Molins (Alvèrnia-Occitània-França), 21 d’agost de 1670. Fa 353 anys. Regnat de Lluís XIV, tercer Borbó al tron de París. Naixia James Fitz-James Stuart, creat duc de Berwick, que, amb el decurs del temps, es convertiria en mariscal de França i cap de l’exèrcit borbònic francocastellà en la segona i tercera fase del conflicte successori hispànic (1705-1714/15). En el setge de Barcelona (1713-1714) es va distingir per la seva extraordinària crueltat: va ordenar el llançament de 40.000 bombes sobre la ciutat. Però Berwick, un element clau en el bàndol borbònic, ni tenia un origen francès (més enllà del seu circumstancial naixement en els dominis del rei Sol), ni tenia vincles familiars a la França borbònica. Llavors, la qüestió és: què hi feia un personatge sense cap relació amb França dirigint els exèrcits borbònics francocastellans?
Qui era el pare de Berwick?
I la resposta la tenim quan coneixem els progenitors i el context històric. Berwick, fill de pares anglesos, va néixer mentre Anglaterra es debatia en lluites intestines entre monàrquics i republicans (Revolució de Cromwell, 1641-1652) i entre catòlics i anglicans (Revolució Gloriosa, 1688). Berwick, era fill il·legítim de James Stuart, duc de York; germà del rei Carles II d’Anglaterra, i exiliat a França, en diverses ocasions, per la seva condició de cap del partit catòlic anglès. Quan va néixer Berwick (1670), James Stuart i les seves proles (la legítima i la il·legítima) havien estat acollides per Lluís XIV de França i “posats en conserva” en un castell a les proximitats de Versalles, mentre la cancelleria del rei Sol i els esdeveniments maduraven una futura operació de cop d’estat a Londres.
Què més era i què seria el pare de Berwick?
El destí de James Stuart donaria un tomb radical després de la mort sense descendència del seu germà Carles II. La noblesa terratinent (el partit catòlic) es va emparar en el Tractat Secret de Dover (1670), signat entre el difunt Carles II i Lluís XIV de França (i que tenia el propòsit de restaurar els catòlics en el poder anglès). I amb l’inestimable ajut de Versalles el van asseure al tron. Però aquella experiència només duraria tres anys (1685-1688). Les classes mercantils urbanes (el partit anglicà) van reaccionar a l’asfixiant tutela francesa imposada amb l’entronització de Jaume, i el van deposar en un episodi conegut com la Revolució Gloriosa. Va ser substituït per dos reconeguts anticatòlics i antifrancesos (que, en aquell context equivalia a dir antiborbònics): la seva primogènita legítima Maria Stuart i el seu gendre Guillem d’Orange.
Qui era la mare de Berwick?
Després del seu destronament, l’Stuart catòlic consumia el segon exili, de nou, a França (a Saint-Germain-en-Laye, a pocs quilòmetres de Versalles), alimentant l’esperit i l’estómac d’una petita cort de dissidents que serien l’origen remot del partit jacobita (de Jacobus o de Jaume), una enigmàtica i heterogènia aliança de grans latifundistes anglesos (que pretenien involucionar el país a l’època feudal de l’any 1000), i de clans de les Highlands (que ambicionaven imposar el kit escocès a Westminster). Jaume va estar casat amb Anne Hyde (la filla d’un conseller reial del seu germà Carles), i amb Maria de Mòdena (acusada, repetidament, de ser una agent del pontificat). Però la parella amb la qual va cohabitar més temps va ser Arabella Churchill, neboda del capità corsari Francis Drake, germana del duc de Malborough i mare de Berwick.
Qui més era la mare de Berwick?
Quan l’exili rovella la figura de Jaume, reapareix en la distància Arabella Churchill, que hauria pogut ser la taula de salvació dels fills del jacobita. Arabella ja havia abandonat l’Stuart i era, de nou, a Londres, cultivant les seves antigues amistats. La Churchill tenia un llustrós pedigrí que, malgrat el fracàs polític de l’Stuart, li continuava obrint totes les portes: era neboda del mític corsari Francis Drake, heroi en la guerra anglohispànica (1585-1604), i era germana i cunyada de John i Sarah Churchill, ducs de Marlborough, el matrimoni més poderós del país després dels reis. Però aquesta taula de salvació va naufragar després que agents de Jaume intentessin assassinar el rei Guillem III (1697). Jaume va fracassar en la seva darrera temptativa de recuperar el tron i Berwick —en la seva condició de fill del regicida— va quedar en una posició molt incòmoda.
Els obstacles
El fracassat assassinat de Guillem III d’Anglaterra va convèncer Lluís XIV que s’havien de revisar els protocols dels serveis secrets, i que havia arribat el moment d’aturar-se, momentàniament, i prendre aire. A Rijswijk (Països Baixos) es va posar fi al conflicte dels Nou Anys (1688-1697), que evidenciava certa impotència de Lluís XIV en la seva desbocada cursa per a confirmar el lideratge mundial de França. No havia mesurat bé l’esforç i el país estava exhaust. El Borbó de Versalles, necessitat d’oxigen, va desocupar diversos territoris guanyats durant la guerra (Valònia, Catalunya, Lorena). Però el més rellevant seria que es va comprometre a retirar tot el suport a James Stuart en el seu objectiu de retornar al tron de Londres. Després del fracassat regicidi i de la Pau de Rijswijk, l’Stuart catòlic i els personatges que l’orbitaven havien quedat sense futur.
Berwick, un gran traïdor
Però Berwick era un individu terriblement ambiciós, una màquina de grimpar que es volia llaurar una carrera militar al nivell dels grans mariscals dels exèrcits europeus. A Anglaterra, pel que ja s’ha explicat, les portes se li havien tancat. I la seva megalomania incontrolada el va portar a Versalles. El seu pare, sense influències a la cort de Lluís XIV, austerament reclòs i vivint de la caritat del rei Sol, ja només era una trista ombra del passat. Traït, abandonat i oblidat per tothom, es marcia entre la solitud i les pregàries. Tot i això, Berwick no ho va dubtar ni un moment: es va oferir i es va posar al servei de Lluís XIV de França, l’enemic del seu país i de la seva reina (la seva germanastra Maria II), i el causant de la ruïna política del seu pare, James Stuart. En l’escala de valors polítics i socials de l’època, Berwick és un gran traïdor.
Berwick, un gran militar?
A principis de juliol de 1714, un any després de l’inici del setge borbònic sobre Barcelona, la resistència dels barcelonins i barcelonines meravellava Europa. Pópuli, el primer comandant borbònic de l’operatiu, acumulava sonats fracassos i vergonyosos ridículs, i Lluís XIV —i no Felip V— va ordenar un relleu i va imposar Berwick en la direcció del setge. El fill de l’Stuart destronat acabaria guanyant aquella batalla, però prescindint de totes les convencions de guerra i convertint Barcelona en una carnisseria: 20.000 morts. Passats vint anys (1734), el destí s’abillaria amb les millors gales de la justícia poètica: una bala de canó el rebentaria i escamparia les seves vísceres al peu de la muralla de Philipsburg, a la riba del Rin. I, com diríem col·loquialment en català, l’haurien de recollir amb la cullereta del cafè.
