Turtuixa, estiu del 809. Fa 1.213 anys. L’exèrcit carolingi de Lluís el Pietós (primogènit de Carlemany i futur emperador) alçava el setge que havien mantingut durant sis setmanes i abandonava la possibilitat de conquerir la plaça més estratègica de la Frontera Superior d’al-Àndalus. Tortosa no seria incorporada al món cristià i europeu fins al 1148 per l’exèrcit de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona; quan Carlemany i Lluís el Pietós ja feia tres segles que dormien el son dels justos. La Marca Hispànica, el projecte carolingi que havia d’eixamplar l’Europa cristiana des de les valls pirinenques fins als arenys de l’Ebre, va ser un fracàs, i aquella plataforma expansiva tan sols va créixer per l’extrem oriental: la Marca de Gòtia. Per culpa de qui? De la cancelleria carolíngia? O de les elits catalanes i aragoneses?
Què era, en realitat, la Marca Hispànica?
La Marca Hispànica era un projecte polític i militar creat per la cancelleria carolíngia d’Aquisgrà, a finals del segle VIII i la seva arquitectura era obra, en bona part, de la reina Berta del Peu Gran, mare de Carlemany. Aquest projecte consistia a conquerir la franja de territori peninsular entre els Pirineus i l’Ebre; que, en aquell moment, estava, en gran manera, sota dominació de l’emirat d’al-Àndalus. Però els primers revessos que va patir el projecte no van venir de mans dels àrabs (els recelosos governadors andalusins de Tudela, Saragossa, Osca, Lleida i Tortosa); sinó, paradoxalment, dels petits dominis cristians independents del Pirineu central i occidental (navarresos i aragonesos). La Marca Hispànica no va passar mai de la categoria de projecte, i no va ser mai una realitat perquè el territori sobre el qual s’havia d’articular era un autèntic vesper.
Carlemany i el comtat d’Aragó
Segons el professor Philippe Sénac; que ha impartit a les universitats de Perpinyà, de Tolosa, i de la Sorbona de París; i que és un dels grans investigadors d’aquest període històric; les fonts documentals franques i aragoneses; revelen que la primera articulació política del Pirineu central —després del daltabaix provocat per la invasió àrab—; va ser a càrrec d’un magnat indígena anomenat Oriol; que, cap al 800 o 801 havia estat nomenat comte d’Aragó pel poder carolingi. Això va passar, més o menys, el mateix any que Berà era instituït primer comte carolingi de Barcelona (801). Però entre quinze i vint-i-cinc anys més tard que els primers comtes carolingis de Rosselló, d’Empúries, de Girona, de Cerdanya i d’Urgell (775-785). Les mateixes fonts revelen que la fidelitat aragonesa al projecte carolingi ni tan sols va transcendir el mandat d’Oriol.
El Dolent
La mort del comte Oriol (809) va posar en relleu l’existència de dos partits enfrontats al comtat carolingi d’Aragó: els profrancs i els antifrancs; o, en una terminologia contemporània, els unionistes i els independentistes. En aquell context de tensió i d’incertesa, els profrancs van aconseguir que Aquisgrà renovés el càrrec —i el domini sobre el territori—, en la figura d’Asnar Galí, un altre magnat indígena partidari del difunt Oriol. Però Asnar va governar sempre en precari i amb una forta oposició independentista. L’any 820, va ser expulsat del poder pel seu propi gendre, García Galíndez —anomenat “el Dolent”—. El gendre del comte va aprofitar l’enrenou per a matar tres pardals d’un tret: va usurpar el sogre; va assassinar el cunyat (Céntul, el primogènit d’Asnar); i va repudiar l’esposa (Matrona, la filla d’Asnar).
El Dolent, els Arista i els Banu Qasi
La maniobra del “Dolent” (i del majoritari partit independentista entre les oligarquies del Viello Aragón) tindria una enorme transcendència. El petit comtat d’Aragó (que tan sols ocupava la comarca de la Jacetània), esdevindria un domini independent de facto a partir del 820; molt abans que el 985 els comtats catalans trenquessin la seva vinculació política i militar amb el regne carolingi. El “Dolent” i els comtes que el van succeir durant un segle (fins al 922) van governar totalment al marge de les dinàmiques carolíngies i europees que dominaven els territoris a l’est del Cinca i al nord dels Pirineus. Durant aquest segle d’independència (820-922), el poder aragonès sempre es va mirar cap al regne cristià de Pamplona (governat pels cabdills bascos Arista) i cap al regne musulmà de Saragossa (governat pels oligarques visigots islamitzats Banu Qasi).
Com es construeix Aragó?
Després del 922, el destí del petit comtat d’Aragó, és dissolt, definitivament en el món navarrès. I aquest detall és molt important, perquè confirma que després del comte primigeni Oriol (809), Aragó mai més va formar part del món carolingi. Que és el mateix que dir que cap al 809 (desaparició d’Oriol i operació fallida de Tortosa); les oligarquies aragoneses, en gran manera, ja s’havien desentès del projecte carolingi de la Marca Hispànica. Tot el que va passar a continuació (la independència de facto, 820; la progressiva aproximació als poders bascos de Pamplona i àrab de Saragossa, 820-922; i la definitiva integració en el regne navarrès, 922) ho corrobora. Aragó es va construir com una singularitat autòctona; totalment refractària als projectes, polítiques i cultures que irradiava l’estat carolingi.
Com es construeixen els comtats catalans?
El professor Josep Maria Salrach, de la Universitat de Barcelona, i que és un dels grans investigadors del procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-IX); explica que entre les oligarquies catalanes de principis de la centúria del 800, hi havia un corrent partidari de cercar una pau duradora amb els àrabs arrepapats al baix Segre i a l’Ebre. Aquest corrent estaria format, bàsicament, per les oligarquies procedents de l’exili (descendents dels indígenes de la Tarraconense refugiats al regne dels francs durant la invasió àrab, 714-723; que havien fet el camí del retorn acompanyant els exèrcits carolingis). Però aquest corrent, que prioritzava la pau amb l’objectiu de restaurar l’aparell econòmic perdut amb l’exili; va col·lidir amb els funcionaris francs, àvids d’aventures militars i de botí, i partidaris de la guerra permanent.
El partit carolingi català
La dissidència catalana al règim carolingi no va tenir el mateix recorregut que l’aragonesa. Entre les oligarquies indígenes catalanes hi havia, també, un fort corrent de lleialtat al règim carolingi; que, segons el professor Sénac, venia d’una època no massa llunyana (segona meitat del segle VIII), quan els reis Pipí i Carlemany havien protegit els exiliats precatalans refugiats en territori franc de la cobdícia depredadora d’alguns magnats locals. La nissaga indígena Bel·lònida, fills de l’exili i del retorn, serien el millor exemple d’aquest corrent ideològic: obtindrien el monopoli del govern dels comtats carolingis catalans a partir de Guifré el Pilós (870-897); i veurien reconegut el seu protagonisme amb un enllaç matrimonial (amb Guinidilda, rebesneta de Carlemany) que els convertiria en una branca menor de la família imperial.
Catalunya carolíngia
El triomf dels “pacifistes” hauria desballestat, definitivament, el projecte “Marca Hispànica”; però el cessament fulminant de Berà (coincident amb la usurpació del “Dolent” a Jaca, 820), ho va impedir. A partir del 820, amb el govern del “bel·licista” Rampó —que va rellevar Berà al setial de Barcelona—; però especialment després de la derrota “pacifista” en la Revolta d’Aissó (826-827) i de la culminació de la carrera política dels Bel·lònides (Guifré el Pilós, 870); la situació als comtats catalans seria radicalment oposada a la d’Aragó. Els comtes catalans dels segles IX i X van mantenir i alimentar el vincle polític amb la cancelleria carolíngia i amb els corrents culturals que es projectaven des d’Aquisgrà i des de París. I això explicaria, també, la construcció d’una cultura política pròpia que ha transcendit a través dels segles.
El fracàs de la Marca Hispànica
Mai sabrem quin hauria estat el paper d’un Estat medieval —sorgit de trencament de la perifèria carolíngia—, que hauria abastat el territori entre la Mediterrània i l’Atlàntic i entre els Pirineus i l’Ebre (o pot ser fins a la Garona, al nord; i fins a la Serralada Ibèrica, al sud). I quin hauria estat el seu protagonisme durant els segles dels grans viatges atlàntics (XV i XVI). Un Estat sobre el solar històric de les antigues nacions nord-ibèriques i protobasques, emparentades per segles de veïnatge i de contacte; que hauria contrapesat el nucli mesetari castellanolleonès i el nucli continental francès. Un domini que els carolingis pretenien com un coixí de seguretat; però que els mapes de tots els temps dibuixen com una estratègica unitat física i una remota i misteriosa unitat cultural; que, inexplicablement, no va transcendir a la categoria política.