Per a designar el color del cafè utilitzem la paraula marró. Ve del francès, car en aquesta llengua marron significa 'castanya' (que per fora té aquest color). De fet, per als cabells d'aquest to en català diem precisament castany. Com que marró és una paraula arribada de fora, tradicionalment s'ha dit sense posar-hi gènere (masculí o femení). Per tant, es diu jersei marró (masculí) i jaqueta marró (femení) i així ho recull el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Tanmateix, ma filla, ja de ben menuda, sempre ha dit jaqueta marrona. Segurament, algun puriste considerarà que no pot ser jaqueta marrona: que cal seguir la normativa i, per tant, dir jaqueta marró.
Que la llengua evolucioni... o empresonar-la?
Els parlants fan que la llengua vagi agafant solucions cada vegada més eficients. Per tant, si tenim nen i nena, i també vermell i vermella, lògicament els parlants acaben dient marró i marrona. Davant d'una forma estranya al sistema (jaqueta vermella o marró) la llengua crea una forma lògica (jaqueta vermella o marrona).
Hi han més exemples com aquest. Segons l'Institut d'Estudis Catalans, cal escriure exclusivament un dentista (masculí) i una dentista (femení). Tanmateix, durant la segona meitat del segle XX els parlants de català occidental deien un dentiste (masculí), no pas un dentista. Cal tindre present que a Andorra, a la Catalunya occidental i al País Valencià es distingeix sempre una A d'una E àtones, a diferència de la Catalunya oriental i les Balears, on les A i les E àtones sonen de la mateixa manera. Així, a Lleida les paraules sogre (un home) i sogra (una dona) es pronuncien diferent, mentre que a Barcelona es pronuncien igual.
Si la manera de parlar català occidental distingeix en la pronúncia un dentiste (masculí) i una dentista (femení), això és la llengua. I, si és llengua, s'ha de poder escriure. Perquè si això és la llengua catalana, i funciona així de manera genuïna, el món acadèmic no pot anar en contra d'això. Però l'Institut d'Estudis Catalans manté que solament pot escriure's un dentista, malgrat que la manera de parlar català és una altra. Cal dir que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sí que reconeix la forma un dentiste. I ho fa perquè, ja als anys 90 del segle XX, molts valencians van decidir escriure un dentiste en llibres, revistes i jocs infantils.
La manera d'obrar de l'Institut d'Estudis Catalans, a més, és erràtica. En la seva gramàtica (2016) i en la seva proposta per a un estàndard oral (1990) indica que pot dir-se un dentiste... però que no pot escriure's! Si una cosa pot dir-se, per què no pot escriure's? La decisió acadèmica fins i tot ha comportat que molts parlants occidentals hagin passat a dir un dentista per pressió de l'escola i de l'escriptura... anant contra el geni de la llengua! És a dir, l'Institut d'Estudis Catalans ha pres decisions que van... contra la llengua!
Cal afegir-hi que innovacions com un dentiste allunyen el català del castellà (en castellà és exclusivament un dentista). Quan els acadèmics condemnen solucions genuïnes estan engabiant la llengua i, a més, generen entre els parlants la sensació que parlen malament. I els parlants, quan diuen marrona o un dentiste, no parlen pas malament: parlen català.