Nova Orleans (capital de la colònia espanyola de la Louisiana), 19 d'agost del 1785. Fa 241 anys. Esteve Miró i Sabaté, coronel del Regiment de Louisiana, era confirmat com a governador de la colònia. Miró ja exercia interinament el càrrec des de feia tres anys i mig (20 de gener del 1782), quan havia rellevat Bernardo de Gálvez. I es mantindria en el càrrec fins passats quatre anys i mig (30 de desembre del 1790), quan va ser requerit pel comte d'Aranda, primer ministre del rei Carles IV, per a assessorar el govern en un projecte expansiu espanyol per la vall del Mississipi que, finalment, restaria inèdit als calaixos dels despatxos de Madrid.
Miró, un coronel de Reus per a governar la Louisiana
Durant aquella efímera dominació espanyola (1762-1800), Miró (Reus, 1744) seria el governador que més temps exerciria el càrrec (1782-1790). Però, en realitat, passaria a la història per haver promogut l'establiment de dues-centes famílies catalanes a Nova Orleans. Durant l'etapa Miró, i fins i tot més enllà, el català va ser una llengua viva a les botigues, a les tavernes, a les cases, als carrers, a les places i al port de Nova Orleans. Ara bé, els grans interrogants que envolten aquest fenomen són: per què el coronel Miró va importar i establir dues-centes famílies catalanes a Nova Orleans? Quin propòsit perseguia amb aquesta iniciativa?
Miró, el promotor de la colonització catalana
Miró no va ser tan sols el governador més popular de la història de la dominació hispànica de la colònia, sinó que també en seria el més emprenedor. Durant el seu mandat, Nova Orleans passaria de ser un poble adormit de 3.000 habitants a una ambiciosa ciutat de 10.000 residents. I en aquest punt és on entren en joc els veïns de Miró. Els catalans originaris de Reus —en aquell moment, la segona ciutat del país— van ser el col·lectiu majoritari d'aquella empresa catalana. L'historiador Miquel Llauradó estima que la massa de colons procedents de Reus i comarca estaria al voltant de les 500 persones (el 50% de la primera onada migratòria catalana, 1782-1790).
A què es dedicaven els catalans de Nova Orleans?
Els catalans de Nova Orleans seguien el mateix patró que la resta d'establiments catalans a les places colonials americanes (Buenos Aires, l'Havana, Mayagüez, etc.): la colonització comercial. Els catalans de Nova Orleans van "plantar botiga" (van crear un establiment comercial) i es van dedicar a l'adquisició de matèria primera (cotó i llana en brut) i la seva tramesa a les fàbriques tèxtils de Barcelona, Reus i Mataró. I a la recepció i venda al detall d'aquella matèria primera transformada en indianes. També els aiguardents que es destil·laven a Reus —els més prestigiosos del món— van ser protagonistes d'aquesta empresa.
Què va passar amb els catalans de Nova Orleans quan Espanya va perdre el control de la Louisiana?
L'any 1800, Espanya cedia la Louisiana a França. La raó que va esgrimir Madrid era que no tenia capacitat econòmica ni militar per a fer efectiu el domini sobre la totalitat del territori. Però només tres anys després (30 d'abril de 1803), la cancelleria de París es venia la Louisiana als Estats Units per 15 milions de dòlars. França volia "fer calaix" per a iniciar les guerres napoleòniques (1804-1814), i els Estats Units volien adquirir la balconada sobre el Far West. En tan sols tres anys, els catalans de Nova Orleans van passar de súbdits de la monarquia espanyola a ciutadans del règim consolar francès i, finalment, a ciutadans de la república dels Estats Units.
Amb aquests canvis, els catalans de Nova Orleans van abandonar la ciutat?
Els catalans que havien plantat botiga al vieux quartier de Nova Orleans o que havien impulsat una plantació de cotó al delta del Mississipi ja havien consolidat el negoci. Eren proveïdors fixes i esperats de les fàbriques catalanes, i botiguers exclusius d'indianes i aiguardents catalans a la plaça. El canvi d'administració (espanyola a francesa i a nord-americana) no va afectar els negocis catalans a Nova Orleans. I tant és així, que l'emigració catalana a la capital de Louisiana de nova administració nord-americana no tan sols no es va interrompre amb la fi de la dominació espanyola, sinó que, fins i tot, va guanyar quota de mercat a la plaça.
El cas de l'Old Absinthe House
El cas més il·lustratiu d'aquest degoteig català —posterior a la dominació espanyola— el tenim amb el negoci de Francesc Juncadella, de Mataró, i Pere Font, de Vilanova i la Geltrú, obert el 23 de març del 1806 —iniciada l'administració nord-americana— a la cantonada dels carrers Bourbon Street i Bienville Street. Inicialment, va ser una sabateria, fins que amb la mort dels socis (1820), els hereus —els germans Aleix, de Reus— la van convertir en una cafeteria. Mig segle més tard (1870), els successors dels Aleix i el bàrman barceloní Gaietà Ferrer li donarien una volta i la transformarien en l'Old Absinthe House, un dels bressols del jazz.