Barcelona, dia de Santa Llúcia del 1788. Fa 237 anys. Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà i autor de Calaix de sastre, el dietari més ric de la vida quotidiana de la Barcelona a cavall dels segles XVIII i XIX, deixava escrit que, com cada any, s’havia obert al públic el "memorable i antic pessebre" del convent —posteriorment desaparegut el 1835— de Santa Madrona, a la rambla dels Caputxins. Aquell document no és el testimoni més antic de l’existència d’aquest element nadalenc a Catalunya. Però sí que és una referència important: el baró de Maldà, en la seva anotació, reveladorament l’anomena "antic". Llavors, des de quan posem el pessebre de Nadal? I, sobretot, des de quan aquest element transcendeix l’esfera pública i penetra a les llars?
Quin és l’origen remot del pessebre?
El primer pessebre de la història va ser una escenificació vivent del naixement de Jesús. Va ser l’any 1223, fa més de vuit segles, a Greccio, una petita vila a cent quilòmetres al nord de Roma (llavors territori del Patrimonium de Sant Pere o Estats Pontificis). I el seu promotor va ser el monjo Giovanni di Pietro Bernardone, més conegut com a Francesc d’Assís. Posteriorment, aquesta manifestació nadalenca s’expandiria, sempre a través dels franciscans, i es tenen notícies que a principis del segle XVI i al convent franciscà dels Cordeliers de París —posteriorment desaparegut el 1795—, es creaven vistosos pessebres nadalencs que tenien una gran acceptació popular. Però amb una diferència substancial: es pretenia crear i exposar una escenificació permanent i les figures passen de vivents a inanimades.
El pas intermedi fins a arribar a Catalunya
La transformació de les figures (d'humanes a inanimades) és un salt importantíssim en la història del pessebre, perquè impulsa l’aparició d’una producció artística que contribuiria a l'expansió definitiva d’aquesta manifestació nadalenca. Durant els segles XVI i XVII, sorgirien obradors a la Provença, Nàpols i Sicília que elaborarien figures de talla humana —fabricades amb guix o amb fusta— i que subministrarien als convents franciscans de l’orbe catòlic. Coincidint amb aquesta primera expansió, ja tenim el primer testimoni de la presència d’un pessebre a Catalunya: dos segles abans de la notícia de Maldà, les fonts documentals descriuen l’exposició periòdica, cada Nadal, d’un pessebre a la catedral de Barcelona, amb figures que combinaven el guix i l’orfebreria (segle XVI).
Del pessebre públic al domèstic
Quan Maldà descriu el pessebre dels caputxins de la Rambla (1788), també deixa constància d’un fet que apunta un segon salt: el que projecta el pessebre cap a l’àmbit domèstic. El baró revela que, a finals del segle XVIII, els palaus urbans de les famílies oligàrquiques barcelonines, seguint la moda de les cases nobiliàries de les ostentoses i barroques nobleses de Nàpols i Palerm, ja creaven pessebres, que exposaven, exclusivament, per als seus cercles socials. El baró de Maldà descriu, per exemple, el pessebre privat del palau dels Dalmases, al carrer de Montcada. I les causes que ho explicarien –malgrat que el baró no les esmenta— podrien ser diverses, com la llarga relació històrica entre Nàpols, Palerm i Barcelona, o l’arrelada tradició franciscana a ambdues bandes de la Mediterrània occidental.
Dels palaus de les oligarquies a les cases populars
Maldà ja no va ser a temps de veure i documentar el tercer i definitiu salt del pessebre. El baró va morir el 1819 i, poc després —durant les dècades centrals del segle XIX—, es produiria un fenomen que expandiria el pessebre al conjunt de cases de la societat de l’època: apareixen les figuretes de guix, de talla petita i que es venien a les parades d’artesans dels mercats de Nadal del país (el de Santa Llúcia, de Barcelona, n'és un dels primers). No se sap si aquestes figuretes apareixen per a satisfer una demanda o si la seva aparició impulsa el fenomen. Però el que sí que se sap és que aquesta innovació permetria replicar a escala els "memorables" pessebres dels caputxins de la Rambla o els de les cases de l’oligarquia urbana, i reproduir —fins i tot amb tota la riquesa de composició— el model a moltíssimes cases humils de la ciutat i del país.
El caganer
La figura del caganer és la més singular del pessebre català. S’ha debatut molt en relació amb el seu origen. Se l’ha relacionada amb una pretesa tradició escatològica dels catalans (no oblidem que els catalans som els creadors del prefix "em cago en..." que anticipa la blasfèmia, i que els castellans incorporarien al seu llenguatge). Però, actualment, la majoria dels antropòlegs consideren que, en realitat, és un testimoni de la religió ancestral de les societats antigues del nostre territori, que transcendeix l’evangelització i es "cola" a l’escenografia cristiana que representa el naixement de Jesús. Segons la investigació antropològica moderna, el caganer, amb la seva acció, adoba la terra per a un pròxim cicle natural, i simbolitza l’aliment que els homes i les dones ofereixen a la Mare Terra, la deessa de la vida i de la fertilitat.