elecció de Roderic de Borja com a nou pontífex de l’Església; el Dietari de la Generalitat consignava que: “Dilluns a X —de setembre—. Papa. Aquest dia fou feta gran processó per los magnífichs canonges e honorables preveres de la Seu de Barchinona —de Barcelona—, per los carrers e lochs acustumats de la dita ciutat, quascun any, lo jorn de Corpore Christi. E açò per la boníssima nova certa que ere venguda de la elecció feta en la ciutat de Roma del sanctíssimo Sanct Pare Alexandre Sisè, qui primer ere —arquebisbe— cardenal de València, natural del regne de València —catalanoparlant, primerament apellat Rodric de Borga”.
Roderic de Borja era el favorit per a ocupar el setial de Sant Pere?
La història del procés d’elecció d’Alexandre VI —el segon papa Borja— té un curiós paral·lelisme amb la del seu oncle, que s’havia produït trenta-set anys abans (1455). En aquells dos conclaves —el de 1455 i el de 1492— i en els intermedis —1458, 1464, 1471, i 1484— es fa palès l’equilibri de pesos entre els dos blocs pontificals: el de Venècia-Corona catalanoaragonesa-França, per una banda; i el de Gènova, Corona castellanolleonesa-Anglaterra-Sacre Imperi, per l’altra; que no apuntava cap a un resultar clar. I, també, com en els conclaves anteriors, hi havia dos candidats favorits i Roderic —com el seu oncle en el seu moment— no figurava com una aposta destacada en les travesses del moment.
Qui eren els favorits en aquell conclave? El portuguès Jorge da Costa
Segons la investigació historiogràfica, el principal favorit per rellevar el difunt papa Cybo (Innocenci VIII), mort el 25 de juliol anterior, era el portuguès Jorge da Costa (86 anys), arquebisbe-cardenal de Lisboa. Costa era posseïdor d’una extraordinària intel·ligència i d’una gran fortuna patrimonial que havia acumulat durant la seva carrera; però no tenia el suport del seu rei. La seva desmesurada ambició l’havia enfrontat amb la gran figura de la política portuguesa del moment; el rei Joan II, anomenat —no debades— el Príncep Perfecte. No obstant això, la seva candidatura era ben vista pels dos blocs pontificals tradicionalment enfrontats. I no tant per la seva fortuna, com s’ha dit històricament, sinó per la seva equidistància.
Qui eren els favorits d’aquell conclave? El napolità Oliviero Caraffa
Segons la mateixa investigació, l’altre gran favorit era el napolità Oliviero Caraffa (62 anys) que, amb anterioritat, havia estat arquebisbe-cardenal de la poderosíssima mitra de Nàpols i camarlenc (tresorer) del Col·legi Cardenalici (a les ordres de Roderic de Borja). I que es presentaria en aquell conclave com a cardenal de Sabina (als afores de Roma) i com a administrador apostòlic (bisbe en funcions) de tres diòcesis (Vescovio, Cava di Tirreno i Salamanca). Però la seva carrera s’havia forjat sota el paraigua de la branca reial Trastàmara de Nàpols (creada per Alfons el Magnànim). I això, el decantava, obertament, cap a l’eix catalano-venecià i, al mateix temps, el distanciava de l’altre eix.
Qui eren els favorits d’aquell conclave? El savoià Ardicino della Porta
I segons la mateixa investigació, el tercer en discòrdia era el savoià Ardicino della Porta (58 anys), que havia estat governador papal en diversos territoris del Patrimonium (el nom que, a l’Edat Mitjana, rebien els Estats Pontificis); i nunci apostòlic (representant diplomàtic del pontificat) davant la cort de Frederic III, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (la potència rival del pontificat). Ardicino aportava una extraordinària experiència en la gestió política i en la negociació amb el poder terrenal. Però la seva carrera s’havia llaurat a l’ombra dels pontífexs Sixte IV i Innocenci VIII, del bloc “genovès”; i la mort d’aquest darrer augurava un més que probable moviment oscil·latori.
La geografia del conclave
Al conclave de 1492 que va elegir el segon papa Borja, com en el que va elegir el primer papa Borja (1455), tampoc hi van participar tots els cardenals electors. En el cas de 1492, les fonts documentals relacionen 23 cardenals presents a l’elecció: 21 del Col·legi Cardenalici i 2 cardenals “in pectore”, creats secretament i a l’últim minut pel difunt Innocenci VIII. Les fonts relaten com un fet extraordinari el cas d’un d’aquests “in pectore”; el napolità Federico Sanseverino, que es presentaria a Roma amb un petit exèrcit particular, preveient que algú li podia negar l’accés a la Capella Sixtina. També, com en el conclave que elegiria el primer papa Borja (1455), 4 cardenals no arribarien a temps.
Els blocs: els cardenals del partit Gènova-Corona castellanolleonesa-Anglaterra-Sacre Imperi
El bloc “genovès” havia estat històricament liderat pels Orsini romans. I en el conclave de 1492, a més Giovanni Battista Orsini, de 42 anys, cardenal de la basílica romana de Santa Maria Nuova i cap del bàndol “genovés”; aquell bloc estaria integrat pels cardenals genovesos Giuliano, Gerónimo i Doménico della Rovere (cosins), Fregosi i Cybo; i pel milanès Sforza-Visconti. En total, sumaven 7 vots. I segons la investigació historiogràfica, comptaven amb els vots dels cardenals toscans Sansonni, Médici i Piccolomini (aquest darrer no seguiria la tradicional adscripció familiar al bàndol Colonna). Amb els cardenals toscans, el bloc “genovès” podia arribar a comptabilitzar 10 vots d’un total de 23 cardenals electors.
Els blocs: els cardenals del partit Venècia-Corona catalanoaragonesa-França
El bloc “venecià” havia estat històricament liderat pels Colonna romans. I en el conclave de 1492, a més de Giovanni Colonna, de 36 anys, cardenal de la basílica romana de Santa Maria in Aquiro i cap del bàndol “venecià”; aquell bloc estaria integrat pels cardenals venecians Zeno, Michiel i Gherardi; pels romanyols Conti, Schiaffinatti, Pallavicino i Savelli; pel napolità Sanseverino i pel valencià Borja. En total 10 vots, també, sobre un total de 23 cardenals. Restaven els cardenals Jorge da Costa, Oliviero Caraffa i Ardicinus de la Porta; que haurien postulat la seva candidatura personal, i més que adscrits un dels dos blocs, negociaven la captació dels vots que els havien de conduir al setial de Sant Pere.
Els cardenals “perduts”
La historiografia no considera que aquestes absències fossin un tema menor i hi posa el focus. Parlen del valencià Lluís del Milà i Borja, de Xàtiva, cosí-germà de Roderic, bisbe de Lleida (on s’havia format el pontífex oncle d’ambdós) i cardenal de la basílica romana dels Quatre Sants Coronats (la que havia ocupat l’oncle d’ambdós abans de ser papa). I parlen dels poderosos cardenals francesos Espinay —arquebisbe de Lió i de Bordeus— i d’Aubusson —gran mestre de l’Orde de l’Hospital—; que, amb Milà, haurien desequilibrat la balança a favor del bloc “venecià”. Poc hauria pogut fer el darrer absent, el cardenal castellà González de Mendoza, representant de l’aristocràcia castellanolleonesa contrària a l’operació matrimonial dels Reis Catòlics.
Els candidats
El portuguès Costa, inicialment el gran favorit, va anar perdent opcions a mesura que avançaven les negociacions. I no per la seva avançada edat (86), sinó per l’oposició de la cancelleria Trastàmara hispànica. Costa tenia una relació molt estreta amb els descendents portuguesos de Jaume d’Urgell (recordem que Elisabet, la filla del gran rival de Ferran de Trastàmara al Compromís de Casp, va ser casada amb Pere d’Avis, un infant de la casa reial portuguesa). I el mateix va passar amb el napolità Caraffa i amb el savoià Porta, excessivament escorats cap als seus respectius blocs en conflicte. Tant l’un com l’altre tenien un currículum impressionant (sobretot el savoià), però estaven excessivament compromesos amb els seus partits.
L’hora de Roderic de Borja
Roderic passaria a ostentar la condició de candidat de Ferran el Catòlic. I aquest seria l’argument que esgrimiria en aquell conclave. Amb la seva elecció, la monarquia hispànica —el nou gegant mundial— passava a ser la gran protectora de l’Església; un paper que, des de Carlemany (segle IX), havia representat el regne de França pràcticament en règim d’exclusivitat. I el partit “genovès” ho va acceptar i ho va votar, perquè ho va veure com la gran oportunitat de trencar la relació entre dos dels tres elements de l’eix “venecià”: la Corona catalanoaragonesa i França. L’elecció del segon papa Borja seria el gran triomf de l’aliança Roderic de Borja-Ferran el Catòlic, dues de les grans figures polítiques de la seva època.
