Buenos Aires, 3 de desembre de 1918. Fa 107 anys. Instal·lacions de Talleres Metalúrgicos Vasena. Els treballadors de la fàbrica es declaraven en vaga. Vasena, amb 2.500 treballadors, era una de les grans fàbriques de la ciutat i del país, i aquella vaga seria el tret de sortida d’una crisi que esclataria quatre setmanes després i que seria anomenada “Setmana Tràgica argentina”. Durant aquells set tràgics dies (7 al 14 de gener de 1919); els barris obrers de Buenos Aires van ser un camp de batalla que enfrontaria treballadors vaguistes contra policia, exèrcit i paramilitars i que se saldaria amb 1.356 morts. I, també, els paramilitars que participarien en la massacre d’obrers vaguistes, cridarien a l’extermini de jueus i catalans. ¿Per què la ultradreta argentina va promoure un pogrom de jueus i catalans?
Per què esclata aquella crisi?
L’Argentina de 1919 ja és un dels països més industrialitzats del món. I la colònia catalana de Buenos Aires, que remuntava la seva existència a 1750, hi havia contribuït decisivament. Per exemple, la primera línia de ferrocarril del país (Buenos Aires – San José de Flores, 1857), s’havia desplegat amb el capital de les poderoses famílies d’origen català Llavallol i Miró. Però el 1919, superada la I Guerra Mundial (1914-1918), l’economia argentina —com la catalana— havia entrat en recessió i l’equilibri preus-salaris s’havia trencat per enèsima vegada. A Barcelona, durant els mesos de febrer i març de 1919, s’havia produït la Vaga de la Canadenca que havia culminat amb un triomf de la principal reivindicació obrera: la jornada de les vuit hores. I, pocs mesos després, a Buenos Aires havia esclatat una revolta obrera amb el mateix objectiu.
Per què la van anomenar “Setmana Tràgica argentina”
Anteriorment a l’esclat de la crisi, el president Yrigoyen (de la Unión Cívica Radical); havia intervingut, personalment i en diverses ocasions, en les negociacions entre treballadors i patronal. I les seves decisions, generalment favorables a les reivindicacions obreres, conduïen l’economia cap a un escenari cada cop més proteccionista. Yrigoyen i el seu govern es convertirien en l’enemic a batre dels empresaris urbans —com Vasena— i dels productors agroramaders rurals, que fonamentaven la seva activitat en l’exportació. Anomenat, despectivament, “el Peludo” (tant pels empresaris com pels treballadors), el seu mandat escenificaria una divisió social irreconciliable que es dirimiria als carrers, en una explosió de violència —una autèntica “setmana tràgica”— totalment inèdita en la història del país.
Els dirigents obrers
Però la veritable raó de per què aquella crisi va ser anomenada com la que s’havia produït a Barcelona una dècada abans (1909), la trobem en la composició del lideratge obrer. Després de la Setmana Tràgica catalana, molts dirigents obrers catalans que van escapar de la terrible repressió del règim monàrquic espanyol (17 penes de mort i 1.950 condemnes de reclusió), es van exiliar a Buenos Aires. Una part del moviment anarquista català que havia participat en la Setmana Tràgica catalana (1909) —d’aquella CNT catalanista de Ferrer i Guàrdia o del “Noi del Sucre”, abans de ser intoxicada i asfixiada per la FAI anticatalanista de Durruti o Abad de Santillán— va buscar refugi a Buenos Aires, on ja hi havia certa estructura llibertària creada per dirigents obrers d’origen italià i rus (aquests darrers de confessió jueva).
Assassinar jueus i catalans
Quan es produeix l’esclat de la crisi —la vaga de la fàbrica Vasena (1918)—, els líders obrers de la capital argentina són, principalment, dirigents anarquistes jueus —emigrats, des de Rússia a finals del segle XIX—. I, en menor mesura, dirigents anarquistes italians i catalans exiliats des de la Setmana Tràgica catalana (1909). No debades, més endavant, el primer “desaparegut” polític oficial de la història argentina, seria el dirigent anarquista català Joaquim Penina i Sucarrats (Gironella, Berguedà, 1901); assassinat i perdut durant el govern dictatorial del general Uriburu (1930). És a l’esclat de la Setmana Tràgica argentina que l’almirall O’Connor, dirigent de l’organització ultradretana Liga Patriótica Argentina crida a assassinar jueus i catalans. Però, en canvi, no diu res dels dirigents anarquistes d’origen italià.
Per què la Liga Patriótica Argentina crida a assassinar jueus i catalans?
La Liga Patriótica Argentina era una organització protofeixista creada l’inici de la crisi (1918). Estava formada per elements de classe privilegiada que s’havien imposat un doble objectiu: neutralitzar l’anarquisme i el comunisme amb l’ús de la violència i reeducar la classe treballadora cap a un cristianisme obrer. Però el més revelador era els forts vincles que la unien amb una organització idèntica anomenada Liga Patriótica Española, fundada per la ultradreta espanyolista de Barcelona (empresaris, militars i policies espanyols; repatriats de les colònies perdudes) i pels seus pistolers locals, dedicats a perseguir i a assassinar persones d’ideologia obrerista i catalanista. La Liga Patriótica Española rescataria de l’oblit la idea inquisitorial que assenyalava els catalans com una derivació del semitisme: “¡Fenicios!”.
Què va dir O’Connor dels catalans?
Durant la Setmana Tràgica argentina, i enmig d’aquell escenari de violència desbocada, l’almirall Eduardo O’Connor i Cabrera-Videla, dirigent de la Liga Patriótica Argentina: “Si los rusos (els jueus) y los catalanes no se atreven a venir al centro, los atacaremos en sus propios barrios”. Durant aquella crisi, la Liga Patriótica Argentina, va funcionar com un cos de xoc contra els treballadors i, especialment, contra els seus dirigents; els líders anarquistes jueus (“los rusos”) i catalans. Segons l’ambaixada dels Estats Units a Buenos Aires, la Setmana Tràgica argentina es va saldar amb 1.356 morts. I segons la historiadora israeliana Mara Ester List Avner, a l’Arsenal de l’Armada, els militars hi van acumular 193 cadàvers identificats: 179 jueus russos i 14 “jueus” catalans. Cap italià.
Com va afectar aquella persecució a la resta de la colònia catalana?
La immensa majoria de la societat argentina no se sentiria interpel·lada pel discurs de la ultradreta local. La llengua i la cultura catalanes eren fenòmens que formaven part del paisatge socioeconòmic argentí des del 1750 i que havia donat personalitats tan importants com Matheu i Larreu (herois de la independència); Llavallol i Miró (empresaris que transportarien el país a la modernitat) o Roca i Alsina (polítics fonamentals en la consolidació del país). El 1925, els catalans de l’Argentina serien una de les principals contribucions al finançament de la revolució independentista catalana (1926). I el 1928, la visita de Francesc Macià, llavors líder del partit independentista Estat Català, seria un esdeveniment de gran impacte en la vida social i política de la capital argentina.