Vielha. Església de Sant Miquèu, 25 de juliol de 1313. Fa 711 anys. Els cònsols aranesos (els representants de les comunitats locals d’Aran) es reunien en aquest temple parroquial i elegien una diputació (una representació) que es reuniria amb el rei Jaume II, li presentaria la Querimònia i li prestaria jurament. El país d’Aran, que un segle i mig abans s’havia incorporat a l’edifici polític catalano-aragonès (1150) com a part integrant del comtat de Ribagorça, havia estat, posteriorment, ocupat per la corona francesa (1238-1298) i retingut per la corona de Mallorca-Rosselló (1298-1313). Amb la signatura del Tractat de Poissy (26 d’abril de 1313), Aran retornava a la sobirania dels Bel·lònides de Barcelona, i la societat aranesa entenia que era el moment propici per pactar la promulgació de la Querimònia. Però què era, exactament, la Querimònia aranesa?
L’arrel protobasca d’Aran
La Querimònia era un recull d’usos i costums que s’aplicaven de forma consuetudinària (amb caràcter general i amb consciència d’obligatorietat) des de temps immemorials. La professora Maria Àngels Sanllehy, de la Universitat de Barcelona, una de les investigadores que més ha estudiat aquest text, situa l’inici de la seva compilació (la unificació de la tradició, fins i tot l'oral, i la seva plasmació sobre un document) en el decurs de la centúria del 1200 (un segle abans que el rei Jaume II l’aprovés), coincidint amb la promulgació d’altres usos i costums locals (Barcelona, Lleida o Tortosa, per exemple). Però destaca que els usos que es recullen a la Querimònia, per la seva naturalesa, es remunten a les societats que ja poblaven el territori abans de la irrupció romana del territori (els protobascos del primer mil·lenni abans de Crist).
L'originalitat aranesa
En què es fonamenta l’afirmació de la professora Sanllehy? Doncs en una sèrie de diferències. Els Usatges barcelonins o els Costums lleidatans o tortosins són atorgats (són de nova constitució, en un paisatge social dominat per la recuperació del fenomen urbà) i estan plenament inspirats en els drets gòtic i romà. I, en conseqüència, tenen una naturalesa que prioritza el dret individual a l’interès del col·lectiu. En canvi, la Querimònia aranesa és confirmada; és el recull d’usos i costums propis i ancestrals que es remunten a una època antiquíssima, de la qual no es té cap referent documental, però que s’han conservat i transmès gràcies a uns paisatges socialment estàtics i geogràficament aïllats. I, en conseqüència, té una naturalesa que, al revés de les lleis d’inspiració romana, prioritza els interessos col·lectius al dret individual.
La propietat i la Querimònia
En els capítols referits a la propietat, la Querimònia aranesa consagrava un doble model, format per la petita propietat privada (que, a diferència del món feudal català o francès, estava plenament garantida) i la propietat comunal, d’innegable origen neolític (que, també a diferència del món feudal català o francès, quedava blindada). Els cònsols estaven autoritzats a destruir les construccions edificades o els conreus plantats en terrenys comunals. A més, la Querimònia protegia els lots patrimonials familiars. Més enllà de l’existència de l’hereu, instituït per impedir la fragmentació del patrimoni familiar (també a Catalunya), la Querimònia havia compilat la figura de la Torneria (dret de retracte dels parents sobre les cases o finques venudes que tenien origen en la mateixa línia familiar), per impedir que els béns d’un llinatge es disgreguessin.
L’explotació de recursos i la Querimònia
En la qüestió de l’explotació dels recursos naturals és on es manifestava, amb més força, la ideologia comunitària de tradició neolítica que conservava la societat aranesa medieval. Els capítols referits a l’ús de les aigües, dels boscos i de les pastures —la tríada representativa de la propietat comunal— consagraven el lliure ús de les aigües per pescar, per regar i per construir molins, la lliure activitat de la caça i de l’aprofitament de la fusta dels boscos, i el lliure pasturatge als prats comunals. Aquests usos eren extensius a tots els caps de casa del país, la figura representativa de cada una de les unitats familiars i de producció d’aquella societat. Els cònsols, en nom del comú (el govern de la comunitat local), cobraven un import als forasters que volien fer ús d’aquests béns comunals, que s’ingressava a la caixa comunal.
El servei militar i la Querimònia
En aquest paquet de capítols la Querimònia s’inspirava en el dret català, però les servituds no eren tan oneroses. En el servei militar obligatori (anomenat host i cavalcada), tant els aranesos com els catalans estaven subjectes a aquesta servitud a través del capítol anomenat Princep Namque. Amb tot, si bé els catalans no estaven obligats a seguir el rei fora de les fronteres de Catalunya, els aranesos no podien ser forçats a sortir a combatre fora del país d’Aran, llevat que l’enemic del rei catalano-aragonès fos un baró territorial de la Gascunya (de la vall mitjana o baixa de la Garona) o el mateix rei de França. I mentre la manutenció de la lleva catalana sempre era motiu de debat entre els poders, la manutenció de la lleva aranesa era, a partir del segon dia, a càrrec de la corona. La Querimònia no admetia debats al respecte.
La justícia i la Querimònia
En l’apartat de la justícia era on es posava més de manifest el grau d’autonomia política d’Aran. La justícia reial era pràcticament inexistent. Els cònsols aranesos feien les funcions dels batlles reials catalans (posar pau en els conflictes entre veïns). Els veïns, a diferència del Principat, tenien reconegut el dret de conciliació en qualsevol tipus de conflicte (establir pau i concòrdia sense la participació del cònsol i, encara menys, d’un jutge). I el Conselh Generau, la institució de govern del país, tenia reconeguda la facultat de negociar acords de pau amb els barons feudals dels territoris veïns (tant catalans com occitano-francesos). Aquesta figura, anomenada Patzeria, va ser utilitzada, principalment, en temps de guerra entre els trons de Barcelona i de París, amb l’objectiu de garantir el pas dels ramats d’una banda a l’altra de la muga.
La Querimònia més enllà de la Nova Planta
La Querimònia va ser confirmada per tots els reis del tron de Barcelona (1313-1516) i per tots els monarques hispànics (1518-1700). I, després del conflicte successori espanyol (1701-1715), tot i que la societat aranesa havia estat austriacista (destaca el cas de la família de Portolà, l’explorador de Califòrnia), la Querimònia sobreviuria a la Nova Planta (1717), i durant el segle XVIII les províncies forals basco-navarreses i Aran serien els únics territoris d’aquella Espanya borbònica i centralista que conservarien cert grau d’autonomia política. Tot i això, durant el segle XIX (amb governs absolutistes o liberals) els Borbons de torn (Ferran VII, 1827, i Isabel II, 1845) s’esmerçarien a destruir un dels sistemes constitucionals més antics i més complexos d’Europa. En nom d’una Espanya borbònica eternament invertebrada i atàvicament disfuncional.
