Diumenge passat, a Girona, vaig explicar què és tot això de Sant Jordi a una francesa: “és una diada, una festivitat, un dia d’orgull i de llibres i de roses i de… I també hi ha una llegenda que…”. I ella em va contestar: “ah, sí, sí… claaaaro!”. Però no ho va pas entendre. ¿Entendre què és Sant Jordi amb aquesta explicació improvisada tan escarida i tan poc representativa? No, no, així no es pot entendre res! En fi, vaig fer el que vaig poder.

Diumenge passat, a Girona, vaig explicar què és tot això de Sant Jordi a una francesa: “és una diada, una festivitat, un dia d’orgull i de llibres i de roses i de… I també hi ha una llegenda que…”

Fora conyes. És difícil descriure i explicar la diada de Sant Jordi. Perquè Sant Jordi no és la rosa ni és el llibre. Sant Jordi no és la llegenda ni una simple tradició. Sant Jordi és un sentiment. Bé, dit així queda molt profund i algú podria titllar-me d’exagerada, però és que això és així. Sant Jordi és per als Països Catalans el que és el Sant Joan per a Ciutadella, el chupinazo i el San Fermín per a Pamplona, les Falles per al País Valencià, és… és com el Carnaval per a Las Palmas i, així, anar fent. Per tant, ho reafirmo i ho torno a dir perquè tot plegat quedi clar i encara sigui més intens i més contundent: Sant Jordi és un sentiment.

És difícil descriure i explicar la diada de Sant Jordi. Perquè Sant Jordi no és la rosa ni és el llibre. Sant Jordi no és la llegenda ni una simple tradició. Sant Jordi és un sentiment

Bé, la cosa és que diumenge vam fer una parada a Girona amb La incorrecta i vam conèixer una noia basca (després que la seva parella li regalés una rosa mentre s’agenollava) i vam parlar amb aquest parell durant una bona estona. Resulta que fa un any la seva sogra li va regalar un pin de la ce trencada de La incorrecta per desitjar-li sort per a l’examen del C1. I resulta que la basca (que em perdoni, és que no sé com es diu) es va treure el C1 de català (i no va ser pas gràcies al pin) i resulta també que n’estava ben orgullosa. I no va pas aprovar el “puto C1” perquè era una obligació, sinó pel seu interès per la llengua i per la seva actitud cap a aquesta. I això té molt de mèrit! Però el que encara té més mèrit és amb la naturalitat amb què explicava com se l’havia preparat i el perquè se l’havia preparat. I mentre ens explicava tot això, jo pensava… Això mai no sortirà a les notícies! I per això ara en faig un article… Perquè tothom (o almenys qui em llegeixi) sàpiga que hi ha molta gent aprenent la nostra llengua i que no estaria gens malament que, de tant en tant, els mitjans també expliquessin aquestes bones notícies i, posats a demanar, també donessin més pes a les coses bones i positives que també li passen al català.

No va pas aprovar el “puto C1” perquè era una obligació, sinó pel seu interès per la llengua i per la seva actitud cap a aquesta

I per si algú ho vol posar en dubte… També vam conèixer una altra noia hondurenya (d’aquesta sí que en recordo el nom: Nayla) que amb només uns quants mesos ja xerra el català i es prepara en línia (al CNL) per al B2 de català. I encara més gent: un noi italià que s’ha enamorat d’un gironí i també es prepara per al C1. I encara una altra persona més: una novaiorquesa que viu a Girona des de fa poc a qui li encanta el català i a qui li fa molta gràcia aprendre paraules noves de la nostra llengua. I tota aquesta gent i totes aquestes històries són les que no sortiran mai tampoc a cap reportatge. Perquè el que ven i el que es porta és el titular d’aquest article i de la resta, res de res.